Una situació d’emergència en el centre de Damasc (Síria).

Rememorant viatges pretèrits, avui m’ha vingut al cap una petita anècdota que em va passar a Damasc ja fa uns quants anys.

Feia uns dies que havia arribat a Síria, i aquell dia em trobava en mig d’una plaça en una zona cèntrica de Damasc. Havia arribat fins aquella plaça passejant, camí de la mesquita dels Omeies, sense pressa, gaudint d’una passejada relaxada.

Feia calor. M’havia aturat en una paradeta que hi havia al carrer, en un lateral de la plaça, on un home hi feia quelcom de menjar. Jo tenia una mica de gana, així és que m’hi havia atansat per veure si hi havia alguna cosa que em fes goig per menjar. De seguida vaig veure que hi havia unes boles de kibbeh. Eren unes boles grans, amb bon aspecte, i el meu estómac em va convèncer per a comprar-ne una.

El kibbeh és un aliment comú a la zona de l’Orient Mitjà i part del Caucas, i consisteix, bàsicament, en carn picada de corder amb bulgur i espècies.

Després de pagar a aquell cuiner de carrer per aquell kibbeh d’aspecte deliciós, em vaig disposar a donar-li una queixalada per comprovar si estava més o menys picant, i per apaivagar al meu estómac que no parava de cridar.

Havia encertat, estava picant, però no excessivament, i el gust era prou bo. Quan m’acabés aquella massa de menjar fregit aniria a buscar-ne una altra. Bé, al menys això era el que havia decidit abans de donar-li la segona queixalada a aquella bola cruixent de fora i tova de dins, que anava inundant de picor la meva boca.

Després de la segona mossegada vaig saber que no me’n menjaria una altra, i no va ser pel picant, que ja m’estava bé, sinó per una desagradable sensació que em van transmetre els meus budells.

En qüestió de segons, no de minuts, el meu cervell, ajudat pels meus ulls, ja estava buscant un indret per una més que previsible situació d’emergència, però preveient que seria molt difícil solucionar elegantment aquell tràngol.

De repent vaig adonar-me que a poc més de cinquanta metres hi havia uns lavabos públics. Va ser veure’ls i les meves cames ja estaven corrents en direcció a aquella destinació, i mentrestant interiorment intentava calmar els meus budells que semblava que no tenien espera.

Quan vaig entrar en aquells lavabos vaig veure que les set o vuit portes que hi havia en el passadís estaven totes tancades i estava ple d’homes que esperaven per entrar.

La increïble sort de trobar uns lavabos allà mateix s’havia esfumat al trobar-los tots ocupats, doncs els meus intestins no estaven disposats a esperar gaire més.

Conforme vaig entrar corrents en aquell passadís que donava pas a les diferents portes d’una filera de vàters d’estil turc, vaig apartar als primers usuaris per poder accedir més a dins i tenir millor visió del conjunt. No podia ser delicat, no podia tenir gaire cura, tenia el temps comptat, i el compte enrere arribava a la seva fi.

Va ser llavors quan es va obrir una de les portes d’un dels vàters i el seu ocupant va sortir. Davant d’aquella porta hi havia diversos homes esperant per entrar.

En unes fraccions de segon vaig pensar quines opcions tenia: la més correcta era explicar-li, a l’home que esperava el seu torn per entrar, que tenia una urgència i que si us plau em deixés passar, però la qüestió era que segurament no entendria ni una paraula del que li explicaria, i mentrestant el compte enrere ja hauria expirat; una altra opció era esperar el meu torn, però aquesta òbviament ja estava descartada pels meus budells; així doncs vaig optar per una tercera solució que va ser donar una empenta a aquell innocent sirià que anava a entrar, què alhora va pegar contra el seu veí d’espera, i jo em vaig colar en aquell vàter i de seguida vaig tancar la porta.

Recordo l’agraïts que van estar els meus budells, i la que es va muntar a l’exterior d’aquell petit vàter d’estil turc on em trobava indisposat.
No paraven de donar cops a la porta, segurament devia ser l’home que jo havia espentejat i potser algú més que s’hi havia afegit. A més a més tot eren crits amb expressions que jo no podia entendre, però que segurament si els hagués entès no m’haguessin agradat gaire.

Havia salvat l’insalvable, i el cert és que no em preocupava gaire el que em trobaria fora quan sortís. El primer era el primer.

Poc a poc els ànims dels meus companys de lavabo es van anar calmant, i jo vaig fer una mica de temps per si de cas.

Quan vaig sortir, no vaig trobar-me ja a ningú dels que havien estat allà quan vaig entrar, així és què no vaig haver de donar explicacions a ningú.

Aquella va ser la primera i única urgència d’aquesta naturalesa que he tingut mai estant de viatge. Sempre m’he preguntat què hagués passat si no hagués tingut la sort de trobar-me al costat d’uns vàters públics, però la veritat és que prefereixo no saber la resposta.

Anuncis

4 pensaments sobre “Una situació d’emergència en el centre de Damasc (Síria).

  1. He viscut alguna experiencia similar jjjjjaaaajaaaa i es passa molt malament al principi i rius molt quan ho revordes

  2. M’alegro que en sortissis victoriós aquest cop també. Ànim per aquesta publicació que tant em distreu amb material sempre de qualitat.

    Emili

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s