El primer cop que vaig viatjar més enllà d’Europa va ser a Turquia. Fins aquell moment havia recorregut molts països europeus, havia conegut gent molt diversa, provinents d’indrets situats a d’altres continents, però encara no havia trepitjat un sòl que no fos l’europeu.

Sempre m’havia cridat l’atenció el continent asiàtic. Els llibres m’havien ensenyat la història, la cultura, les religions, i els llocs més emblemàtics d’aquell continent oriental, però com passa moltes vegades, semblaven llocs molt llunyans, llocs de fantasia, indrets on no hi arriba qualsevol.

Aquell estiu de 1988 no estava disposat a tornar a casa sense abans haver trepitjat Àsia. I així va ser. Jo viatjava sol, i després d’haver estat uns dies en unes illes gregues, enlloc d’agafar un tren de tornada cap a l’antiga Iugoslàvia, vaig agafar-ne un altre en direcció a Tessalònica, i d’allà cap a Istanbul.

En aquells temps no es viatjava tant com ara, més aviat al contrari. En el tren ens vam trobar alguns viatgers i vam intercanviar informació i pensaments sobre el que ens trobaríem a Turquia.

Quan el tren va arribar a Istanbul vaig intentar buscar un allotjament el més aviat possible.

Després de trobar una habitació en una casa d’hostes, vaig sortir a voltar pel centre: Santa Sofia (en turc “Ayasofya”) i la mesquita blava (en turc “Sultanahmet Camii”), em van deixar bocabadat. I això només era el primer contacte amb la ciutat.

Aquella mítica ciutat, l’antiga Bizanci, la Constantinoble dels romans, la capital de l’antic Imperi Otomà, resultava fascinant, i oferia imatges i sensacions extraordinàries per a un nouvingut.

Aquella nit vaig dormir en una habitació compartida amb altres viatgers, i el que més recordo d’aquell primer contacte amb Àsia, i amb un país musulmà, és el cant del muetzí, que em va despertar a les tantes de la matinada, i que en un primer moment, com a bon viatger novell per aquells indrets orientals, no sabia a ciència certa que eren aquells crits que se sentien amplificats pels efectes d’altaveus i per la quietud i el silenci de la nit.

Aquella crida (àdhan) a l’oració (salat) emplenava tota l’habitació, com si el muetzí estès al costat del llit, i es que estàvem molt a prop d’una mesquita.

Val a dir que hi va haver un gran enrenou a tota l’habitació, doncs els altres viatgers també era el primer cop que visitaven un indret musulmà.

L’àdhan va durar una bona estona, i els nervis i l’ansietat d’estar per primer cop en un país asiàtic, juntament amb l’atmosfera que transmetia aquella crida a l’oració musulmana, van impedir que pogués tornar a conciliar el son fins una bona estona després.

Sentir el cant del muetzí és una de les sensacions més intenses que poden viure’s per un viatger que per primera vegada trepitja terres musulmanes.

Quan un ja s’ha acostumat a viatjar per països musulmans, moltes vegades ni tan sols s’adona del cant del muetzí, doncs ja forma part d’aquell paisatge i ja no és una cosa novedosa. No obstant això, com més vegades s’ha sentit aquest cant, més s’adona un de la seva bellesa, ja no des d’un punt de vista religiós, sinó social i inclús poètic.

Sentir la crida a l’oració que prové de forma simultània de multitud de mesquites, amb les òbvies petites diferències de temps entre l’inici de les diverses crides, crea una sensació indescriptible, que cal gaudir convenientment, doncs tot plegat crea un ambient que difícilment podrà ser explicat ni amb paraules ni amb imatges.

Si malgrat tot això resulta que un viatger no s’acostuma al cant del muetzí, i l’indret on ha de passar la nit queda a prop d’algun minaret des d’on a altes hores de la matinada s’espera aquell cant o crida a l’oració, sempre queda el recurs de portar, entre els estris personals, uns bons taps per les orelles. Però això aïllarà al viatger, no només d’aquell cant religiós, sinó de l’autèntica atmosfera de l’indret on es troba.

Un últim apunt: Istanbul és orient però també és occident, i si no es creua el Bòsfor no s’haurà trepitjat el continent asiàtic.