La ruta de Manali a Leh (Ladakh), el nord de l’Índia. Tercer dia: de Sarchu a Leh.

Passar la nit a la muntanya, a més de quatre mil metres d’altitud, pot ser poc reconfortant si es sofreixen símptomes de mal d’altura. Si a sobre fa fred, i se sent com l’aigua de pluja impacta sobre la tenda, amb llampecs de tant en tant, no és un escenari que ajudi gaire a conciliar el son.

Doncs sí, vam passar mala nit. Jo vaig tenir sensació de mareig i de vòmit, però vaig poder controlar-ho posant-me de panxa enlaire, doncs si em posava de costat la sensació era molt desagradable. La suor i els calfreds provocaven que et desfessis de roba d’abric, però llavors arribava el fred exterior que feia que ràpidament et tornessis a abrigar… La petita caminada que havíem fet el dia anterior no havia estat una bona idea. Si no l’haguéssim fet, segur que no haguessin aparegut aquells símptomes durant la nit.

Continua llegint

“Not spicy, please”.

Si una cosa s’aprèn viatjant, és que no s’ha de ser gaire llepafils a l’hora de menjar. Òbviament cal vigilar el que es menja per qüestions de salut, doncs no és gaire agradable tenir problemes estomacals, i menys encara agafar alguna malaltia greu. Però cal distingir entre allò que ens pot fer mal, d’allò que no ens fa gaire gràcia però és comestible.

Quin viatger no s’ha trobat alguna vegada davant d’un plat que no és del seu gust? Pot passar en una casa on ens han convidat a dinar o sopar, o en un restaurant on ens hem refiat de les recomanacions d’un tercer, o senzillament perquè hem estat agosarats al demanar… sigui com sigui, si un es veu obligat a menjar un d’aquests plats, es passen uns moments no gaire agradables.

I ja no diguem si hem estat prou agosarats com per demanar algun tipus de plat especialment exòtic (per dir-ho d’alguna manera)… Això ja resulta ser més “professional”, denota una predisposició a tastar tot allò que s’allunya del nostre entorn cultural per endinsar-nos en unes costums exòtiques i estranyes (algú afegiria altres qualificatius, parlant sempre en termes culinaris).

El grau de predisposició de cadascú és molt personal. El més agosarat pot treure pit de seguida, però a última hora sempre hi pot haver desercions. Recordo un petit restaurant en un poblet de Xina, on després de demanar una serp entre varis, i d’ajudar a matar la serp, espellar-la, etc.; quan ens la van portar a taula, cuinada amb una mica de salsa, un dels comensals es va aixecar i ens va dir que ja tornaria quan ens l’haguéssim acabat. Continua llegint

La ruta de Manali a Leh (Ladakh), el nord de l’Índia. Segon dia: de Keylong a Sarchu.

Ens vam aixecar a les set del matí. Keylong es va despertar molt silenciós, i no va ser fins després d’esmorzar que vam començar a notar cert moviment de gent en el poble.

Una hora més tard ja sortíem amb el 4×4 en direcció a Leh, si bé aquella propera nit la passaríem en el camí, en plena muntanya, dormint en una tenda en algun dels llocs habilitats a l’efecte.

L’últim assentament permanent de gent és el poblet de Darcha. No n’hi ha cap altre fins a Rumtse, al Ladakh.

Continua llegint

La ruta de Manali a Leh (Ladakh), el nord de l’Índia. Primer dia: de Manali a Keylong.

Vam sortir de Manali a les sis del matí, en un 4×4. El conductor era un nepalí que es deia Dorje. La nostra destinació era Leh, la capital de Ladakh, però tardaríem tres dies en arribar-hi.

Aquella carretera que uneix Manali amb Leh només és transitable entre juny i octubre, tot i que depenent de l’any aquestes dates poden variar una mica.

Aquell primer dia teníem previst dormir a Keylong, l’últim poble abans de començar la ruta per zona de muntanya on només es pot dormir en tendes, normalment en algun petit campament amb les tendes ja preparades.

Aquella carretera que ens portaria fins a Leh surt de Manali en direcció al nord, al llarg de la Vall del riu Beas. Es una carretera que ascendeix lentament per muntanyes de pinars fins que arriba a les muntanyes pelades i rocoses que condueixen al pas de “Rohtang La” (3.978m), nom que significa “munt de cadàvers”, en referència als centenars de viatgers que han mort congelats en aquest indret al llarg dels temps.

Continua llegint

Boudhanath (Nepal), antic poble parada de caravanes, actual barri de Katmandú, i un clar referent pel budisme.

Quan les caravanes creuaven l’Himàlaia des de Lhasa en direcció al subcontinent indi arribaven a la vall de Katmandú per la seva vessant nord-est, i després arribaven a Bodhnath (també anomenat Boudha). Posteriorment, aquesta antiga ruta comercial que enllaçava el Tibet amb aquests indrets més meridionals, que podem qualificar com a ruta secundària de l’antiga ruta de la seda, es dirigia cap al sud creuant el riu Bagmati direcció a Patan, i seguint cap a l’Índia profunda.

Han passat molts anys des d’aquells temps, i Boudhanath, també anomenat com Bodhnath, Baudhanath, Bauddha o Bodh Nath, ha esdevingut un lloc de referència pel Budisme. Actualment és un dels indrets més sagrats del Nepal, i la seva stupa una de les més grans del món.

Alguns han qualificat l’stupa de Boudhanath com l’equivalent a la Meca pel que fa al Budisme. Personalment crec que és una comparació molt forçada, doncs són realitats molts diferents i de difícil comparació.

A l’any 1979 Boudhanath va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Continua llegint

Manali (Índia), preparatius pel viatge per anar a Leh (Ladakh).

Era un dia del mes de juliol de 2009. Vam arribar a Delhi a les dotze de la nit. Feia molta calor.

A Delhi calia avançar el rellotge tres hores i mitja (quan a Catalunya són les 10 hores, a l’Índia són les 13,30 hores).

Després de passar els controls corresponents, i de donar alguns consells a un noi que anava a l’Índia per primer cop, vam canviar moneda, i amb rúpies a la butxaca, vam agafar un taxi de prepagament per anar a dormir a un hotel situat a prop de l’aeroport.

Vam dormir tres hores, doncs a un quart de sis de la matinada ja tornàvem a estar dins d’un altre taxi que ens va portar a l’aeroport de sortides nacionals (diferent de l’aeroport internacional on havíem arribat feia unes hores).

El nostre vol per anar a Kullu tenia la sortida a tres quarts menys cinc de set, però va sortir amb una hora de retard. Era un avió d’hèlixs de quaranta-vuit places. El vol va durar una hora i cinquanta minuts. De fet a Kullu no hi ha aeroport, el més proper està a deu kilòmetres al sud, a la població de Bhuntar, que és on ens va deixar aquell avió, si bé és conegut com l’aeroport de Kullu.

Kullu està situat a 1.220 metres d’altitud, té una població de 18.300 habitants (segons dades de l’època), i és el centre administratiu local de la vall. La major part de l’any Kullu és una ciutat tranquil·la, però cada mes d’octubre hi acudeixen milers de devots per participar en un dels festivals de Dussehra més multitudinaris de l’Índia.

https://lh4.googleusercontent.com/-rUt03MoKfFQ/ULupWLopH5I/AAAAAAAABoQ/m1qyFAXijKg/s500/IMG_0142-5.jpg

Des de Kullu vam agafar un taxi per anar fins a Manali, situat a la vall de Kullu, que era la nostra destinació. Quan vam arribar a Manali eren les onze del matí. Continua llegint