De Tash Rabat a Kaixgar, tercera i última jornada en la ruta de Bixkek cap a Kaixgar, creuant el pas de Torugart (Kirguizistan).

La nit havia estat humida i freda, però aquells paisatges de muntanya escarits i silenciosos, allunyats de la civilització, reconfortaven l’esperit. El got de té amb llet ben calent que ens van portar a la iurta també va ajudar a reconfortar el cos a aquelles hores de la matinada.

Una petita estufa oxidada que hi havia a l’entrada de la iurta, que s’alimentava de femta de vaca, no havia fet el seu servei aquella nit.

El dia havia despertat emboirat, humit, i amb una pluja intermitent… un temps que no deixava veure la llunyania.

No vam tardar més de mitja hora per plegar les mantes i catifes que ens havien fet de llit, parar taula i esmorzar.

Vam deixar la iurta i vam iniciar el que tenia que ser l’últim dia de trajecte fins arribar a Kaixgar, creuant el pas de Torugart.

La pluja ens va anar acompanyant durant el camí. La carretera no estava en millors condicions que el temps. En Sasha, el conductor del nostre vehicle, portava pressa des del moment en que ens vam llevar, doncs la frontera kirguís només podia creuar-se entre les dotze i la una del migdia.

Les primeres hores per aquells camins de terra, sota aquella pluja insistent, es van fer una mica llargs, però els paisatges que s’anaven veient quan la boira escampava, donaven l’al·licient que tot viatger busca per aquelles allunyades terres.

Continua llegint

Anuncis

De Kochkor a Tash Rabat, segona jornada en la ruta cap a Kaixgar, creuant el pas de Torugart (Kirguizistan).

En aquella casa de Kochkor vam passar una bona nit. Ens vam aixecar a dos quarts de vuit. Per esmorzar la nostra amfitriona ens havia preparat creps (блини), melmelada de tres tipus (maduixa, ablipija i móra), pa, una safata amb cacauets, orellanes, panses i te.

Vam acomiadar-nos agraïts pel bon tracte que havíem rebut en aquella casa kirguís.

Durant les hores de ruta anàvem parlant amb en Sasha, el nostre conductor. Ell era rus. Els seus pares havien nascut a Bielorússia. Ens explicava que a Kirguizistan s’hi vivia bé, segons ell millor que a Uzbekistan. Suposo que tot és qüestió de gustos, i de l’experiència personal de cadascú.

Durant el camí anàvem parant allà on ens venia de gust, sense presses, però sense encantar-nos. El camí era bastant dolent. Anàvem trobant bastants camions que portaven ferralla cap a Xina, i en sentit contrari camions carregats de productes manufacturats.

Continua llegint

Boudhanath (Nepal), antic poble parada de caravanes, actual barri de Katmandú, i un clar referent pel budisme.

Quan les caravanes creuaven l’Himàlaia des de Lhasa en direcció al subcontinent indi arribaven a la vall de Katmandú per la seva vessant nord-est, i després arribaven a Bodhnath (també anomenat Boudha). Posteriorment, aquesta antiga ruta comercial que enllaçava el Tibet amb aquests indrets més meridionals, que podem qualificar com a ruta secundària de l’antiga ruta de la seda, es dirigia cap al sud creuant el riu Bagmati direcció a Patan, i seguint cap a l’Índia profunda.

Han passat molts anys des d’aquells temps, i Boudhanath, també anomenat com Bodhnath, Baudhanath, Bauddha o Bodh Nath, ha esdevingut un lloc de referència pel Budisme. Actualment és un dels indrets més sagrats del Nepal, i la seva stupa una de les més grans del món.

Alguns han qualificat l’stupa de Boudhanath com l’equivalent a la Meca pel que fa al Budisme. Personalment crec que és una comparació molt forçada, doncs són realitats molts diferents i de difícil comparació.

A l’any 1979 Boudhanath va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Continua llegint

Manali (Índia), preparatius pel viatge per anar a Leh (Ladakh).

Era un dia del mes de juliol de 2009. Vam arribar a Delhi a les dotze de la nit. Feia molta calor.

A Delhi calia avançar el rellotge tres hores i mitja (quan a Catalunya són les 10 hores, a l’Índia són les 13,30 hores).

Després de passar els controls corresponents, i de donar alguns consells a un noi que anava a l’Índia per primer cop, vam canviar moneda, i amb rúpies a la butxaca, vam agafar un taxi de prepagament per anar a dormir a un hotel situat a prop de l’aeroport.

Vam dormir tres hores, doncs a un quart de sis de la matinada ja tornàvem a estar dins d’un altre taxi que ens va portar a l’aeroport de sortides nacionals (diferent de l’aeroport internacional on havíem arribat feia unes hores).

El nostre vol per anar a Kullu tenia la sortida a tres quarts menys cinc de set, però va sortir amb una hora de retard. Era un avió d’hèlixs de quaranta-vuit places. El vol va durar una hora i cinquanta minuts. De fet a Kullu no hi ha aeroport, el més proper està a deu kilòmetres al sud, a la població de Bhuntar, que és on ens va deixar aquell avió, si bé és conegut com l’aeroport de Kullu.

Kullu està situat a 1.220 metres d’altitud, té una població de 18.300 habitants (segons dades de l’època), i és el centre administratiu local de la vall. La major part de l’any Kullu és una ciutat tranquil·la, però cada mes d’octubre hi acudeixen milers de devots per participar en un dels festivals de Dussehra més multitudinaris de l’Índia.

https://lh4.googleusercontent.com/-rUt03MoKfFQ/ULupWLopH5I/AAAAAAAABoQ/m1qyFAXijKg/s500/IMG_0142-5.jpg

Des de Kullu vam agafar un taxi per anar fins a Manali, situat a la vall de Kullu, que era la nostra destinació. Quan vam arribar a Manali eren les onze del matí. Continua llegint