Primer contacte amb el cant del muetzí (Istanbul).

El primer cop que vaig viatjar més enllà d’Europa va ser a Turquia. Fins aquell moment havia recorregut molts països europeus, havia conegut gent molt diversa, provinents d’indrets situats a d’altres continents, però encara no havia trepitjat un sòl que no fos l’europeu.

Sempre m’havia cridat l’atenció el continent asiàtic. Els llibres m’havien ensenyat la història, la cultura, les religions, i els llocs més emblemàtics d’aquell continent oriental, però com passa moltes vegades, semblaven llocs molt llunyans, llocs de fantasia, indrets on no hi arriba qualsevol.

Istanbul (Turquia)

Aquell estiu de 1988 no estava disposat a tornar a casa sense abans haver trepitjat Àsia. I així va ser. Jo viatjava sol, i després d’haver estat uns dies en unes illes gregues, enlloc d’agafar un tren de tornada cap a l’antiga Iugoslàvia, vaig agafar-ne un altre en direcció a Tessalònica, i d’allà cap a Istanbul.

Istanbul (Turquia)

En aquells temps no es viatjava tant com ara, més aviat al contrari. En el tren ens vam trobar alguns viatgers i vam intercanviar informació i pensaments sobre el que ens trobaríem a Turquia. Continua llegint

Istanbul, entre orient i occident.

El vol de les gavines i el cant del muetzí de matinada desperten la ciutat que ha estat dormint.

El sol apareix per l’orient, però el reflex dels minarets de les mesquites es veu des de l’occident. Els olors que ens assalten pels mercats, ens evoquen l’orient, però el preu que ara en demanen ens recorda l’occident.

L’orient el veiem per tot arreu, en les catifes penjades i esteses a les botigues, en els gots de té que circulen per restaurants, basars i inclús pels carrers, en les mans pintades amb henna de les dones, en els kebabs, en la lluentor dels daurats, en els mercats, en el regateig, en els mocadors que duen les dones, en les cares tapades d’algunes d’elles, en la silueta dels minarets que surten per tots els indrets de la ciutat, en les masbahes amb que juguen els homes, en els narguils que provoquen bombolles d’aire per a que l’aigua pugui moure’s dins de la tranquil·litat que regna en l’ambient ombrívol de les tranquil·les teteries que encara poden trobar-se…

Però l’occident també pot veure’s molt a prop de l’orient en aquesta ciutat. Ens el trobem en les noves construccions i serveis dirigits al turisme, en el vestir de la joventut, i dels no tan joves, en el transport, i en l’ambient de certs barris que volen aproximar-se més a la comoditat i maneres europees que a la tradició asiàtica…

Si no creuem el Bòsfor no trepitjarem Àsia. Si el creuem deixarem Europa.

Aquesta dualitat entre orient i occident està molt present a Istanbul, i potser això és el que la fa una ciutat tan interessant i amb tant encant.

Al matí ens desperta el cant del muetzí, però després, al tard, pots escoltar el mateix cant prenent una copa en alguna de les terrasses de la ciutat.

A les mesquites conviuen els musulmans que hi resen les seves oracions, o que senzillament hi han anat a passar una estona, amb els turistes que hi han anat a visitar-les.

L’orient vol pausa i meditació, l’occident vol rapidesa i rendiment, i el visitant vol una mica de les dues.

Des de la primera vegada que la vaig visitar, fa uns vint-i-cinc anys, la ciutat ha canviat molt, i al llarg dels anys ha tingut uns canvis graduals que si bé l’han anat apropant a occident externament, no li han fet perdre la seva bellesa oriental.

Istanbul té un encant especial, i pots passar-t’hi dies i setmanes, anant d’un lloc cap a un altre, o bé deixant passar el temps assegut en una de les moltes cafeteries, restaurants o teteries, prenent un refresc, menjant un dolç, o, si un és més agosarat, fumant un narguil; però això últim és millor fer-ho acompanyat, d’aquesta manera passarà millor el temps, amb una agradable companyia, i, si el fum del narguil no senta bé, hi haurà qui pugui ajudar al fumador novell a qui el tabac oriental hagi deixat pàl·lid i amb el cap ennuvolat.

Un viatge en taxi per Istanbul.

Cada revolt era una prova per aquella masbaha que penjava del retrovisor d’aquell vell taxi que ens portava al centre de la ciutat.

Les seves trenta-tres perles ben disposades, però ja gastades pel transcurs del temps, i pel sotragueig constant a que estaven sotmeses diàriament, tenien encara una lleu brillantor que feia que no poguessis apartar la mirada del seu moviment que seguia el ritme del vehicle.

Semblava que el taxista fos daltònid, doncs no parava en la majoria de semàfors vermells, sinó que afluixava una mica, però se’ls passava sense cap mena de pudor.

El vehicle anava equipat amb barres antivolcatge, la qual cosa no ajudava a donar sensació de seguretat, sinó que més aviat indicava que podies esperar una arriscada carrera, en el sentit més estricte de l’expressió.

Cada cop que feia una infracció, i en va fer una rere l’altra, al menys des de la nostra òptica occidental, el taxista o bé seguia inexpressiu, o bé feia un signe d’aprovació, segur de si mateix, i orgullós de la seva conducció i del seu vehicle.

Mentrestant les nostres mans només buscaven on agafar-se per evitar anar d’un costat a l’altre d’aquell “taksi”.

El trajecte fins a la nostra destinació no va ser molt llarg, però el nostre somriure inicial es va transformar en inseguretat creixent, i per moments aquell curt lapse de temps es va fer etern.

A aquell primer viatge en van seguir d’altres. Potser va ser degut a que la primera vegada va ser més impactant, o a que aquell primer taxista era especialment avesat a les carreres, però el cert és que, per sort, no vaig tornar a tenir aquella sensació, no al menys amb tanta intensitat, a l’agafar un taxi (“taksi” en turc) a Istanbul.

Ja fa anys que la cosa ha canviat, i actualment agafar un dels abundants taxis grocs que recorren els carrers d’Istanbul no representa una experiència tal vital, si bé cal tenir en compte que no són molt prudents en la conducció, i que han augmentat els taxistes que intenten enganyar cobrant més del compte. El millor, com a tot arreu, és que el taxista no detecti que no es coneix el recorregut, ja que sinó pot tenir la temptació de fer un trajecte més llarg del necessari.