Xi Bei Dian és un petit poble xinès, situat a la província de Shandong, a uns 10 km. de Yanzhou, i amb uns 2.000 habitants.

Vam anar-hi invitats per una família, i tot just arribar al poble ja ens esperaven a casa de la família Bian.

De fet tot el poble té el cognom Bian, raó per la qual poca informació es té si s’hi busca a algú només pel cognom.

Quan vam arribar, a mig matí, a la casa ja havien començat a preparar el dinar. Entre altres coses estaven preparant la pasta per fer raviolis.

Després de saludar als membres de la família que no coneixíem, i de que ens ensenyessin la casa, vam sortir a fer una volta pel poble acompanyats per dos familiars.

Hi havia blat de moro i algun altre cereal estesos pels carrers, posats a secar.

En algunes cases també hi havien fideus casolans penjats per secar.

Ens van portar a veure el temple del poble. Tot el poble porta el mateix cognom, per la qual cosa podríem dir que és el temple de la família. La clau del temple la guarda l’home més vell del poble, i només pot demanar-li un home, mai una dona.

Dins el temple hi ha una figura que veneren que és la del seu avantpassat, Bian Zhuang Zi, que va ser un dels 72 deixebles de Confuci.

El cognom Bian que porta cadascú s’escriu amb un determinat símbol depenent de la jerarquia que es té dins de la família, de manera que depenent d’això després s’han de tractar entre ells d’una determinada manera. Pot resultar que algú de més edat hagi de tractar a algú més jove com a “oncle” o “avi”, o situacions semblants.

Pel carrer la gent anava preguntant per nosaltres, qui érem, d’on veníem…

Per dinar vam menjar, entre d’altres coses, els raviolis bullits, que estaven boníssims.

També hi havia uns rotllets farcits de vegetals i una espècie de bunyols dolços que estaven molt bons.

També vam menjar uns ous de color fosc, que els anomenen ous de Songhua. Són ous de gallina que els preparen enterrant-los sota terra, sent el més típic enterrar-los sota el riu, durant l’hivern, de manera que quan els treuen tenen aquest aspecte fosc. El seu gust no és tan diferent de l’ou dur tradicional, si bé el seu aspecte tira una mica enrere.

Vaig haver de refusar els brindis amb licor de cereals que beuen ells, doncs és impossible seguir-los.

Després de dinar, vam tornar a Yanzhou. Vam agafar un autobús. Vam haver d’esperar una estona a la carretera fins que va arribar. Mirades xineses de rigor quan vam pujar amb els nens.

Ens vam assentar darrera de tot de l’autobús. El trajecte no seria llarg, i ens deixaria a l’estació d’autobusos de Yanzhou, quasi al costat de l’hotel.