Pel desert de Khor al Adaid (Qatar) amb un 4×4.

Era un dia del mes d’agost de l’any 2008, estàvem en l’interior d’un tot terreny, dalt d’una gran duna d’arena, en mig del desert de Khor al Adaid, també anomenat “mar interior”, situat al sud-est de Qatar. El conductor, de nom Moa, havia format part d’un cos especial de l’exèrcit d’un dels països de la península aràbiga, i estava molt acostumat a moure’s per aquelles inhòspites terres.

El desert de Khor al Adaid, conegut també com Khawr al Udayd, és un indret ple de dunes de sorra que envolten una badia que forma el mar en aquesta àrea del Golf Pèrsic, i que limita al Sud amb la frontera de l’Aràbia Saudita.

Abans d’entrar al desert amb el 4×4 vam parar per treure aire dels pneumàtics (doncs amb la calor s’expandeix l’aire i augmenta la pressió), i després vam estar més d’una hora corrent pel mig del desert, entre les dunes, sense cap pista visible per enlloc, i amb un paisatge de sorra i més sorra per tot arreu.

En Moa havia conduït el vehicle fins aquella gran duna, i havia parat just al límit on trencava la mateixa, amb la finalitat de contemplar el paisatge. Faltaven encara unes dues hores perquè es posés el sol.

Vam estar allà, parats, uns minuts, mentre parlàvem de la tranquil·litat del lloc, del paisatge, i de diferents temes sobre aquelles terres desèrtiques, i va ser llavors quan en Moa ens va preguntar si crèiem que es podia baixar amb el vehicle per aquella duna.

Era una duna tipus barjan (barkham o barhan), amb la seva típica forma de mitja lluna, amb les seves dues banyes apuntant en la direcció del vent, i la seva vessant de lliscament amb una forta pendent. A dalt d’aquesta pendent, en mig de la cresta de la duna, s’havia parat el nostre tot terreny, i nosaltres, des de dins del vehicle, estàvem contemplant la vista que oferia aquell indret.

La nostra resposta va ser ràpida: no, no es podia, era impossible… El conductor ens va dir que sí que era possible, i ens va preguntar si volíem provar-ho. Donada la seva experiència en aquests afers, li vam donar la confiança per fer-ho, i pocs segons després estàvem baixant per aquella duna. En Moa havia encarat el vehicle a l’abisme, al buit, i la meva primera reacció va ser agafar-me on podia dins de l’habitacle d’aquell tot terreny.

El conductor va deixar lliscar el vehicle en diagonal per aquella duna, com si estiguéssim fent surf sobre la mateixa, i la veritat és que, passat el primer moment d’inseguretat, quan sembla que t’estàs precipitant al buit, l’experiència va resultar ser molt bona, i molt recomanable.

Després d’aquella intensa sensació, les altres dunes i la resta de recorregut ens van semblar molt més accessibles i senzills.

A la vora del desert vam veure algunes tendes àrabs (haimes), on habiten beduïns.

Durant el recorregut pel desert ens vam trobar amb alguns camells salvatges.

Més tard vam parar a estirar les cames a la vora del mar, que forma una badia rodejada per les dunes de sorra, sent la causa que sigui conegut aquest indret com “mar interior”.

Allà vam coincidir amb uns qatarians que havien anat fins aquell indret per passar el dia.

Mentre aquests nadius del terreny gaudien d’aquell lloc, sense que semblés que la temperatura els afectés en res, nosaltres intentàvem gaudir també del moment, però suant constantment a causa d’una temperatura ambiental que superava els 40ºC, agreujada per la humitat de l’indret.

En la temporada estival, apart de la calor i la humitat, també són freqüents les tempestes de sorra, provocades pel vent provinent del golf que anomenen shamal.

Després de menjar uns fruits secs que portàvem, i beure suficient líquid per contrarestar la constant suor que patíem, vam dirigir-nos amb el tot terreny cap al nord, donant per acabada la nostra estada en aquell desert.

L’experiència va ser molt recomanable, el lloc s’ho val, i si bé és un indret on la temperatura durant l’estiu és molt alta, com per altra banda passa en tot el país, cal tenir en compte que és un paisatge únic, i que si s’hi va a la tardor o a l’hivern, es pot gaudir d’unes temperatures molt més moderades.

De totes maneres, malgrat que a les guies de viatge s’aconselli anar-hi en aquells mesos en que les temperatures són més baixes, entre els mesos de novembre i maig, no s’ha de desestimar anar-hi en ple estiu, doncs cada indret ofereix diferents visions i sensacions segons el moment en que es visiti.

Independentment de la temporada en que es visiti, és imprescindible anar-hi amb algú que conegui la zona i que sàpiga conduir per l’arena del desert, i, per suposat, portar suficient aigua.

Per últim, vull mencionar el curiós fenomen de les dunes cantants, que emeten sons per la vibració de la sorra a conseqüència del vent. Nosaltres no vam sentir aquests sons, tampoc és que paréssim gaire atenció al respecte, però per aquells que busquen sensacions que surtin del que és més quotidià, pot ser una motivació més per conèixer aquest indret.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s