“Not spicy, please”.

Si una cosa s’aprèn viatjant, és que no s’ha de ser gaire llepafils a l’hora de menjar. Òbviament cal vigilar el que es menja per qüestions de salut, doncs no és gaire agradable tenir problemes estomacals, i menys encara agafar alguna malaltia greu. Però cal distingir entre allò que ens pot fer mal, d’allò que no ens fa gaire gràcia però és comestible.

Quin viatger no s’ha trobat alguna vegada davant d’un plat que no és del seu gust? Pot passar en una casa on ens han convidat a dinar o sopar, o en un restaurant on ens hem refiat de les recomanacions d’un tercer, o senzillament perquè hem estat agosarats al demanar… sigui com sigui, si un es veu obligat a menjar un d’aquests plats, es passen uns moments no gaire agradables.

I ja no diguem si hem estat prou agosarats com per demanar algun tipus de plat especialment exòtic (per dir-ho d’alguna manera)… Això ja resulta ser més “professional”, denota una predisposició a tastar tot allò que s’allunya del nostre entorn cultural per endinsar-nos en unes costums exòtiques i estranyes (algú afegiria altres qualificatius, parlant sempre en termes culinaris).

El grau de predisposició de cadascú és molt personal. El més agosarat pot treure pit de seguida, però a última hora sempre hi pot haver desercions. Recordo un petit restaurant en un poblet de Xina, on després de demanar una serp entre varis, i d’ajudar a matar la serp, espellar-la, etc.; quan ens la van portar a taula, cuinada amb una mica de salsa, un dels comensals es va aixecar i ens va dir que ja tornaria quan ens l’haguéssim acabat. Continua llegint

Com aconseguir el visat de Xina a Hong Kong. Requisits especials per a famílies amb nens.

Per entrar a Xina es necessita tenir un visat, i aconseguir aquest visat pot arribar a ser una tasca complicada.

Per un resident a Catalunya el més senzill és anar al Consulat General de la República Popular Xina a Barcelona, on, en uns set dies, s’aconsegueix el visat, presentant el passaport, el corresponent formulari degudament omplert, una fotografia de carnet, certificat acreditatiu de tenir una assegurança, i el pagament de la taxa que pertoqui segons el tipus de visat. Però si es decideix entrar a Xina mentre s’està viatjant per Àsia, la cosa canvia.

Per altra banda cal tenir en compte que el visat per entrar a Xina no es pot demanar amb una antelació superior als tres mesos respecte al dia en que es té prevista l’entrada a Xina. No expedeixen visats per a entrades al país més enllà de tres mesos.

Si s’està pel sud-est asiàtic es pot tramitar el visat a l’ambaixada de Xina a Bangkok, però el més fàcil es tramitar-lo a Hong Kong. Bé, aquesta és la norma no escrita, és el que tot viatger que s’hagi mogut una mica o s’hagi informat, sap de forma genèrica, però, com tot en aquesta vida, cal estar atent al cas concret.

És cert que Hong Kong és un dels millors llocs per obtenir el visat xinès. Molts viatgers i residents temporals a Xina, que volen romandre a Xina més dies dels que permet un visat, opten per anar a Hong Kong quan caduca el visat i fer-ne un altre.

Per cert, cal tenir en compte que un no resident a Hong Kong no pot anar a l’ambaixada de Xina a Hong Kong a demanar el visat, sinó que ha d’anar a una agència especialitzada en aquests tràmits per a que ho gestioni. Continua llegint

Alhamdulillah

Quan es viatja per països musulmans hi ha una expressió àrab que s’acostuma a sentir bastant. És una expressió curta, senzilla, harmoniosa per orelles foranes, dita en una única paraula, malgrat incloure un article (Al, que és l’article definit el), un primer nom (Hamdu, que significa un sentiment de gratitud), una preposició (Li, preposició que significa “per” o “que pertany a”) i un segon nom (l Lah, resultat de la contracció de l’article “al” i el nom “ilah”, que fa referència a Allah): “Alhamdulillah”. I vull afegir que és una expressió bonica, agradable, tant en el sentit fonètic com en el seu significat de fons.

Alhamdulillah és una expressió àrab que s’utilitza de forma natural, fins i tot inconscient en moltes ocasions, i és una forma d’alabança o agraïment a Déu, que significa “glòria a Déu (Allah)”, “les lloances són per Allah”, “gràcies a Déu”, i en la pràctica inclús s’utilitza amb el significat de “sort”.

L’expressió “alhamdulillah” s’utilitza en infinitats de situacions, per donar les gràcies a Déu (Allah) per totes les coses bones que ens ha donat, i la religió musulmana recomana utilitzar-la de forma habitual, des del moment en que un es desperta, fins que es va a dormir: quan s’ha acabat de menjar, de beure, quan s’esternuda, quan es rep un regal, quan es rep una bona notícia…; però també quan hi ha algun contratemps, o alguna penúria, doncs podria haver estat pitjor.

Un hadit explica que la millor invocació dirigida a Allah es dir “alhamdulillah”.

La primera sura de l’Alcorà comença dient “alhamdulillahi Rabil’ alamin”, és a dir: “lloat sigui Allah, Senyor de l’Univers”.

Aquesta sura es repetida pels musulmans en cada una de les cinc oracions diàries, i això és una prova més sobre la importància pels musulmans de repetir “alhamdulillah” al llarg del dia.

Continua llegint

De Seül a Daegu, una primera aproximació a Corea del Sud.

L’avió anava mig buit. Vam arribar a Incheon, aeroport de Seül, a les dues del migdia, de manera que, com que la diferència horària amb Catalunya és de vuit hores, per als nostres cossos eren les sis de la matinada.

Era el mes de març de l’any 2004. Corea del Sud era un indret poc conegut en el nostre país, exceptuant unes quantes marques internacionals coreanes, i això feia que tingués un atractiu especial, doncs malgrat ser primer món, la seva cultura i costums són tan diferents i desconegudes a occident, que el convertia en una destinació molt interessant.

Després de canviar moneda (en aquella època 1 euro equivalia a quasi 1.400 won), vam decidir no quedar-nos a Seül, sinó agafar un autobús que ens portés cap al sud. Vam trobar un bus que anava a Daegu que tenia la sortida prevista en vint minuts, així que vam decidir-nos per aquella destinació. Dit i fet. El trajecte fins a Daegu va durar quatre hores i mitja. Vam arribar-hi de nit, a les vuit de la tarda.

Corea del Sud és un país en certa manera semblant a Espanya. És cert que aquesta és una afirmació arriscada, i molt poc real, doncs no serà ni per idioma, ni per cultura, ni per costums, ni per superfície de territori… però si ens fixem en un simple aspecte general, de nivell o qualitat de vida, podríem dir que seria similar a Espanya però situat al continent asiàtic. Continua llegint

Zhouzhuang, una de les petites Venècies de Xina.

Vam arribar a Zhouzhuang amb un autobús provinent de Suzhou. Suzhou és coneguda com la Venècia d’Orient, apel·latiu que li va donar Marco Polo, però la veritat és que Zhouzhuang, de més petites dimensions, amb un casc antic molt ben conservat, i amb cases, ponts, canals i carrers cuidats en el seu estil tradicional, es mereix al qualificatiu de “l’altra Venècia de Xina”.

El poble de Zhouzhuang està a la província de Jiangsu, situat entre Suzhou i Shanghai, al sud del riu Iangtsé, al municipi de Kunshan.

És una important destinació turística. Segons les estadístiques oficials cada any rep un milió de turistes, tant xinesos com estrangers. La seva proximitat amb Shanghai n’és la principal causa.

Per aquesta zona hi han varies poblacions de característiques similars, amb canals i aigua que conformen una estètica que als occidentals recorda la Venècia italiana.

D’aquestes poblacions, que els xinesos anomenen pobles d’aigua, deixant de banda Suzhou, n’hi han sis: Tongli, Luzhou, Zhuozhuang, Xitang, Wuzhen i Zhuhijiao. Totes elles comparteixen unes característiques comunes: són poblacions que estan travessades per un o varis canals, conserven les seves construccions originals, mantenen una població local que encara realitza activitats tradicionals, són poblacions amb una llarga història que es reflexa en la seva part antiga, i totes elles han adquirit el compromís de conservar aquestes característiques.

A l’any 2008, aquestes poblacions situades a la vora sud del riu Iangtsé, van ser proposades a la UNESCO per a ser declarades Patrimoni de la Humanitat. Continua llegint

Suzhou, la Venècia d’Orient.

Quan vam arribar a l’estació de tren de Huangshan, ja de nit, i després de passar el control d’equipatges d’entrada, ens en vam anar a la sala d’espera. Com sempre, ens vam convertir en el centre d’atenció. Totes les mirades se centraven en nosaltres, sobre tot en els peques. Quan va ser l’hora vam passar a les andanes, i ens vam dirigir al tren que ens havia de portar a Suzhou.

Era un tren nocturn amb compartiments de lliteres. En cada compartiment hi havien sis lliteres, dues a baix, dues al mig i dues a dalt de cada compartiment.

Els tres bitllets que havíem comprat feia uns dies, es corresponien a dues lliteres de dalt d’un dels compartiments, i una llitera del mig del compartiment del costat.

Llavors vaig entendre perquè em va costar tant aconseguir que em venguessin els tres bitllets, i el que intentaven dir-me quan només em volien vendre els dos bitllets de la part de dalt d’un compartiment.

Els nens de menys d’un metre i vint centímetres no cal que viatgin amb bitllet, però llavors han d’estar al seient, o, en aquest cas a la llitera, dels pares. Continua llegint

Huangshan, la muntanya groga, un dels paisatges més apreciats pels xinesos.

Vam arribar a la ciutat de Huangshan, també anomenada Tunxi, que ja era de nit. Huangshan està situada al sud de la província d’Anhui. Abans d’anar a l’hotel que havíem reservat per internet dos dies abans, vaig intentar comprar els bitllets de tren per anar al cap de tres dies cap a Suzhou (província de Jiangsu).

Vaig trobar un noi que parlava una mica l’anglès, i li vaig explicar que és el que volia saber: la destinació del tren, la data, saber els horaris de trens per aquella data, preu… Va resultar que per la data escollida els trens ja estaven plens, raó per la qual vaig escollir un tren nocturn pel dia anterior al previst, que sortia de Huangshan (Tunxi) a les 20:45 hores i que tenia l’hora d’arribada a Suzhou a les 7:30 hores.

Vam comprar tres bitllets, doncs l’Ona no podia dormir sola en una llitera. Els preu dels tres bitllets va ser de 199 iuans.

Després de tenir els bitllets vam agafar un taxi que ens portés a l’hotel Tiandu (Tiandu International Hotel). Eren quasi les deu de la nit, i estàvem bastant cansats. Continua llegint

Xi Bei Dian, un petit poble de la província de Shandong.

Xi Bei Dian és un petit poble xinès, situat a la província de Shandong, a uns 10 km. de Yanzhou, i amb uns 2.000 habitants.

Vam anar-hi invitats per una família, i tot just arribar al poble ja ens esperaven a casa de la família Bian.

De fet tot el poble té el cognom Bian, raó per la qual poca informació es té si s’hi busca a algú només pel cognom.

Quan vam arribar, a mig matí, a la casa ja havien començat a preparar el dinar. Entre altres coses estaven preparant la pasta per fer raviolis. Continua llegint

Nanquín (Nanjing), antiga capital del sud de Xina.

La nostra estada a Nanquín ha estat motivada per la necessitat de tenir una parada entre Yanzhou i la muntanya groga, per evitar una viatge massa llarg als peques.

Vam escollir Nanquín per ser el millor punt per fer la parada en el nostre recorregut, i de pas aprofitar per visitar una ciutat amb una llarga història. Malgrat estar-hi poc més d’un dia, al menys alguna cosa podríem veure de la ciutat.

Com a antiga capital del sud de Xina, i per la seva antiguitat i història, era el lloc ideal per aprofitar “una parada tècnica”, i conèixer de primera mà alguns dels llocs més interessants de la ciutat. Un d’obligat: la muntanya púrpura (Zijin Shan).

Nanquín (en pinyin Nanjing), amb uns 6.500.000 d’habitants, segons dades del 2007, és la capital de la província de Jiangsu, i va ser capital de la Xina en diversos moments de la història. Continua llegint

Taishan, una de les cinc muntanyes sagrades de Xina.

Els xinesos del Sud diuen que tenen milers de muntanyes, rius i genis, i els xinesos de la província de Shandong responen dient que ells tenen una muntanya, un riu, i un sant, donant a entendre que ells tenen els millors: Taishan, el riu groc, i Confuci.

Les cinc muntanyes sagrades de Xina són la muntanya oriental Taishan (la de la Supremacia), la occidental Huashan (la de l’Esplendor), la meridional Hengshan (la de l’Equilibri), la septentrional Heengshan (la de la Constància) i la central Songshan (la de l’Eminència).

Taishan és la més venerada de les cinc muntanyes sagrades de Xina. Es troba a 1.545 metres sobre el nivell del mar. En l’antiguitat, i al llarg del temps, s’hi ha fet ofrenes i rituals, i s’hi ha anat construint edificis i monuments. Continua llegint