Una situació d’emergència en el centre de Damasc (Síria).

Rememorant viatges pretèrits, avui m’ha vingut al cap una petita anècdota que em va passar a Damasc ja fa uns quants anys.

Feia uns dies que havia arribat a Síria, i aquell dia em trobava en mig d’una plaça en una zona cèntrica de Damasc. Havia arribat fins aquella plaça passejant, camí de la mesquita dels Omeies, sense pressa, gaudint d’una passejada relaxada.

Feia calor. M’havia aturat en una paradeta que hi havia al carrer, en un lateral de la plaça, on un home hi feia quelcom de menjar. Jo tenia una mica de gana, així és que m’hi havia atansat per veure si hi havia alguna cosa que em fes goig per menjar. De seguida vaig veure que hi havia unes boles de kibbeh. Eren unes boles grans, amb bon aspecte, i el meu estómac em va convèncer per a comprar-ne una.

El kibbeh és un aliment comú a la zona de l’Orient Mitjà i part del Caucas, i consisteix, bàsicament, en carn picada de corder amb bulgur i espècies. Continua llegint

Anuncis

Viatge a l’Iraq, d’Amman (Jordània) a Bagdad.

Era l’estiu de 1989, feia un any que s’havia acabat la guerra entre l’Iran i l’Iraq, i si bé llavors encara no podia saber-se, només faltava un any per la Primera Guerra del Golf.

Havíem entrat a Jordània des de Síria, després de fer tot el trajecte per terra des de Barcelona, creuant tota Europa i Turquia. Ens havíem conegut amb el meu company de viatge unes setmanes abans d’iniciar l’aventura.

L’Iraq era un destí molt llunyà, un dels indrets que em resultaven més fascinants, i també, perquè no dir-ho, més complicats per accedir-hi. Vam intentar obtenir un visat turístic a l’ambaixada iraquiana a Amman, sense dipositar-hi grans esperances. A l’ambaixada ens van dir que tornéssim en un parell de dies, i, efectivament, al cap de dos dies ens van concedir el visat per poder entrar a l’Iraq, sense cap problema, i sense ni tan sols cobrar-nos cap taxa.

Poder viatjar a l’Iraq era quasi com un somni, era una destinació on es barrejava la imaginació construïda a partir de diverses lectures sobre aquelles terres, i la crua realitat de ser un país que acabava de passar una guerra que havia durat vuit anys.

Vam fer el camí d’Amman a Bagdad en autobús. Durant el viatge vam adonar-nos que en aquell autobús hi anaven molts egipcis i sudanesos que volien treballar a l’Iraq. Ens van dir que els sous que podien cobrar allà eren superiors als que cobraven en els seus països d’origen. Continua llegint

Una desagradable sorpresa a l’habitació d’un hotel de Damasc.

Acabàvem d’arribar a Damasc. S’estava fent de nit. Havíem intentat trobar una habitació en dos hotels, però un estava ple, i l’altre semblava tancat. Era un dia festiu. Un noi ens va veure davant d’aquest segon hotel, i, amb signes molt gràfics, ens va dir que abandonéssim l’intent per trobar-hi una habitació. Ens va indicar que el seguíssim, i va ser ell qui ens va dur fins a un hotel on sí que vam trobar-hi una habitació doble.

Si bé l’habitació era d’aspecte vell, i no tenia bany, tenia dos llits, que era l’important, i inclús tenia una pica on rentar-se les mans.

La dutxa estava al passadís, i no la descriuré perquè val més no recordar-la.

Semblava que tot ens havia anat rodat. Havíem arribat des de Turquia, i teníem ganes de descansar.

Feia hores que no menjàvem, així que vaig buscar dins de la meva motxilla una secallona del Pallars que m’havia reservat per a una ocasió especial, i el fet d’haver arribat a Damasc semblava que era “lo” suficientment especial com per a encetar aquella delícia zelosament guardada al fons de la motxilla des de feia molts dies. Continua llegint