L’avió anava mig buit. Vam arribar a Incheon, aeroport de Seül, a les dues del migdia, de manera que, com que la diferència horària amb Catalunya és de vuit hores, per als nostres cossos eren les sis de la matinada.

Era el mes de març de l’any 2004. Corea del Sud era un indret poc conegut en el nostre país, exceptuant unes quantes marques internacionals coreanes, i això feia que tingués un atractiu especial, doncs malgrat ser primer món, la seva cultura i costums són tan diferents i desconegudes a occident, que el convertia en una destinació molt interessant.

Després de canviar moneda (en aquella època 1 euro equivalia a quasi 1.400 won), vam decidir no quedar-nos a Seül, sinó agafar un autobús que ens portés cap al sud. Vam trobar un bus que anava a Daegu que tenia la sortida prevista en vint minuts, així que vam decidir-nos per aquella destinació. Dit i fet. El trajecte fins a Daegu va durar quatre hores i mitja. Vam arribar-hi de nit, a les vuit de la tarda.

Corea del Sud és un país en certa manera semblant a Espanya. És cert que aquesta és una afirmació arriscada, i molt poc real, doncs no serà ni per idioma, ni per cultura, ni per costums, ni per superfície de territori… però si ens fixem en un simple aspecte general, de nivell o qualitat de vida, podríem dir que seria similar a Espanya però situat al continent asiàtic.
Està situada en una península, si bé de menor superfície que Espanya, però si sumem la superfície de les dues Corees, la del Sud i la del Nord, tindrien quasi la meitat de la superfície d’Espanya. La població total és la mateixa que Espanya, si bé la seva densitat és molt superior. A l’any 2000, en el ranking dels països més rics del món per PIB segons el Banc Mundial, Espanya estava situada al lloc número onze, i Corea del Sud al número dotze. A l’any 2011 Espanya estava situada al lloc número dotze i Corea del Sud al número quinze. A més a més els coreans tenen fama de ser molt treballadors, com a… bé…, per on anava?…

Per començar el nostre viatge per Corea, havíem canviat la capital Seül, de poc més de 10 milions d’habitants, per Daegu, de 2,5 milions d’habitants.

A l’estació de busos de Daegu vam agafar un taxi per a que ens portés fins al centre, a Yasigolmok. Un cop allà vam començar a experimentar el difícil que era la comunicació amb la gent del país. Tots el rètols i escrits estaven en coreà, òbviament, i no  trobàvem a ningú que parlés altre idioma que el local.

Buscàvem un lloc per dormir aquella nit. A Corea del Sud la categoria dels hotels no es reflexa amb estrelles sinó amb flors Mugunghwa o rosa de Sharon, que és la flor nacional del país.

Nosaltres buscàvem un yeogwan, que és una posada o motel tradicional coreà. Els yeogwans de Daegu tenen fama de ser els millors del país.

Així doncs, vam començar a iniciar-nos amb l’alfabet coreà, anomenat hangul (o hangeul). Encara que aquesta escriptura pugui semblar ideogràfica a ulls occidentals, el cert és que és fonètica. Aquest alfabet va ser creat a l’any 1443 i està considerat com un dels sistemes d’escriptura en ús més simples, concisos, i científics del món.

Com a curiositat, resulta que degut a la seva simplicitat, l’alfabet coreà s’utilitza per algunes tribus d’Àfrica per aprendre a llegir i escriure millor en els seus idiomes.

En aquest cas no ens va fer falta l’alfabet. El símbol coreà del yeogwan és aquest: ♨. Així doncs, vam començar a buscar aquest signe.

Després de caminar una estona vam començar a trobar alguns yeogwans. Ens vam decidir per un que ens va semblar molt correcte, el Silla-jang yeogwan. Tots tenien el sistema de calefacció sota terra, que és el sistema tradicional coreà, anomenat ondol.

Com que ja era tard, vam deixar les motxilles a l’hotel (el yeogwan) i vam sortir a donar una volta i buscar un lloc on menjar alguna cosa. Yasigolmok està ple de botigues, restaurants… i molt moviment de gent.

Després de sopar vam tornar cap al yeogwan a dormir. L’endemà teníem la intenció d’anar a visitar el temple de Haeinsa i la seva coneguda Tripitaka Coreana, declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Calia aixecar-se aviat per localitzar un transport.

La primera impressió del país era bona, malgrat la dificultat per poder entendre’s a causa de l’idioma. Els coreans eren molt amables i educats, i sempre disposats a ajudar-nos.

Per cert, Corea del Sud és el país amb la xarxa d’internet més avançada del món, amb connexions molt ràpides i a baix cost. Això ha provocat que molts coreans s’hagin tornat addictes als jocs online.
A l’any 2009, a la ciutat de Suwon (a uns 30 km. al sud de Seül), un nadó de tres mesos va morir de desnutrició degut a que els seus pares es passaven la major part del temps en un cibercafè jugant, sense ocupar-se del seu fill. També s’han donat casos de mort per excés d’hores jugant.

Per aquesta raó hi ha una prohibició (anomenada per alguns “toc de queda”), consistent en una apagada selectiva, a partir de les dotze de la nit fins a les sis de la matinada, que impedeix que els menors de setze anys puguin passar-se la nit jugant a l’ordinador en jocs online. Aquesta és una mesura que va prendre el govern per intentar pal·liar el problema de l’addicció a internet, considerat un problema de salut pública.

Per tant, si s’és afeccionat als videojocs, i es viatja amb menors d’edat, cal tenir en compte el “toc de queda” a fi d’evitar mals majors.