Hermel, una població situada a la Vall de la Bekaa (Líban): l’hospitalitat libanesa.

Últimament han anat sortint notícies a la premsa sobre atemptats realitzats a la ciutat de Hermel, una població libanesa situada al nord de la Vall de la Bekaa, molt a prop de la frontera amb Síria.

El motiu d’aquests atemptats, segons les reivindicacions fetes pels seus autors (l’anomenat Front Al Nusra, una filial de l’organització Al Qaeda que opera a Síria), és el fet que la regió de Hermel és un feu del grup xiïta libanès Hesbol·là (Hezbol·lah o Hizbollah), i com a represàlia perquè Hesbol·là ajuda el règim siri de Baixar al-Assad.

La lectura d’aquestes notícies referents als atemptats en aquella població libanesa, em porta el record dels dies en que vaig estar-hi, ja fa anys, i de l’hospitalitat que vaig rebre per part dels seus habitants.

És cert que si es viatja per la Vall de la Bekaa es pot apreciar clarament la total influència de Hezbol·lah en aquella regió, però si bé per alguns països és un grup o organització terrorista, per altres és un moviment de resistència legítim contra l’ocupació israeliana del Líban, el qual inclús ha format part, com a partit polític reconegut que és en el Líban, en el govern d’aquest país.

Deixant de banda tota la qüestió política, i entrant en l’aspecte pràctic del que un viatger es pot trobar en aquest indret, el meu record d’aquesta regió és el d’una població que ofereix al viatger una hospitalitat amb majúscules.

Vam arribar a Hermel procedents de Baalbeck. En aquells temps no era un país gaire turístic, no al menys pel que feia al turisme occidental, i al nord del país encara ho era menys.

Quan vam arribar a Hermel vam allotjar-nos en un viver de truites de riu que hi havia a les afores de la ciutat, on llogaven unes poques habitacions que tenien al recinte. Va ser l’únic lloc que vam trobar per poder dormir, doncs en tota la ciutat de Hermel no hi havia cap hotel.

Després de deixar les motxilles vam anar a visitar les ruïnes de Deir Mar Maroun. Per arribar-hi vam fer autostop. De seguida va parar una furgoneta que ens va portar fins a les proximitats de Deir Mar Maroun. Després d’unes hores en aquell indret solitari, vam tornar a Hermel, també fent autostop. Aquest cop ens va parar una furgoneta que ens va deixar en una petita plaça del centre de la ciutat.

Mentre nosaltres parlàvem amb el conductor de la furgoneta, va començar a aproximar-se la gent que hi havia en aquella plaça, i aviat van començar a preguntar-nos sobre qui érem, que fèiem per aquella zona, etc.

Quan ja portàvem una bona estona, nosaltres els vam preguntar si hi havia algun hotel a la ciutat, però ens van dir que a Hermel no hi havia hotels. Va ser llavors quan un home de certa edat ens va dir que a Hermel hi havia sis mil cases, i per tant hi havia sis mil allotjaments pels viatgers, raó per la qual no feia falta cap hotel.

Al cap d’una estona ja hi havia molta gent que volia que anéssim a sopar a casa seva. Vam haver de decidir de la manera més diplomàtica possible per no ofendre a ningú, i al final aquell dia vam sopar dues vegades, en dues cases diferents.

La nostra estada a Hermel va ser una gran experiència que ens va permetre conèixer la veritable hospitalitat d’aquells indrets.
Vam sopar, dinar i passar llargues estones en cases particulars, i vam declinar les ofertes d’allotjament perquè ja teníem la nostra habitació en el viver de truites.

Quan els vam dir que volíem continuar el nostre viatge pel nord del país fins arribar a la costa mediterrània, a la ciutat de Trípoli, ens van confirmar que no hi havia transport públic, però de seguida es van oferir per portar-nos en cotxe particular. Al final va ser un dels nostres amfitrions qui ens va portar amb el seu cotxe fins a Trípoli, i no només no va acceptar l’intent que vam fer per pagar quelcom pel transport, sinó que tant ell com una altra família amb qui vam estar aquells dies, ens van oferir diners per poder continuar el nostre viatge (cosa que vam declinar educadament malgrat la seva insistència) i també ens van donar l’adreça dels seus familiars a Trípoli per que anéssim a dormir a casa d’ells, o ens hi poséssim en contacte si teníem algun problema.

Aquella experiència va ser tota una lliçó del que és l’hospitalitat.

Hi haurà persones que al pensar o llegir sobre aquella regió ho associaran amb una zona de certa inseguretat, altres que ho associaran amb simpatitzants d’un grup radical anomenat Hezbol·lah, jo ho associo amb l’hospitalitat, i amb aquell dia en que vaig haver de sopar dues vegades… per no ferir la sensibilitat dels nostres amfitrions.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s