Arxiu de la categoria: 2008

Primer contacte amb el cant del muetzí (Istanbul).

Publicat el per
2

El primer cop que vaig viatjar més enllà d’Europa va ser a Turquia. Fins aquell moment havia recorregut molts països europeus, havia conegut gent molt diversa, provinents d’indrets situats a d’altres continents, però encara no havia trepitjat un sòl que no fos l’europeu.

Sempre m’havia cridat l’atenció el continent asiàtic. Els llibres m’havien ensenyat la història, la cultura, les religions, i els llocs més emblemàtics d’aquell continent oriental, però com passa moltes vegades, semblaven llocs molt llunyans, llocs de fantasia, indrets on no hi arriba qualsevol.

Istanbul (Turquia)

Aquell estiu de 1988 no estava disposat a tornar a casa sense abans haver trepitjat Àsia. I així va ser. Jo viatjava sol, i després d’haver estat uns dies en unes illes gregues, enlloc d’agafar un tren de tornada cap a l’antiga Iugoslàvia, vaig agafar-ne un altre en direcció a Tessalònica, i d’allà cap a Istanbul.

Istanbul (Turquia)

En aquells temps no es viatjava tant com ara, més aviat al contrari. En el tren ens vam trobar alguns viatgers i vam intercanviar informació i pensaments sobre el que ens trobaríem a Turquia. Continua llegint →

Pel desert de Khor al Adaid (Qatar) amb un 4×4.

Publicat el per
Respon

Era un dia del mes d’agost de l’any 2008, estàvem en l’interior d’un tot terreny, dalt d’una gran duna d’arena, en mig del desert de Khor al Adaid, també anomenat “mar interior”, situat al sud-est de Qatar. El conductor, de nom Moa, havia format part d’un cos especial de l’exèrcit d’un dels països de la península aràbiga, i estava molt acostumat a moure’s per aquelles inhòspites terres.

El desert de Khor al Adaid, conegut també com Khawr al Udayd, és un indret ple de dunes de sorra que envolten una badia que forma el mar en aquesta àrea del Golf Pèrsic, i que limita al Sud amb la frontera de l’Aràbia Saudita.

Abans d’entrar al desert amb el 4×4 vam parar per treure aire dels pneumàtics (doncs amb la calor s’expandeix l’aire i augmenta la pressió), i després vam estar més d’una hora corrent pel mig del desert, entre les dunes, sense cap pista visible per enlloc, i amb un paisatge de sorra i més sorra per tot arreu. Continua llegint →

Boudhanath (Nepal), antic poble parada de caravanes, actual barri de Katmandú, i un clar referent pel budisme.

Publicat el per
4

Quan les caravanes creuaven l’Himàlaia des de Lhasa en direcció al subcontinent indi arribaven a la vall de Katmandú per la seva vessant nord-est, i després arribaven a Bodhnath (també anomenat Boudha). Posteriorment, aquesta antiga ruta comercial que enllaçava el Tibet amb aquests indrets més meridionals, que podem qualificar com a ruta secundària de l’antiga ruta de la seda, es dirigia cap al sud creuant el riu Bagmati direcció a Patan, i seguint cap a l’Índia profunda.

Han passat molts anys des d’aquells temps, i Boudhanath, també anomenat com Bodhnath, Baudhanath, Bauddha o Bodh Nath, ha esdevingut un lloc de referència pel Budisme. Actualment és un dels indrets més sagrats del Nepal, i la seva stupa una de les més grans del món.

Alguns han qualificat l’stupa de Boudhanath com l’equivalent a la Meca pel que fa al Budisme. Personalment crec que és una comparació molt forçada, doncs són realitats molts diferents i de difícil comparació.

A l’any 1979 Boudhanath va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Continua llegint →

Un viatge en taxi per Istanbul.

Publicat el per
Respon

Cada revolt era una prova per aquella masbaha que penjava del retrovisor d’aquell vell taxi que ens portava al centre de la ciutat.

Les seves trenta-tres perles ben disposades, però ja gastades pel transcurs del temps, i pel sotragueig constant a que estaven sotmeses diàriament, tenien encara una lleu brillantor que feia que no poguessis apartar la mirada del seu moviment que seguia el ritme del vehicle.

Semblava que el taxista fos daltònid, doncs no parava en la majoria de semàfors vermells, sinó que afluixava una mica, però se’ls passava sense cap mena de pudor.

El vehicle anava equipat amb barres antivolcatge, la qual cosa no ajudava a donar sensació de seguretat, sinó que més aviat indicava que podies esperar una arriscada carrera, en el sentit més estricte de l’expressió.

Cada cop que feia una infracció, i en va fer una rere l’altra, al menys des de la nostra òptica occidental, el taxista o bé seguia inexpressiu, o bé feia un signe d’aprovació, segur de si mateix, i orgullós de la seva conducció i del seu vehicle.

Mentrestant les nostres mans només buscaven on agafar-se per evitar anar d’un costat a l’altre d’aquell “taksi”.

El trajecte fins a la nostra destinació no va ser molt llarg, però el nostre somriure inicial es va transformar en inseguretat creixent, i per moments aquell curt lapse de temps es va fer etern.

A aquell primer viatge en van seguir d’altres. Potser va ser degut a que la primera vegada va ser més impactant, o a que aquell primer taxista era especialment avesat a les carreres, però el cert és que, per sort, no vaig tornar a tenir aquella sensació, no al menys amb tanta intensitat, a l’agafar un taxi (“taksi” en turc) a Istanbul.

Ja fa anys que la cosa ha canviat, i actualment agafar un dels abundants taxis grocs que recorren els carrers d’Istanbul no representa una experiència tal vital, si bé cal tenir en compte que no són molt prudents en la conducció, i que han augmentat els taxistes que intenten enganyar cobrant més del compte. El millor, com a tot arreu, és que el taxista no detecti que no es coneix el recorregut, ja que sinó pot tenir la temptació de fer un trajecte més llarg del necessari.