“Not spicy, please”.

Si una cosa s’aprèn viatjant, és que no s’ha de ser gaire llepafils a l’hora de menjar. Òbviament cal vigilar el que es menja per qüestions de salut, doncs no és gaire agradable tenir problemes estomacals, i menys encara agafar alguna malaltia greu. Però cal distingir entre allò que ens pot fer mal, d’allò que no ens fa gaire gràcia però és comestible.

Quin viatger no s’ha trobat alguna vegada davant d’un plat que no és del seu gust? Pot passar en una casa on ens han convidat a dinar o sopar, o en un restaurant on ens hem refiat de les recomanacions d’un tercer, o senzillament perquè hem estat agosarats al demanar… sigui com sigui, si un es veu obligat a menjar un d’aquests plats, es passen uns moments no gaire agradables.

I ja no diguem si hem estat prou agosarats com per demanar algun tipus de plat especialment exòtic (per dir-ho d’alguna manera)… Això ja resulta ser més “professional”, denota una predisposició a tastar tot allò que s’allunya del nostre entorn cultural per endinsar-nos en unes costums exòtiques i estranyes (algú afegiria altres qualificatius, parlant sempre en termes culinaris).

El grau de predisposició de cadascú és molt personal. El més agosarat pot treure pit de seguida, però a última hora sempre hi pot haver desercions. Recordo un petit restaurant en un poblet de Xina, on després de demanar una serp entre varis, i d’ajudar a matar la serp, espellar-la, etc.; quan ens la van portar a taula, cuinada amb una mica de salsa, un dels comensals es va aixecar i ens va dir que ja tornaria quan ens l’haguéssim acabat. Continua llegint

Com aconseguir el visat de Xina a Hong Kong. Requisits especials per a famílies amb nens.

Per entrar a Xina es necessita tenir un visat, i aconseguir aquest visat pot arribar a ser una tasca complicada.

Per un resident a Catalunya el més senzill és anar al Consulat General de la República Popular Xina a Barcelona, on, en uns set dies, s’aconsegueix el visat, presentant el passaport, el corresponent formulari degudament omplert, una fotografia de carnet, certificat acreditatiu de tenir una assegurança, i el pagament de la taxa que pertoqui segons el tipus de visat. Però si es decideix entrar a Xina mentre s’està viatjant per Àsia, la cosa canvia.

Per altra banda cal tenir en compte que el visat per entrar a Xina no es pot demanar amb una antelació superior als tres mesos respecte al dia en que es té prevista l’entrada a Xina. No expedeixen visats per a entrades al país més enllà de tres mesos.

Si s’està pel sud-est asiàtic es pot tramitar el visat a l’ambaixada de Xina a Bangkok, però el més fàcil es tramitar-lo a Hong Kong. Bé, aquesta és la norma no escrita, és el que tot viatger que s’hagi mogut una mica o s’hagi informat, sap de forma genèrica, però, com tot en aquesta vida, cal estar atent al cas concret.

És cert que Hong Kong és un dels millors llocs per obtenir el visat xinès. Molts viatgers i residents temporals a Xina, que volen romandre a Xina més dies dels que permet un visat, opten per anar a Hong Kong quan caduca el visat i fer-ne un altre.

Per cert, cal tenir en compte que un no resident a Hong Kong no pot anar a l’ambaixada de Xina a Hong Kong a demanar el visat, sinó que ha d’anar a una agència especialitzada en aquests tràmits per a que ho gestioni. Continua llegint

Exempció de la necessitat de visat per entrar a Vietnam.

Per entrar a Vietnam es necessita obtenir un visat. En el post “com obtenir el visat per anar a Vietnam” explico els tipus de visat i com obtenir-los.

Actualment hi ha una important novetat en relació a la necessitat de visat per entrar al Vietnam, i és què, des del dia 1 de juliol de 2015 ha entrat en vigor una normativa per la qual els ciutadans de 5 països europeus, entre els quals es troba Espanya (Alemanya, França, Itàlia, Regne Unit i Espanya), estan exempts de la necessitat de visat per entrar al Vietnam.

Aquesta exempció de la necessitat de visat, que s’aplica des del passat dia 1 de juliol, és per estàncies de màxim 15 dies, i per una sola entrada.

L’esmentada exempció de visat ha estat acordada inicialment amb una vigència d’un any, des de l’ 1 de juliol de 2015 fins al 30 de juny de 2016, podent ser prorrogada.

Aquesta és una mesura que sembla que ha estat presa per intentar augmentar el turisme que visita el país, doncs l’any passat va experimentar una davallada del 13%.

Com tota novetat, encara no és gaire coneguda, no al menys pels funcionaris de les pròpies fronteres vietnamites i dels països limítrofs.

Quatre dies després de l’entrada en vigor d’aquesta exempció de la necessitat de visat, el 5 de juliol de 2015, he entrat a Vietnam per una frontera terrestre, concretament des de Xina, per la frontera Hekou (Xina) / Lao Cai (Vietnam).

Continua llegint

De Tash Rabat a Kaixgar, tercera i última jornada en la ruta de Bixkek cap a Kaixgar, creuant el pas de Torugart (Kirguizistan).

La nit havia estat humida i freda, però aquells paisatges de muntanya escarits i silenciosos, allunyats de la civilització, reconfortaven l’esperit. El got de té amb llet ben calent que ens van portar a la iurta també va ajudar a reconfortar el cos a aquelles hores de la matinada.

Una petita estufa oxidada que hi havia a l’entrada de la iurta, que s’alimentava de femta de vaca, no havia fet el seu servei aquella nit.

El dia havia despertat emboirat, humit, i amb una pluja intermitent… un temps que no deixava veure la llunyania.

No vam tardar més de mitja hora per plegar les mantes i catifes que ens havien fet de llit, parar taula i esmorzar.

Vam deixar la iurta i vam iniciar el que tenia que ser l’últim dia de trajecte fins arribar a Kaixgar, creuant el pas de Torugart.

La pluja ens va anar acompanyant durant el camí. La carretera no estava en millors condicions que el temps. En Sasha, el conductor del nostre vehicle, portava pressa des del moment en que ens vam llevar, doncs la frontera kirguís només podia creuar-se entre les dotze i la una del migdia.

Les primeres hores per aquells camins de terra, sota aquella pluja insistent, es van fer una mica llargs, però els paisatges que s’anaven veient quan la boira escampava, donaven l’al·licient que tot viatger busca per aquelles allunyades terres.

Continua llegint

Zhouzhuang, una de les petites Venècies de Xina.

Vam arribar a Zhouzhuang amb un autobús provinent de Suzhou. Suzhou és coneguda com la Venècia d’Orient, apel·latiu que li va donar Marco Polo, però la veritat és que Zhouzhuang, de més petites dimensions, amb un casc antic molt ben conservat, i amb cases, ponts, canals i carrers cuidats en el seu estil tradicional, es mereix al qualificatiu de “l’altra Venècia de Xina”.

El poble de Zhouzhuang està a la província de Jiangsu, situat entre Suzhou i Shanghai, al sud del riu Iangtsé, al municipi de Kunshan.

És una important destinació turística. Segons les estadístiques oficials cada any rep un milió de turistes, tant xinesos com estrangers. La seva proximitat amb Shanghai n’és la principal causa.

Per aquesta zona hi han varies poblacions de característiques similars, amb canals i aigua que conformen una estètica que als occidentals recorda la Venècia italiana.

D’aquestes poblacions, que els xinesos anomenen pobles d’aigua, deixant de banda Suzhou, n’hi han sis: Tongli, Luzhou, Zhuozhuang, Xitang, Wuzhen i Zhuhijiao. Totes elles comparteixen unes característiques comunes: són poblacions que estan travessades per un o varis canals, conserven les seves construccions originals, mantenen una població local que encara realitza activitats tradicionals, són poblacions amb una llarga història que es reflexa en la seva part antiga, i totes elles han adquirit el compromís de conservar aquestes característiques.

A l’any 2008, aquestes poblacions situades a la vora sud del riu Iangtsé, van ser proposades a la UNESCO per a ser declarades Patrimoni de la Humanitat. Continua llegint

Suzhou, la Venècia d’Orient.

Quan vam arribar a l’estació de tren de Huangshan, ja de nit, i després de passar el control d’equipatges d’entrada, ens en vam anar a la sala d’espera. Com sempre, ens vam convertir en el centre d’atenció. Totes les mirades se centraven en nosaltres, sobre tot en els peques. Quan va ser l’hora vam passar a les andanes, i ens vam dirigir al tren que ens havia de portar a Suzhou.

Era un tren nocturn amb compartiments de lliteres. En cada compartiment hi havien sis lliteres, dues a baix, dues al mig i dues a dalt de cada compartiment.

Els tres bitllets que havíem comprat feia uns dies, es corresponien a dues lliteres de dalt d’un dels compartiments, i una llitera del mig del compartiment del costat.

Llavors vaig entendre perquè em va costar tant aconseguir que em venguessin els tres bitllets, i el que intentaven dir-me quan només em volien vendre els dos bitllets de la part de dalt d’un compartiment.

Els nens de menys d’un metre i vint centímetres no cal que viatgin amb bitllet, però llavors han d’estar al seient, o, en aquest cas a la llitera, dels pares. Continua llegint

Huangshan, la muntanya groga, un dels paisatges més apreciats pels xinesos.

Vam arribar a la ciutat de Huangshan, també anomenada Tunxi, que ja era de nit. Huangshan està situada al sud de la província d’Anhui. Abans d’anar a l’hotel que havíem reservat per internet dos dies abans, vaig intentar comprar els bitllets de tren per anar al cap de tres dies cap a Suzhou (província de Jiangsu).

Vaig trobar un noi que parlava una mica l’anglès, i li vaig explicar que és el que volia saber: la destinació del tren, la data, saber els horaris de trens per aquella data, preu… Va resultar que per la data escollida els trens ja estaven plens, raó per la qual vaig escollir un tren nocturn pel dia anterior al previst, que sortia de Huangshan (Tunxi) a les 20:45 hores i que tenia l’hora d’arribada a Suzhou a les 7:30 hores.

Vam comprar tres bitllets, doncs l’Ona no podia dormir sola en una llitera. Els preu dels tres bitllets va ser de 199 iuans.

Després de tenir els bitllets vam agafar un taxi que ens portés a l’hotel Tiandu (Tiandu International Hotel). Eren quasi les deu de la nit, i estàvem bastant cansats. Continua llegint