Nanquín (Nanjing), antiga capital del sud de Xina.

La nostra estada a Nanquín ha estat motivada per la necessitat de tenir una parada entre Yanzhou i la muntanya groga, per evitar una viatge massa llarg als peques.

Vam escollir Nanquín per ser el millor punt per fer la parada en el nostre recorregut, i de pas aprofitar per visitar una ciutat amb una llarga història. Malgrat estar-hi poc més d’un dia, al menys alguna cosa podríem veure de la ciutat.

Com a antiga capital del sud de Xina, i per la seva antiguitat i història, era el lloc ideal per aprofitar “una parada tècnica”, i conèixer de primera mà alguns dels llocs més interessants de la ciutat. Un d’obligat: la muntanya púrpura (Zijin Shan).

Nanquín (en pinyin Nanjing), amb uns 6.500.000 d’habitants, segons dades del 2007, és la capital de la província de Jiangsu, i va ser capital de la Xina en diversos moments de la història.

Està situada a la vora dreta (al sud) del riu Iang-Tsé, i actualment és la segona ciutat més gran de la regió després de Shanghai.

A l’any 1937 va ser escenari de la més gran atrocitat que van cometre els japonesos en la seva invasió del país, en que van morir unes tres-centes mil persones.

Vam agafar el tren a Qufu, un tren ràpid que en dues hores fa el trajecte que el tren tradicional feia en unes set hores.

El tren ens va deixar a l’estació de tren Nanjing South, i des d’allà vam agafar un taxi que ens va portar a l’hotel que havíem reservat per internet la nit anterior, el Eastern Pearl Hotel. L’atenció a l’hotel va ser molt bona.

Poca estona després d’arribar vam anar a menjar alguna cosa al restaurant de la segona planta de l’hotel, doncs els peques ja ho reclamaven.

L’elecció dels plats no va ser molt bona, doncs sense adonar-se’n Sara havia dit que sí a la recomanació feta per la cambrera d’un plat que va resultar ser arrels de lotus (plat molt popular a Xina, però que a nosaltres personalment no ens agrada gens), un altre plat eren vegetals de Nanquín (només el vam tastar, i va quedar tot intacte). El que va salvar el dinar va ser un plat de pollastre i un altre de bolets amb ou.

Per qüestió d’horaris no ens donava temps d’anar a la muntanya púrpura, i aquell dia el saló del memorial a les víctimes de la masacre de Nanjing  estava tancat. Per tant vam decidir anar a visitar el temple de Confuci.

La zona on està situat el temple és molt tranquil·la i cuidada, amb carrers peatonals. A més a més com que està al costat del riu Qinhuai (ramificació del Iang-Tsé) es pot fer una volta en barca, que és molt recomanable.

La volta en barca ens va agradar molt, és una manera diferent de veure una ciutat, i vam aprofitar que l’Ona es va adormir per fer l’excursió en barca durant la seva migdiada.

Després de la volta en barca vam anar a visitar el temple de Confuci. L’Ona ja estava desperta i tant ella com Ferran es van fer tip de córrer pel pati del temple.

Ferran va poder colpejar, per dos iuans, al gran tambó que hi ha al pati del temple. Va disfrutar com un nen de quatre anys (en pocs dies cinc).

Aquest temple va ser un centre d’estudis confucians durant més de mil cinc-cents anys.

Una cosa que ens va xocar molt quan ja era fosc i volíem agafar un taxi per tornar a l’hotel, és que els taxis posen la llum vermella quan van lliures, i la verda quan porten passatgers. Per cert, va ser molt complicat aconseguir un taxi.

L’endemà al matí vam anar a la muntanya púrpura (Zijin Shan). En aquest indret hi ha molts llocs d’interès, per la qual cosa en vam escollir un i la resta queden per una futura visita. El lloc escollit va ser el mausoleu o tomba de Ming Xiaoling, que és un dels més grans i imponents de tota Xina. De fet, les famoses tombes Ming situades a Beijing es van fer prenent com a model la de Nanquín.

Aquest mausoleu va ser realitzat pel primer emperador de la dinastia Ming, Hongwu, i diuen que es va tardar més de vint-i-cinc anys en acabar-lo.

Segons la llegenda, quan l’emperador va morir van sortir de Nanquín molts festeigs fúnebres idèntics en diferents direccions (altes versions diuen que van sortir de diferents ciutats), i òbviament només un era el real i autèntic. Això era per a evitar que se sabés el lloc exacte d’enterrament i així impedir una futura profanació de la tomba.

L’entrada la mausoleu costa 70 iuans, i, com sempre, els menors que no arriben a 1,20 metres d’alçada no paguen.

Degut a l’extensió del recinte, hi ha uns vehicles elèctrics que fan un recorregut per tota la zona, amb un cost de 200 iuans per vehicle. La duració del recorregut és d’uns vint minuts.

Al mausoleu hi ha un passeig amb escultures d’animals de pedra, un altre amb estàtues de figures importants de l’època.

La construcció principal de la tomba de Ming Xiaoling és enorme.

Sembla ser que la tomba pròpiament dita encara no ha estat trobada.

Va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco a l’any 2003.

Per moure’s per la muntanya púrpura hi ha autobusos. Es difícil trobar un taxi, si bé es pot trobar davant dels monuments més importants algun cotxe particular que fa les funcions de taxi, però cal pactar el preu per anticipat, doncs cobren preus més elevats.

Al migdia vam tornar a l’hotel. Abans de marxar cap a l’estació de tren vam comprar fruita i altres provisions pel trajecte de set hores de tren que ens esperava per arribar a Huangshan (la muntanya groga).

Els peques seguien sent el centre d’atenció, i quan no hi havia algú que els tocava el cabell ros, o que intentava fer-los alguna fotografia, hi havia diverses mirades que els seguien i somriures d’aprovació. Aquesta situació que en un principi resulta graciosa i fins i tot afalagadora, al cap dels dies, i depenent de les circumstàncies, pot arribar a resultar irritant.

Vam optar per no deixar fer fotografies a ningú que no ho demanés educadament. I quan algú feia fotografies sense demanar permís li dèiem que no en fes, o bé ens col·locàvem estratègicament per a sortir d’esquena a la foto.

El moment de l’entrada amb els peques en un vagó de tren ple de xinesos és graciós, doncs totes les mirades apunten a ells, i si l’Ona està de bones, com quan va pujar al tren a l’estació de Nanquín, caminant ella soleta i mirant a tothom, les rialles del públic estan assegurades.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s