Acabàvem d’aterrar a l’aeroport de Yangon (Rangoon). Era un matí del mes d’agost de 2002. Feia molta calor. El dia anterior havíem aconseguit els visats de Myanmar a l’ambaixada de Myanmar a Bangkok, i havíem comprat els bitllets d’avió per volar amb la Thai des de Bangkok a Yangon.

A l’ambaixada de Myanmar a Bangkok havien estat molt amables, tenint en compte que els hi havíem portat els passaports i resta de documentació el mateix dia, a mig matí. En poca estona ens van fer els visats i a més a més ens van cobrar menys del que ens havien dit.

Havia ajudat el fet que dos dies abans m’hagués arribat a aquella ambaixada de Myanmar, i hagués estat parlant amb el personal que feia els visats. Els havia explicat que ja havia estat al seu país anteriorment, i que ara estava esperant que arribés la meva esposa, i que teníem intenció de visitar Myanmar, però que teníem els dies justos, i, si no podíem tenir els visats el mateix dia, hauríem de canviar els nostres plans i anar cap algun altre país de la zona en que el tràmit del visat fos més ràpid.

Per sort els vaig caure bé, doncs el que en principi semblava que era quelcom impossible, al cap d’una estona va esdevenir factible; i si bé primer m’ho van condicionar a que estiguéssim a l’ambaixada abans de dos quarts de deu del matí, al final em van dir que hi anéssim així que poguéssim (la Sara arribava amb avió aquell mateix dia) i que ens ho farien de seguida.

A l’aeroport de Yangon, abans de poder passar el control policial d’entrada al país, els estrangers havíem de canviar 200 FEC per persona (l’anterior vegada que hi havia estat, l’any 1998, eren 300 FEC per persona). Aquesta era la controvertida moneda artificial creada pel govern birmà, els foreign exchange certificates (FEC), per aconseguir divises. El canvi era d’un dolar americà per un FEC. Poc després va deixar de ser obligatori el seu canvi a l’entrada al país, i sembla que al 2013 volen eliminar aquesta moneda.

Recordava, de l’anterior vegada que hi vaig estar, que els FEC podien ser un problema, doncs no els acceptaven a tot arreu.

Així doncs, em vaig adreçar a un dels policies que canviaven els FEC i li vaig demanar si era possible que canviéssim només 200 FEC entre els dos, i si bé d’entrada em va dir que no, mentre li donava els passaports i els diners (200 $), li vaig afegir 10 $ més per “despeses”.

El policia s’ho va pensar uns segons, i després de fer una mirada al seu voltant, va agafar els diners, i em va tornar els passaports junt amb els 200 FEC pels dos.

Tot havia anat perfecte. Després d’haver passat tots els controls d’entrada al país, vam anar cap al centre de Yangon. Vam canviar moneda al mercat negre, obtenint una quantitat de Kyats suficient per moure’ns els primers dies.

En aquella època Yangon encara era la capital del país (al novembre del 2005 van traslladar la capital a Naypyidaw). La nostra intenció era no quedar-nos a Yangon a l’arribada, sinó deixar-la pels últims dies d’estància al país. Havíem decidit agafar un bus per anar a Mandalay i estar més dies pel nord, però va resultar que els busos que anaven a Mandalay estaven plens, així que, sobre la marxa, en qüestió de minuts, vam canviar d’itinerari, i vam comprar uns bitllets de bus per anar a Taunggyi. En menys de quinze minuts ja estàvem asseguts en un bus que ens portaria a Taunggyi.

Asseguts en aquell autobús, mirant la resta de passatgers, i mirant per la finestra, estava clar que ja estàvem a Birmània. Això es notava en l’ambient, en les cares tintades de thanaka, en l’amabilitat de la gent, en els longuis que portaven els homes, en el paisatge, tenint sempre a la vista per algun o altre lloc una stupa, encara que fos en l’indret més inversemblant.