Els xinesos del Sud diuen que tenen milers de muntanyes, rius i genis, i els xinesos de la província de Shandong responen dient que ells tenen una muntanya, un riu, i un sant, donant a entendre que ells tenen els millors: Taishan, el riu groc, i Confuci.

Les cinc muntanyes sagrades de Xina són la muntanya oriental Taishan (la de la Supremacia), la occidental Huashan (la de l’Esplendor), la meridional Hengshan (la de l’Equilibri), la septentrional Heengshan (la de la Constància) i la central Songshan (la de l’Eminència).

Taishan és la més venerada de les cinc muntanyes sagrades de Xina. Es troba a 1.545 metres sobre el nivell del mar. En l’antiguitat, i al llarg del temps, s’hi ha fet ofrenes i rituals, i s’hi ha anat construint edificis i monuments.

Diuen que només cinc emperadors xinesos hi van pujar, i un d’ells (Qianlong, de la dinastia Qing) la va pujar en diverses ocasions. Confuci i Mao també hi van pujar. Diuen que Confuci des de dalt de la muntanya va dir “el món és petit”; i que Mao va dir “Orient és vermell”. Nosaltres, amb els peques, i degut a la pluja que queia, no vam poder arribar fins a dalt, i només vam poder dir “quin mal temps que fa”.

 A l’antiguitat es creia que el sol iniciava el seu viatge cap a ponent des de Taishan.

La muntanya, amb els seus temples, han estat durant molts anys un destí de peregrinatge, i de marcada importància tant pel budisme com pel taoisme.

La princesa dels núvols blaus ocupa un lloc destacat, sent una deessa taoista molt venerada per les dones de Shandong i altres regions, a qui acudeixen en busca de fertilitat, descendència i protecció.

Va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO a l’any 1987, ocupant una zona protegida d’unes vint-i-cinc mil hectàrees.

Malgrat que la muntanya es coneix com a Taishan, la paraula shan en xinès vol dir muntanya, per la qual cosa el més correcte és anomenar-la muntanya Tai.

La muntanya és accessible en autobús des de la base fins a “la Porta del Mig Camí al Cel”, i allà hi ha un telefèric que puja fins a dalt. Però la forma tradicional d’accedir al cim és caminant, pujant els sis mil sis-cents esgraons de pedra que porten fins a dalt.

El camí de pujada està tot fet d’escales de pedra, i es van trobant temples, inscripcions cal·ligràfiques xineses, amb la cota d’alçada gravada cada cent metres a l’escaló de pedra corresponent.

Per arribar-hi vam agafar un tren a Yanzhou per anar fins a Tai’an, poble des del qual s’agafa el bus per anar a Taishan. Un taxi des de l’estació de tren fins a l’entrada de Taishan costa uns 30 iuans aproximadament. El taxista ens va dir que aquell dia no pujaven els busos fins a la part mitjana de la muntanya, perquè hi havia perill d’huracans.

Vam pujar fins on venen els tiquets, a la base de la muntanya. Allà un guarda ens va dir que els busos si que funcionaven aquell dia.

El dia estava nuvolat. De fet les previsions meteorològiques havien anunciat un tifó segons ens van dir, i el cel no pintava gaire bé. Però es veia gent per tot arreu, i no semblava que hagués de ser res important.

Vam tornar a baixar i vam agafar un autobús (el núm. 3) que ens va portar fins a Tianwai, d’on surten els busos cap a la part mitjana de la muntanya (la porta del mig camí al cel). El bus per pujar més el tiquet d’entrada costa 157 iuans per persona.

Quan vam arribar a “la porta del mig camí al cel” ja feia estona que plovia, i la capelina ja estava fent la seva utilitat.

Ferran no volia posar-se l’impermeable, i l’Ona volia anar als braços. Mentrestant la pluja no parava. Sara va decidir quedar-se en un petit local a prendre quelcom, amb els peques. Harry, Bianbian i jo vam iniciar la pujada al Taishan, sabent abans de començar que no arribaríem fins a dalt.

Estava plovent, això limitava les fotografies a fer, malgrat que entre la capelina i un paraigües que vaig comprar al mercat de l’estació de Yanzhou, me les vaig anar apanyant. Durant algunes estones plovia molt poc, i era el moment d’aprofitar.

El paisatge anava canviant segons es movia la boira. El camí estava molt concorregut per turistes xinesos. Alguns em demanaven per fer-se fotos amb mi. Ho vaig trobar estrany, doncs durant tots els dies passats demanaven preferentment fer-se fotos amb els peques.

Quan estàvem a poc més de 1.100 metres d’altitud vam decidir tornar enrere, doncs a baix ens esperaven Sara i els nens, i a més a més la pluja no parava.

De baixada vam comprar per sis iuans un chien bin chuan tah sum, que és una espècie de crep farcit amb ou, ceba tendra, salsa de soja i xurro xinès, tot barrejat. No apte per a paladars tradicionals.

Ferran es va posar molt content amb un caragol que li vam portar (el va posar en una botella buida d’aigua, i li va anar donant menjar), i amb unes fotos que li vaig ensenyar d’uns gripaus que vam veure tot pujant.

La tornada la vam fer en bus fins a Tai’an, i després de menjar en un restaurant de la ciutat, vam anar a l’estació de tren per tornar a Yanzhou.

Si bé no vam poder pujar fins al cim, i malgrat que el temps no va ser bo, al menys vam poder fer una caminada per la muntanya.

Diuen que qui puja fins a dalt de Taishan viurà fins als cent anys. Nosaltres no podem agafar-nos a aquesta dita, però, per si fos certa, suposem que algun mirament tindrà amb qui ha fet l’esforç d’anar-hi malgrat no haver arribat fins al cim. I si no és així, qui vol viure fins al cent anys? Qui no es consola és perquè no vol.