Com obtenir el visat per anar a Oman.

Per entrar al sultanat d’Oman es necessita visat, però pels ciutadans d’alguns països, entre els quals hi ha la majoria de països europeus i sud-americans, aquest es pot aconseguir a l’arribada al país. Així doncs, al ser un visat “on arrival”, no cal tramitar res abans d’anar-hi.

Òbviament també es pot tramitar en alguna ambaixada o consolat omanita amb antelació a l’arribada al país.

El visat pot tramitar-se “on arrival” tant si s’arriba a un aeroport (Masqat i Salalah són els dos aeroports internacionals del país), com si s’arriba per qualsevol altre pas fronterer.

El visat el concedeixen amb una duració de 30 dies o de 10 dies, i amb un preu de 20 rials omanites (OMR) o de 5 OMR, respectivament (a data març 2016, 1 OMR equivalia a 2,40 euros, aproximadament).

La documentació necessària per a tramitar el visat és la següent: Continua llegint

Formalitats per entrar als Emirats Àrabs Units (EAU).

Per entrar als Emirats Àrabs Units (EAU) no es necessita visat, no al menys els estrangers de nacionalitat espanyola i d’altres països que tenen exempció de visat de turisme.

Fins el 6 de maig de 2015 els nacionals de països exempts de visat per estades de curta duració tenien permesa una estada de 30 dies. Aquest règim és el que se segueix aplicant encara a molts països, però no als països membres de la Unió Europea (UE), per als quals s’aplica un nou règim des d’aquella data.

A partir del 6 de maig de 2015, els ciutadans de la UE poden viatjar als EAU sense necessitat de visat per una estada de 90 dies, dins d’un periode de 180 dies. Aquest visat serveix per a qualsevol tipus de viatge excepte per aquell que tingui per objectiu exercir una activitat remunerada.

L’estada al país no cal que sigui continuada, però en tot cas no pot superar un total de 90 dies per cada període de 180 dies. Continua llegint

Alhamdulillah

Quan es viatja per països musulmans hi ha una expressió àrab que s’acostuma a sentir bastant. És una expressió curta, senzilla, harmoniosa per orelles foranes, dita en una única paraula, malgrat incloure un article (Al, que és l’article definit el), un primer nom (Hamdu, que significa un sentiment de gratitud), una preposició (Li, preposició que significa “per” o “que pertany a”) i un segon nom (l Lah, resultat de la contracció de l’article “al” i el nom “ilah”, que fa referència a Allah): “Alhamdulillah”. I vull afegir que és una expressió bonica, agradable, tant en el sentit fonètic com en el seu significat de fons.

Alhamdulillah és una expressió àrab que s’utilitza de forma natural, fins i tot inconscient en moltes ocasions, i és una forma d’alabança o agraïment a Déu, que significa “glòria a Déu (Allah)”, “les lloances són per Allah”, “gràcies a Déu”, i en la pràctica inclús s’utilitza amb el significat de “sort”.

L’expressió “alhamdulillah” s’utilitza en infinitats de situacions, per donar les gràcies a Déu (Allah) per totes les coses bones que ens ha donat, i la religió musulmana recomana utilitzar-la de forma habitual, des del moment en que un es desperta, fins que es va a dormir: quan s’ha acabat de menjar, de beure, quan s’esternuda, quan es rep un regal, quan es rep una bona notícia…; però també quan hi ha algun contratemps, o alguna penúria, doncs podria haver estat pitjor.

Un hadit explica que la millor invocació dirigida a Allah es dir “alhamdulillah”.

La primera sura de l’Alcorà comença dient “alhamdulillahi Rabil’ alamin”, és a dir: “lloat sigui Allah, Senyor de l’Univers”.

Aquesta sura es repetida pels musulmans en cada una de les cinc oracions diàries, i això és una prova més sobre la importància pels musulmans de repetir “alhamdulillah” al llarg del dia.

Continua llegint

El tasbih o masbaha: el rosari musulmà.

Quan es viatja per països musulmans, sobre tot àrabs, és freqüent veure homes que porten la masbaha a les mans.

El tasbih o masbaha (tespih o tesbih en turc) és similar a un rosari, se l’anomena moltes vegades com a rosari musulmà, i el fan servir per resar el dikr o invocació repetida dels noms d’Al·là (Allah).

La masbaha es composa d’un seguit de trenta-tres o noranta-nou grans enfilats, similar a un collaret, i acabat en una borla o adorn, o amb tres o quatre grans més allargats. Els grans de la masbaha poden ser de diferents materials, més o menys preciosos, si bé els més comuns i estesos per ús diari acostumen a ser de plàstic, de fusta, o d’algun altre tipus de material poc noble.

El nombre de grans està relacionat amb els noranta-nou noms o atributs de Déu (Al·là).

Continua llegint

Pel desert de Khor al Adaid (Qatar) amb un 4×4.

Era un dia del mes d’agost de l’any 2008, estàvem en l’interior d’un tot terreny, dalt d’una gran duna d’arena, en mig del desert de Khor al Adaid, també anomenat “mar interior”, situat al sud-est de Qatar. El conductor, de nom Moa, havia format part d’un cos especial de l’exèrcit d’un dels països de la península aràbiga, i estava molt acostumat a moure’s per aquelles inhòspites terres.

El desert de Khor al Adaid, conegut també com Khawr al Udayd, és un indret ple de dunes de sorra que envolten una badia que forma el mar en aquesta àrea del Golf Pèrsic, i que limita al Sud amb la frontera de l’Aràbia Saudita.

Abans d’entrar al desert amb el 4×4 vam parar per treure aire dels pneumàtics (doncs amb la calor s’expandeix l’aire i augmenta la pressió), i després vam estar més d’una hora corrent pel mig del desert, entre les dunes, sense cap pista visible per enlloc, i amb un paisatge de sorra i més sorra per tot arreu. Continua llegint

El mercat del dijous de Minab (Sud de l’Iran).

Feia ja uns dies que estàvem a Ispahan, i si bé teníem ganes de visitar el mercat de Minab, poble situat a la província de Hormozgan, al sud de l’Iran, no ens quadrava en la ruta del nostre viatge.

Aquest mercat el fan només els dijous, i va ser un dimarts, tot prenent un té en un local d’Ispahan, quan vam decidir anar cap a Minab, encara que això suposés desviar-se totalment del que era la ruta prevista inicialment. Així, de pas, faríem una volta i ens arribaríem fins a Kerman, prop del Beluchistan, punt de partida per visitar Rayen, Mahan, i la regió desèrtica dels Kaluts, a uns 40 km. de la frontera amb Afganistan.

Vam arribar a Bandar Abbas via Shiraz, a les tantes de la nit, havent presenciat durant el camí (entre Ispahan i Shiraz) una baralla entre uns iranís, en mig de la carretera, amb diversos vehicles parats. Tota una experiència pels tensos instants que vam passar pensant que tot allò acabaria en una batalla campal.

Bandar Abbas és la capital de la província d’Hormozgan, situada en ple Golf Pèrsic, i la calor aquí és asfixiant, arribant les temperatures a l’estiu fins als 49ºC. La ciutat ocupa una posició estratègica a l’estar situada a l’estret d’Ormuz, i és la base principal de la marina de guerra iraní.

A Bandar Abbas vam agafar un taxi per anar fins a Minab, poble situat a uns 80 km. de Bandar Abbas, on volíem dormir aquella nit, per a que l’endemà, dijous al matí, no haguéssim d’anar amb presses per poder arribar al mercat.

Vam arribar a Minab a les 22 hores. Durant el trajecte el taxista ens va fer algunes advertències: no pujar a cap vehicle que no sigui un taxi, tenir cuidado amb els desconeguts (per a nosaltres tots són desconeguts), i anar amb cura durant la nit per les carreteres.

Arribats a Minab vam decidir allotjar-nos a l’hotel Sadaf, entre altres coses perquè quasi no hi havia llum pels carrers i era l’únic hotel que vam veure. L’hotel estava tancat. Després de trucar varies vegades a la porta ens va obrir un noi, i el nostre taxista li va explicar que volíem allotjar-nos a l’hotel. El taxista parlava quatre paraules d’anglès, i va ser tota una sort, perquè amb el noi de l’hotel no ens enteníem, no parlava ni una paraula d’anglès (el català tampoc el dominava), i no era molt receptiu per a intentar entendre el que li dèiem. Tot i així vam aconseguir regatejar el preu de l’habitació un 25% aproximadament, i vam pujar les motxilles fins a l’habitació decidits a descansar després d’un dia pesat de viatge.

Ens va costar fer entendre al noi de l’hotel que volíem tovalloles, però el mini diccionari anglès-farsi que portava va fer la seva utilitat.

L’endemà ens vam aixecar aviat, vam sortir de l’hotel a les 6:30 del matí, i vam anar en busca del mercat.

La nit anterior ens van dir que el mercat començava a les 6:00 hores, i que durava fins a les 13 hores aproximadament. No calia preguntar el perquè d’aquests horaris, doncs la intensa calor que feia al migdia era la causa evident dels mateixos.

Minab es troba a la principal ruta entre Bandar Abbas i la regió de Makran i Beluchistan, sent la seva població majoritàriament xiïta. L’idioma que parlen és el minabi, dialecte situat entre el bandari, el balutxí, i el persa.

Vam anar caminant fins arribar al mercat, que quedava una mica allunyat de l’hotel.

Aquest mercat, anomenat “Panjshambe bazar”, no es distingeix pels seus aspectes arquitectònics, doncs és a l’aire lliure, i tampoc té una especial importància pels productes que s’hi comercialitzen, al menys no per nosaltres, el més remarcable és la vistositat de les dones de la ètnia bandari que van al mercat.

El mercat es troba en una explanada, i dins del mateix hi ha una part, fonamentalment de fruites, verdures, i altres productes de consum, on tots els productes estan al terra, i una altra part, principalmente de roba, on hi han alguns coberts i algunes tarimes. També hi ha una part coberta on venen peix. Continua llegint