De Tash Rabat a Kaixgar, tercera i última jornada en la ruta de Bixkek cap a Kaixgar, creuant el pas de Torugart (Kirguizistan).

La nit havia estat humida i freda, però aquells paisatges de muntanya escarits i silenciosos, allunyats de la civilització, reconfortaven l’esperit. El got de té amb llet ben calent que ens van portar a la iurta també va ajudar a reconfortar el cos a aquelles hores de la matinada.

Una petita estufa oxidada que hi havia a l’entrada de la iurta, que s’alimentava de femta de vaca, no havia fet el seu servei aquella nit.

El dia havia despertat emboirat, humit, i amb una pluja intermitent… un temps que no deixava veure la llunyania.

No vam tardar més de mitja hora per plegar les mantes i catifes que ens havien fet de llit, parar taula i esmorzar.

Vam deixar la iurta i vam iniciar el que tenia que ser l’últim dia de trajecte fins arribar a Kaixgar, creuant el pas de Torugart.

La pluja ens va anar acompanyant durant el camí. La carretera no estava en millors condicions que el temps. En Sasha, el conductor del nostre vehicle, portava pressa des del moment en que ens vam llevar, doncs la frontera kirguís només podia creuar-se entre les dotze i la una del migdia.

Les primeres hores per aquells camins de terra, sota aquella pluja insistent, es van fer una mica llargs, però els paisatges que s’anaven veient quan la boira escampava, donaven l’al·licient que tot viatger busca per aquelles allunyades terres.

Continua llegint

De Kochkor a Tash Rabat, segona jornada en la ruta cap a Kaixgar, creuant el pas de Torugart (Kirguizistan).

En aquella casa de Kochkor vam passar una bona nit. Ens vam aixecar a dos quarts de vuit. Per esmorzar la nostra amfitriona ens havia preparat creps (блини), melmelada de tres tipus (maduixa, ablipija i móra), pa, una safata amb cacauets, orellanes, panses i te.

Vam acomiadar-nos agraïts pel bon tracte que havíem rebut en aquella casa kirguís.

Durant les hores de ruta anàvem parlant amb en Sasha, el nostre conductor. Ell era rus. Els seus pares havien nascut a Bielorússia. Ens explicava que a Kirguizistan s’hi vivia bé, segons ell millor que a Uzbekistan. Suposo que tot és qüestió de gustos, i de l’experiència personal de cadascú.

Durant el camí anàvem parant allà on ens venia de gust, sense presses, però sense encantar-nos. El camí era bastant dolent. Anàvem trobant bastants camions que portaven ferralla cap a Xina, i en sentit contrari camions carregats de productes manufacturats.

Continua llegint

Alhamdulillah

Quan es viatja per països musulmans hi ha una expressió àrab que s’acostuma a sentir bastant. És una expressió curta, senzilla, harmoniosa per orelles foranes, dita en una única paraula, malgrat incloure un article (Al, que és l’article definit el), un primer nom (Hamdu, que significa un sentiment de gratitud), una preposició (Li, preposició que significa “per” o “que pertany a”) i un segon nom (l Lah, resultat de la contracció de l’article “al” i el nom “ilah”, que fa referència a Allah): “Alhamdulillah”. I vull afegir que és una expressió bonica, agradable, tant en el sentit fonètic com en el seu significat de fons.

Alhamdulillah és una expressió àrab que s’utilitza de forma natural, fins i tot inconscient en moltes ocasions, i és una forma d’alabança o agraïment a Déu, que significa “glòria a Déu (Allah)”, “les lloances són per Allah”, “gràcies a Déu”, i en la pràctica inclús s’utilitza amb el significat de “sort”.

L’expressió “alhamdulillah” s’utilitza en infinitats de situacions, per donar les gràcies a Déu (Allah) per totes les coses bones que ens ha donat, i la religió musulmana recomana utilitzar-la de forma habitual, des del moment en que un es desperta, fins que es va a dormir: quan s’ha acabat de menjar, de beure, quan s’esternuda, quan es rep un regal, quan es rep una bona notícia…; però també quan hi ha algun contratemps, o alguna penúria, doncs podria haver estat pitjor.

Un hadit explica que la millor invocació dirigida a Allah es dir “alhamdulillah”.

La primera sura de l’Alcorà comença dient “alhamdulillahi Rabil’ alamin”, és a dir: “lloat sigui Allah, Senyor de l’Univers”.

Aquesta sura es repetida pels musulmans en cada una de les cinc oracions diàries, i això és una prova més sobre la importància pels musulmans de repetir “alhamdulillah” al llarg del dia.

Continua llegint

El tasbih o masbaha: el rosari musulmà.

Quan es viatja per països musulmans, sobre tot àrabs, és freqüent veure homes que porten la masbaha a les mans.

El tasbih o masbaha (tespih o tesbih en turc) és similar a un rosari, se l’anomena moltes vegades com a rosari musulmà, i el fan servir per resar el dikr o invocació repetida dels noms d’Al·là (Allah).

La masbaha es composa d’un seguit de trenta-tres o noranta-nou grans enfilats, similar a un collaret, i acabat en una borla o adorn, o amb tres o quatre grans més allargats. Els grans de la masbaha poden ser de diferents materials, més o menys preciosos, si bé els més comuns i estesos per ús diari acostumen a ser de plàstic, de fusta, o d’algun altre tipus de material poc noble.

El nombre de grans està relacionat amb els noranta-nou noms o atributs de Déu (Al·là).

Continua llegint

De Bixkek a Kochkor, primera jornada en la ruta cap a Kaixgar, creuant el pas de Torugart (Kirguizistan).

Eren dos quarts de deu del matí quan acabàvem de deixar tot el transport contractat. Era una hora prudent, no ens havia calgut matinar, i a aquelles hores d’un dia del mes d’agost, a Bixkek (o Bishkek) no s’apreciava molt moviment.

Vam aprofitar per anar a canviar moneda, doncs els propers dies no podríem; si bé només la justa, doncs la nostra destinació era la Xina, i les nostres despeses dels propers dies, una nit en un petit poble i l’altra nit en una iurta en mig de la muntanya, serien molt reduïdes. Amb pocs soms en tindríem suficient.

A dos quarts de dotze ens va passar a buscar per l’hotel el conductor, Sasha, amb una furgoneta que seria el nostre transport els propers tres dies.

Continua llegint

El mar d’Aral, una aproximació a un gran desastre mediambiental.

En un altre post vaig explicar el viatge fins a Moynaq (Uzbekistan), però crec que és interessant fer una breu explicació sobre el gran desastre que ha patit aquell indret.

La visita a la que havia estat la quarta reserva d’aigua del planeta, el mar d’Aral, es converteix en una visita a un desert, deixant una sensació difícil de descriure. El viatge fins a Moynaq (Uzbekistan) és difícil d’oblidar, doncs les imatges dels vaixells tirats en mig del que abans havia estat el fons marí no desapareixen del pensament.

La història de la mort d’aquest mar (que de fet és un llac), és una història més de l’actuació irracional humana, una d’aquelles històries que no et creuries si no fos per l’evidència de la realitat. Continua llegint

Moynaq (Uzbekistan), el record d’un temps passat.

Vam arribar a Nukus a les quatre de la tarda. Ens vam allotjar a l’hotel Nukus, un hotel impersonal, senzill, però acceptable.

Nukus és la capital de la república uzbeka de Karakalpakstan, i la nostra intenció era anar al nord, fins a Moynaq.

Vam dedicar aquella tarda a localitzar algun transport que ens portés fins a Moynaq l’endemà, i a comprar algunes provisions pel viatge.

Al basar vam trobar de tot, i vam aprofitar per sopar en un restaurant al costat del mercat.

Vam posar el despertador a un quart de set del matí. L’endemà calia matinar per posar rumb cap al nord, cap a Moynaq. El conductor de la furgoneta que havíem contractat va ser puntual.

Moynaq està a uns 220 Km. de Nukus. El paisatge és desèrtic.

Pel camí el taxista va parar per comprar benzina a uns nois a peu de carretera, benzina que van portar en petits bidons i botelles. Continua llegint

Arribada a Kirguizistan des de Kazakhstan. Preparatius per creuar el pas de Torugart.

El Kirguizistan (Кыргызстан en kirguís, i Киргизия en rus) és un país molt muntanyós situat a l’Àsia Central. El país no té sortida al mar i la seva ubicació el fa especialment interessant al limitar amb la República Popular de la Xina per l’est, amb el Kazakhstan pel nord, amb el Tadjikistan pel sud i amb l’Uzbekistan per l’oest.

Vam arribar a la seva capital Bixkek, o Bishkek, (Бишкек en kirguís i en rus), amb un autobús procedent d’Almaty. El trajecte va durar unes sis hores, amb sortida a les 4:35 de la nit. Vam veure la sortida del sol a l’estepa, durant el trajecte, i després de passar els controls duaners, sense cap tipus de problema, vam entrar al Kirguizistan i vam deixar el Tenge kazak per adoptar el Som kirguís.

El viatge no va ser molt còmode, la carretera estava en molt mal estat. Un cop vam arribar a Bixkek el primer que vam fer va ser buscar un hotel on allotjar-nos. Vam escollir l’hotel Salima, hotel molt bàsic d’estil soviètic.

El primer contacte amb el país va ser la seva capital, i vam coincidir amb un esdeveniment polític, doncs aquell dia, el diumenge 14 d’agost de 2005, prenia possessió del seu càrrec el nou president del país Kurmanbek Bakíyev. Continua llegint