“Not spicy, please”.

Si una cosa s’aprèn viatjant, és que no s’ha de ser gaire llepafils a l’hora de menjar. Òbviament cal vigilar el que es menja per qüestions de salut, doncs no és gaire agradable tenir problemes estomacals, i menys encara agafar alguna malaltia greu. Però cal distingir entre allò que ens pot fer mal, d’allò que no ens fa gaire gràcia però és comestible.

Quin viatger no s’ha trobat alguna vegada davant d’un plat que no és del seu gust? Pot passar en una casa on ens han convidat a dinar o sopar, o en un restaurant on ens hem refiat de les recomanacions d’un tercer, o senzillament perquè hem estat agosarats al demanar… sigui com sigui, si un es veu obligat a menjar un d’aquests plats, es passen uns moments no gaire agradables.

I ja no diguem si hem estat prou agosarats com per demanar algun tipus de plat especialment exòtic (per dir-ho d’alguna manera)… Això ja resulta ser més “professional”, denota una predisposició a tastar tot allò que s’allunya del nostre entorn cultural per endinsar-nos en unes costums exòtiques i estranyes (algú afegiria altres qualificatius, parlant sempre en termes culinaris).

El grau de predisposició de cadascú és molt personal. El més agosarat pot treure pit de seguida, però a última hora sempre hi pot haver desercions. Recordo un petit restaurant en un poblet de Xina, on després de demanar una serp entre varis, i d’ajudar a matar la serp, espellar-la, etc.; quan ens la van portar a taula, cuinada amb una mica de salsa, un dels comensals es va aixecar i ens va dir que ja tornaria quan ens l’haguéssim acabat.

Doncs sí, és cert que hi ha menjars que s’allunyen dels nostres estàndards, els quals sempre comportaran un major o menor grau de dificultat pel nostre paladar, i sobretot pels nostres prejudicis en front a tot allò desconegut, però no ens enganyem, no és aquest el problema principal pel paladar del viatger, el veritable enemic, aquell contra el qual és difícil lluitar, no és altre que el picant.

Segurament algun lector pensarà que no n’hi ha per tant, però serà algun lector mexicà, indi, o d’algun altre país on el picant ja forma part de la seva cultura culinària.
Per un europeu, el menjar picant pot arribar a ser un veritable problema en certs països.

Quantes vegades viatjant no hem pogut menjar-nos un plat per excés de picant?

En moltes cultures el picant forma part de la seva tradició culinària, i per ells és normal que el menjar sigui picant. El que per ells “no pica” per nosaltres és “picant”. El que per ells “pica” per nosaltres és immenjable.

De vegades ja ens ve de gust el menjar picant, d’altres el podem tolerar, però sempre hi ha moments en què no ve de gust i no estem disposats a acceptar-ho.

La nostra mentalitat occidental ens porta a pensar que això té fàcil solució. Què fàcil és dir-li al cambrer: “not spicy, please”; i problema solucionat. Però la cosa no és tan senzilla. L’experiència de tot viatger és que, quan et limites a demanar que el menjar no sigui picant, tens un 99% de probabilitats que el menjar que et portin sigui picant.

Òbviament que si no es vol menjar picant, el primer que cal fer és manifestar-ho així al restaurant, però després cal remarcar amb èmfasi aquesta qüestió del picant; assenyalar el teu estómac fent-li saber a la persona que t’atén que “no pots” menjar picant (encara que no sigui cert); també és bo assenyalar algunes salses que estiguin a la vista pel restaurant i dir-los hi que no vols salses picants; obrir la boca i fer els gestos corresponents que provoca el picant perquè vegin que no s’accepta; utilitzar la paraula “no” sempre que es pronunciï la paraula “spicy”, “chilli”, “hot”, o similar…; i repetir-ho tot 4 o 5 vegades.
Després de tot això, si estem de sort, no caldrà repetir-ho a un altra persona que vindrà a ajudar al nostre interlocutor, i quedarem esperant que portin el menjar.

Arribats a aquest punt, el viatger novell quedarà tranquil, convençut que avui no menjarà res picant. En canvi, el viatger experimentat seguirà amb el dubte de si el menjar que portaran serà o no serà picant; però al menys la seva experiència li donarà la seguretat de què ha fet tot allò que era necessari i possible per aconseguir el resultat proposat.

Al final, quan portin el menjar, el viatger novell es posarà una porció generosa d’aquell aliment a la boca, i comprovarà incrèdul que allò és una bomba, mentre mirarà de reüll al viatger experimentat, que tot just haurà tastat el plat per comprovar el que ja es pensava: “això pica”.

En fi, si una cosa s’aprèn viatjant, és que en tema de menjar cal adaptar-se, i si bé a vegades pot ser complicat trobar el que un busca, normalment la pràctica fa que s’aconsegueixi menjar sense problemes.

Per cert, no s’ha de baixar mai la guàrdia. Després d’aconseguir que et portin un plat sense cap ingredient picant, cal estar atent a l’entorn, no fos cas que, com ens va passar en un restaurant d’un petit poble del nord-est de Cambodja, el cambrer, després d’afirmar que el plat és “not spicy”, agafi una salsa picant, pebre o altre ingredient similar, i el posi per sobre del “menjar no picant”. No sabràs mai per què ho ha fet, què és el que es va entendre, però el plat ja haurà canviat de “no picant” a “picant”.

En tot cas, no cal oblidar que “allò que no mata, engreixa”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s