La nit havia estat humida i freda, però aquells paisatges de muntanya escarits i silenciosos, allunyats de la civilització, reconfortaven l’esperit. El got de té amb llet ben calent que ens van portar a la iurta també va ajudar a reconfortar el cos a aquelles hores de la matinada.
Una petita estufa oxidada que hi havia a l’entrada de la iurta, que s’alimentava de femta de vaca, no havia fet el seu servei aquella nit.
El dia havia despertat emboirat, humit, i amb una pluja intermitent… un temps que no deixava veure la llunyania.
No vam tardar més de mitja hora per plegar les mantes i catifes que ens havien fet de llit, parar taula i esmorzar.
Vam deixar la iurta i vam iniciar el que tenia que ser l’últim dia de trajecte fins arribar a Kaixgar, creuant el pas de Torugart.
La pluja ens va anar acompanyant durant el camí. La carretera no estava en millors condicions que el temps. En Sasha, el conductor del nostre vehicle, portava pressa des del moment en que ens vam llevar, doncs la frontera kirguís només podia creuar-se entre les dotze i la una del migdia.
Les primeres hores per aquells camins de terra, sota aquella pluja insistent, es van fer una mica llargs, però els paisatges que s’anaven veient quan la boira escampava, donaven l’al·licient que tot viatger busca per aquelles allunyades terres.
Altres indrets 