“Not spicy, please”.

Si una cosa s’aprèn viatjant, és que no s’ha de ser gaire llepafils a l’hora de menjar. Òbviament cal vigilar el que es menja per qüestions de salut, doncs no és gaire agradable tenir problemes estomacals, i menys encara agafar alguna malaltia greu. Però cal distingir entre allò que ens pot fer mal, d’allò que no ens fa gaire gràcia però és comestible.

Quin viatger no s’ha trobat alguna vegada davant d’un plat que no és del seu gust? Pot passar en una casa on ens han convidat a dinar o sopar, o en un restaurant on ens hem refiat de les recomanacions d’un tercer, o senzillament perquè hem estat agosarats al demanar… sigui com sigui, si un es veu obligat a menjar un d’aquests plats, es passen uns moments no gaire agradables.

I ja no diguem si hem estat prou agosarats com per demanar algun tipus de plat especialment exòtic (per dir-ho d’alguna manera)… Això ja resulta ser més “professional”, denota una predisposició a tastar tot allò que s’allunya del nostre entorn cultural per endinsar-nos en unes costums exòtiques i estranyes (algú afegiria altres qualificatius, parlant sempre en termes culinaris).

El grau de predisposició de cadascú és molt personal. El més agosarat pot treure pit de seguida, però a última hora sempre hi pot haver desercions. Recordo un petit restaurant en un poblet de Xina, on després de demanar una serp entre varis, i d’ajudar a matar la serp, espellar-la, etc.; quan ens la van portar a taula, cuinada amb una mica de salsa, un dels comensals es va aixecar i ens va dir que ja tornaria quan ens l’haguéssim acabat. Continua llegint

Com obtenir el visat per anar a Oman.

Per entrar al sultanat d’Oman es necessita visat, però pels ciutadans d’alguns països, entre els quals hi ha la majoria de països europeus i sud-americans, aquest es pot aconseguir a l’arribada al país. Així doncs, al ser un visat “on arrival”, no cal tramitar res abans d’anar-hi.

Òbviament també es pot tramitar en alguna ambaixada o consolat omanita amb antelació a l’arribada al país.

El visat pot tramitar-se “on arrival” tant si s’arriba a un aeroport (Masqat i Salalah són els dos aeroports internacionals del país), com si s’arriba per qualsevol altre pas fronterer.

El visat el concedeixen amb una duració de 30 dies o de 10 dies, i amb un preu de 20 rials omanites (OMR) o de 5 OMR, respectivament (a data març 2016, 1 OMR equivalia a 2,40 euros, aproximadament).

La documentació necessària per a tramitar el visat és la següent: Continua llegint

Formalitats per entrar als Emirats Àrabs Units (EAU).

Per entrar als Emirats Àrabs Units (EAU) no es necessita visat, no al menys els estrangers de nacionalitat espanyola i d’altres països que tenen exempció de visat de turisme.

Fins el 6 de maig de 2015 els nacionals de països exempts de visat per estades de curta duració tenien permesa una estada de 30 dies. Aquest règim és el que se segueix aplicant encara a molts països, però no als països membres de la Unió Europea (UE), per als quals s’aplica un nou règim des d’aquella data.

A partir del 6 de maig de 2015, els ciutadans de la UE poden viatjar als EAU sense necessitat de visat per una estada de 90 dies, dins d’un periode de 180 dies. Aquest visat serveix per a qualsevol tipus de viatge excepte per aquell que tingui per objectiu exercir una activitat remunerada.

L’estada al país no cal que sigui continuada, però en tot cas no pot superar un total de 90 dies per cada període de 180 dies. Continua llegint

Divrigi, un sorprenent poble de l’Anatòlia Central (Turquia).

Divrigi, coneguda a l’antiguitat com Tefrícia, no és avui dia una població que tingui un gran renom, malgrat acollir uns monuments declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, i malgrat haver estat a la seva època la capital dels sectaris Paulicians.

Quan el tren ens va deixar a Divrigi ja era tard. L’estació estava allunyada del poble, i només hi havia un taxi. Nosaltres érem els únics estrangers que van baixar del tren. Els altres passatgers anaven pujant als vehicles dels familiars o amics que els estaven esperant. Continua llegint

Erzurum, la capital de l’Anatòlia Oriental (Turquia).

El bus de Yusufeli que ens havia de portar fins a Erzurum sortia a les nou del matí de la plaça central del poble.
El trajecte fins a Erzurum va durar tres hores. L’Ona va aprofitar per “marejar-se” dues vegades, però de seguida es va recuperar.

La modernitat de l’autobús que feia el transport i del vestir de molts passatgers, contrastava amb les tradicionals vestimentes negres que cobrien algunes dones, igual de tradicionals, per altra banda, que el bigoti que porten la majoria dels homes turcs.

IMG_7032-2-2

Després d’escollir un hotel, bastant cèntric, vam sortir a conèixer la ciutat. Ens va ser impossible trobar cap restaurant obert, doncs era Ramadà, i aquell era l’últim dia del mes. Els propers tres dies serien la festa de l’Id al-Fitr, i quasi totes les botigues d’Erzurum estarien tancades, bancs inclosos.

Vam tenir sort de l’hotel on ens vam allotjar, doncs ens van ajudar a canviar moneda i a aconseguir els bitllets de tren per anar a Divrigi (la nostra següent destinació), doncs a l’estació de tren tampoc hi vam trobar a ningú que vengués bitllets, bé, de fet no hi vam trobar a ningú. Ens van dir que quan arribés el tren sí que hi hauria algú, però mentrestant semblava que tothom feia festa.

La ciutat d’Erzurum sorprèn, doncs el que sembla que ha de ser una gran ciutat impersonal, sense gaires atractius, amb 400.000 habitants, la ciutat més gran d’Anatòlia Oriental, resulta ser una ciutat molt interessant.

Aquesta antiga ciutat armènia, anomenada en aquella època Karin, va passar a formar part de l’imperi romà a l’any 387, rebent el nom de Teodosiòpolis a l’any 415. Durant la dominació àrab (període del 700 al 949) la van anomenar Kali.

Degut a la seva situació de cruïlla de rutes entre Constantinoble (a l’oest), Rússia (al nord) i Pèrsia (a l’est), la ciutat, al llarg de la història, ha vist passar exèrcits armenis, romans, perses, bizantins, àrabs, turcs, seljúcides, mongols i russos.

Continua llegint

Hermel, una població situada a la Vall de la Bekaa (Líban): l’hospitalitat libanesa.

Últimament han anat sortint notícies a la premsa sobre atemptats realitzats a la ciutat de Hermel, una població libanesa situada al nord de la Vall de la Bekaa, molt a prop de la frontera amb Síria.

El motiu d’aquests atemptats, segons les reivindicacions fetes pels seus autors (l’anomenat Front Al Nusra, una filial de l’organització Al Qaeda que opera a Síria), és el fet que la regió de Hermel és un feu del grup xiïta libanès Hesbol·là (Hezbol·lah o Hizbollah), i com a represàlia perquè Hesbol·là ajuda el règim siri de Baixar al-Assad.

La lectura d’aquestes notícies referents als atemptats en aquella població libanesa, em porta el record dels dies en que vaig estar-hi, ja fa anys, i de l’hospitalitat que vaig rebre per part dels seus habitants.

És cert que si es viatja per la Vall de la Bekaa es pot apreciar clarament la total influència de Hezbol·lah en aquella regió, però si bé per alguns països és un grup o organització terrorista, per altres és un moviment de resistència legítim contra l’ocupació israeliana del Líban, el qual inclús ha format part, com a partit polític reconegut que és en el Líban, en el govern d’aquest país.

Deixant de banda tota la qüestió política, i entrant en l’aspecte pràctic del que un viatger es pot trobar en aquest indret, el meu record d’aquesta regió és el d’una població que ofereix al viatger una hospitalitat amb majúscules.

Vam arribar a Hermel procedents de Baalbeck. En aquells temps no era un país gaire turístic, no al menys pel que feia al turisme occidental, i al nord del país encara ho era menys.

Quan vam arribar a Hermel vam allotjar-nos en un viver de truites de riu que hi havia a les afores de la ciutat, on llogaven unes poques habitacions que tenien al recinte. Va ser l’únic lloc que vam trobar per poder dormir, doncs en tota la ciutat de Hermel no hi havia cap hotel. Continua llegint

Öskvank, una catedral impressionant situada a les valls georgianes de Turquia.

Com ja he explicat en altres entrades d’aquest bloc, recórrer les valls georgianes turques és una agradable experiència. És una regió poc coneguda, poc visitada, i la seva situació no ajuda gaire, doncs es troba a l’extrem del nord-est de Turquia, tocant amb la frontera de Geòrgia i d’Armènia. No és un lloc de pas, i menys si tenim en compte que la frontera entre Turquia i Armènia es troba tancada des de l’any 1993.

Öskvank (Turquia)

Des de Yusufeli vam visitar diferents indrets, i un d’ells va ser Öskvank.

Öskvank és una antiga catedral georgiana situada al sud de Yusufeli. Per arribar-hi cal seguir la carretera principal en direcció a Erzurum, fins que es troba una desviació a la dreta que condueix al poble de Çamliyamaç, després de recórrer uns vuit kilòmetres de distància des de la carretera principal.

Continua llegint