Vam arribar a Nukus a les quatre de la tarda. Ens vam allotjar a l’hotel Nukus, un hotel impersonal, senzill, però acceptable.

Nukus és la capital de la república uzbeka de Karakalpakstan, i la nostra intenció era anar al nord, fins a Moynaq.

Vam dedicar aquella tarda a localitzar algun transport que ens portés fins a Moynaq l’endemà, i a comprar algunes provisions pel viatge.

Al basar vam trobar de tot, i vam aprofitar per sopar en un restaurant al costat del mercat.

Vam posar el despertador a un quart de set del matí. L’endemà calia matinar per posar rumb cap al nord, cap a Moynaq. El conductor de la furgoneta que havíem contractat va ser puntual.

Moynaq està a uns 220 Km. de Nukus. El paisatge és desèrtic.

Pel camí el taxista va parar per comprar benzina a uns nois a peu de carretera, benzina que van portar en petits bidons i botelles.

Més endavant vam tenir problemes amb la furgoneta. El motor es parava. El conductor va desmuntar el carburador, i va dir que era problema del filtre. Vam tenir dues parades per aquest problema, la qual cosa ens va fer perdre unes tres hores.

La carretera estava deserta. En tres hores només van passar un bus i dos cotxes.

Per fi vam arribar a Moynaq. Semblava un poble fantasma. Carrers deserts, sense moviment. Silenci.

Moynaq també s’anomena Mo’ynoq (en uzbek Мўйноқ, en rus Муйнак), està situat al nord-oest d’Uzbekistan, a la república autònoma de Karakalpakstan, i havia estat un important port pesquer abans del desastre mediambiental del Mar d’Aral.

El Mar d’Aral antigament era el quart llac més gran del planeta, amb una superfície d’uns 68.000 quilòmetres quadrats.

Els rius Amu Daria i Sir Daria asseguraven el seu volum d’aigua, i hi havia pesca suficient per a que prosperés una important indústria pesquera en els ports de Moynaq (Uzbekistan) i d’Aralsk(Kazakhstan).

La Unió Soviètica va decidir desviar els dos rius Amu Daria i Sir Daria per regar zones de desert, en un projecte per conrear fonamentalment cotó. En un intent per convertir-se en un dels principals productors mundials de cotó, a partir de l’any 1960 es va augmentar l’explotació de tal manera que la superfície del Mar d’Aral, que era de 68.000 km2 a l’any 1960, es va reduir en un 60% a l’any 1998, i el seu volum d’aigua (de 1.100 km.3 a l’any 1960) es va reduir en un 80%. Tot això acompanyat d’un important augment de la seva salinitat.

A l’any 1987 la reducció continua del seu nivell va comportar que el mar es dividís en dos cossos separats d’aigua, que es van anomenar Mar d’Aral Nord (o Mar d’Aral Petit) i Mar d’Aral Sud (o Mar d’Aral Gran).

La costa del mar a Moynaq va retrocedir fins situar-se a 120 km. de distància, i avui en dia només queden els vestigis del que havia estat, amb les restes dels antics vaixells escampades per les explanades desèrtiques del que abans havia estat fons marí.

Ens vam posar per una pista seguint una sèrie de postes de la llum sense fils, i vam fer uns 10-15 km. de recorregut en direcció al Mar d’Aral. La pista passava pel que abans havia estat aquest mar. Era impressionant, kilòmetres i kilòmetres de pista pel fons d’un antic mar. Vam girar i vam tornar al poble.

Després vam seguir per una altra pista, on també ens movíem per terres que havien estat el fons de l’antic Mar d’Aral.

Un tram de pista ens va portar fins a l’anomenat cementiri de vaixells. N’hi havia bastants, tots deixats i encallats a l’arena, el terra del que abans havia estat fons marí.

Aquell paisatge era impressionant. Era el record del que un dia havia estat un pròsper port pesquer. Aquell port on hi havia hagut una important producció pesquera, on treballaven milers de persones, ara ni tan sols pot veure la costa, i només hi queda el record del que havia estat, acompanyat pel silenci i la tranquil·litat que ha imposat el gran desastre mediambiental provocat per l’home. Es difícil oblidar les imatges d’aquells vaixells encallats a l’arena, en mig del no res.

De tornada vam parar a Moynaq a comprar aigua embotellada. No vam comprar res de menjar per precaució, doncs la contaminació és molt important a tota la zona.

El conductor, en canvi, va comprar un peix que li van donar posat dins d’un sac. Nosaltres vam preguntar-li per la qualitat del peix, per la possible contaminació, i les seves respostes van ser en tot moment les d’algú que no és conscient de la realitat mediambiental de la zona. Hi ha molta desinformació.

El poble de Moynaq, que una vegada havia estat un dels dos ports pesquers més grans del Mar d’Aral, i que donava feina a més de 20.000 persones, actualment té uns 2.000 habitants, i la costa del mar es troba a uns 120 km. del poble. La pols tòxica, asma, al·lèrgies, càncer, etc., són el llegat que ha deixat en aquesta zona l’actuació irracional dels governants soviètics, i posteriorment uzbeks.

Vam tornar cap a Nukus, amb el peix que el nostre conductor havia comprat posat dins d’un sac llardós, i el sac posat dins el maleter del vehicle, amb una temperatura que devia rondar els 35º C.

Mentre el conductor feia referència al banquet que faria amb aquell peix, nosaltres no podíem més que rendir-nos a la evidència, no podíem fer-li entendre la situació mediambiental de la zona. De fet, si la coneguessin, segurament no hi quedaria ningú en aquell indret.

Durant el camí de tornada vam parar una estona després de passar un pont que creua el riu Amu Daria. A prop d’on havíem parat hi havia un control militar, i a l’intentar fer unes fotos de la zona uns militars ens van dir que no estava permès fer fotos al pont. Els hi vaig dir que no fotografiava el pont, sinó el riu. El fet que els parlés en rus els va agradar, tal com ens passava per tot el país, i el que semblava una situació tensa, i una total prohibició de fotografiar aquell pont, va acabar amb abraçades per part dels militars uzbeks, i fent-nos una foto de grup, amb els militars inclosos, tots posats al mig del pont (aquell pont que no podia ser fotografiat).

Això ens va confirmar un cop més que saber una mica de rus era molt útil per viatjar pel país.

Quan vam arribar a Nukus vam carregar les nostres motxilles, i vam seguir el viatge fins a Khiva.

Vam arribar a Khiva de nit, i de seguida ens vam posar a buscar hotel. Vam escollir l’hotel Arqonchi, un hotel situat dins de la ciutat vella, la Ichon-Qala.

Vam sopar al mateix hotel, molt bé per cert, i abans d’anar a dormir, vam donar una volta per la ciutat vella, tenint encara al cap el record d’aquells vaixells de Moynaq.