Els pilars caminants de les festes de Santa Tecla (Tarragona).

Veure baixar els pilars pel carrer Major de Tarragona, després de que hagin pujat i baixat les escales de la plaça de la Catedral (el Pla de la Seu), és un dels espectacles que ens ofereixen les festes de Santa Tecla de Tarragona. Concretament, els pilars caminants tenen lloc el dia de la Mercè, el 24 de setembre.

Els carrers del centre de Tarragona, especialment el carrer Major, estan plens de gent, i no cal dir com està la plaça de la Font, fi de trajecte dels pilars, que han d’arribar fins a l’Ajuntament.

Continua llegint

Anuncis

Excursió per la serra de la Mussara fins als Avencs de la Febró (Tarragona, Catalunya).

Fa uns dies vam anar a fer una excursió amb els dos peques. Vam deixar el cotxe al poble de la Mussara, i des d’allà vam començar a caminar en direcció als avencs de la Febró.

El recorregut és fàcil, si bé amb els dos peques (2 i 5 anys), no vam anar gaire ràpid, sinó a un pas molt tranquil. Continua llegint

Zhouzhuang, una de les petites Venècies de Xina.

Vam arribar a Zhouzhuang amb un autobús provinent de Suzhou. Suzhou és coneguda com la Venècia d’Orient, apel·latiu que li va donar Marco Polo, però la veritat és que Zhouzhuang, de més petites dimensions, amb un casc antic molt ben conservat, i amb cases, ponts, canals i carrers cuidats en el seu estil tradicional, es mereix al qualificatiu de “l’altra Venècia de Xina”.

El poble de Zhouzhuang està a la província de Jiangsu, situat entre Suzhou i Shanghai, al sud del riu Iangtsé, al municipi de Kunshan.

És una important destinació turística. Segons les estadístiques oficials cada any rep un milió de turistes, tant xinesos com estrangers. La seva proximitat amb Shanghai n’és la principal causa.

Per aquesta zona hi han varies poblacions de característiques similars, amb canals i aigua que conformen una estètica que als occidentals recorda la Venècia italiana.

D’aquestes poblacions, que els xinesos anomenen pobles d’aigua, deixant de banda Suzhou, n’hi han sis: Tongli, Luzhou, Zhuozhuang, Xitang, Wuzhen i Zhuhijiao. Totes elles comparteixen unes característiques comunes: són poblacions que estan travessades per un o varis canals, conserven les seves construccions originals, mantenen una població local que encara realitza activitats tradicionals, són poblacions amb una llarga història que es reflexa en la seva part antiga, i totes elles han adquirit el compromís de conservar aquestes característiques.

A l’any 2008, aquestes poblacions situades a la vora sud del riu Iangtsé, van ser proposades a la UNESCO per a ser declarades Patrimoni de la Humanitat. Continua llegint

El Seguici Popular de les Festes de Santa Tecla de Tarragona.

Fa uns dies que van finalitzar les festes de Santa Tecla de Tarragona.

Aquestes festes duren deu dies, aquest any del 15 al 24 de setembre, i tenen tot allò que es pot esperar d’una festa major, com són les revetlles, teatre, esports, etc., però el característic i la essència de les mateixes són el conjunt de balls i danses, entremesos, bestiari, representacions al·legòriques i balls parlats, que conformen el Seguici Popular, protagonista absolut de les festes.

En els darrers anys s’ha realitzat una important tasca de recuperació que ha fet que Tarragona tingui un dels seguicis més importants dels Països Catalans.

A més a més hi ha el fet casteller, amb l’exhibició de castells, i amb els pilars que pugen i baixen les escales de la catedral i van fins a l’Ajuntament. Continua llegint

Suzhou, la Venècia d’Orient.

Quan vam arribar a l’estació de tren de Huangshan, ja de nit, i després de passar el control d’equipatges d’entrada, ens en vam anar a la sala d’espera. Com sempre, ens vam convertir en el centre d’atenció. Totes les mirades se centraven en nosaltres, sobre tot en els peques. Quan va ser l’hora vam passar a les andanes, i ens vam dirigir al tren que ens havia de portar a Suzhou.

Era un tren nocturn amb compartiments de lliteres. En cada compartiment hi havien sis lliteres, dues a baix, dues al mig i dues a dalt de cada compartiment.

Els tres bitllets que havíem comprat feia uns dies, es corresponien a dues lliteres de dalt d’un dels compartiments, i una llitera del mig del compartiment del costat.

Llavors vaig entendre perquè em va costar tant aconseguir que em venguessin els tres bitllets, i el que intentaven dir-me quan només em volien vendre els dos bitllets de la part de dalt d’un compartiment.

Els nens de menys d’un metre i vint centímetres no cal que viatgin amb bitllet, però llavors han d’estar al seient, o, en aquest cas a la llitera, dels pares. Continua llegint

La Diada de Catalunya de 2012: viatge a la independència.

Ahir vam estar a Barcelona, i vam anar a la manifestació convocada en motiu de la Diada. El lema era molt clar: “Catalunya, nou estat d’Europa”.

La participació ciutadana va ser impactant. Un milió i mig de persones. Aviat està dit! Els que ahir vam estar al centre de Barcelona vam poder apreciar en primera persona la realitat catalana. Allà hi havien petits i grans, gent de totes les edats i condicions, famílies senceres que van anar a expressar un sentiment catalanista molt arrelat. L’ambient era festiu. No hi va haver cap sortida de to. El que sí hi va haver va ser un clar sentiment nacionalista i independentista, amb cants que demanaven la independència de Catalunya.

El dia escollit per aquesta manifestació va ser la Diada, la festa nacional de Catalunya.

La diada nacional de Catalunya és l’onze de setembre, i commemora el record de la darrera defensa de Barcelona l’onze de setembre de 1714, després de catorze mesos de setge davant de l’exèrcit del Borbó Felip V. Continua llegint

Istanbul, entre orient i occident.

El vol de les gavines i el cant del muetzí de matinada desperten la ciutat que ha estat dormint.

El sol apareix per l’orient, però el reflex dels minarets de les mesquites es veu des de l’occident. Els olors que ens assalten pels mercats, ens evoquen l’orient, però el preu que ara en demanen ens recorda l’occident.

L’orient el veiem per tot arreu, en les catifes penjades i esteses a les botigues, en els gots de té que circulen per restaurants, basars i inclús pels carrers, en les mans pintades amb henna de les dones, en els kebabs, en la lluentor dels daurats, en els mercats, en el regateig, en els mocadors que duen les dones, en les cares tapades d’algunes d’elles, en la silueta dels minarets que surten per tots els indrets de la ciutat, en les masbahes amb que juguen els homes, en els narguils que provoquen bombolles d’aire per a que l’aigua pugui moure’s dins de la tranquil·litat que regna en l’ambient ombrívol de les tranquil·les teteries que encara poden trobar-se…

Però l’occident també pot veure’s molt a prop de l’orient en aquesta ciutat. Ens el trobem en les noves construccions i serveis dirigits al turisme, en el vestir de la joventut, i dels no tan joves, en el transport, i en l’ambient de certs barris que volen aproximar-se més a la comoditat i maneres europees que a la tradició asiàtica…

Si no creuem el Bòsfor no trepitjarem Àsia. Si el creuem deixarem Europa.

Aquesta dualitat entre orient i occident està molt present a Istanbul, i potser això és el que la fa una ciutat tan interessant i amb tant encant.

Al matí ens desperta el cant del muetzí, però després, al tard, pots escoltar el mateix cant prenent una copa en alguna de les terrasses de la ciutat.

A les mesquites conviuen els musulmans que hi resen les seves oracions, o que senzillament hi han anat a passar una estona, amb els turistes que hi han anat a visitar-les.

L’orient vol pausa i meditació, l’occident vol rapidesa i rendiment, i el visitant vol una mica de les dues.

Des de la primera vegada que la vaig visitar, fa uns vint-i-cinc anys, la ciutat ha canviat molt, i al llarg dels anys ha tingut uns canvis graduals que si bé l’han anat apropant a occident externament, no li han fet perdre la seva bellesa oriental.

Istanbul té un encant especial, i pots passar-t’hi dies i setmanes, anant d’un lloc cap a un altre, o bé deixant passar el temps assegut en una de les moltes cafeteries, restaurants o teteries, prenent un refresc, menjant un dolç, o, si un és més agosarat, fumant un narguil; però això últim és millor fer-ho acompanyat, d’aquesta manera passarà millor el temps, amb una agradable companyia, i, si el fum del narguil no senta bé, hi haurà qui pugui ajudar al fumador novell a qui el tabac oriental hagi deixat pàl·lid i amb el cap ennuvolat.