Passar la nit a la muntanya, a més de quatre mil metres d’altitud, pot ser poc reconfortant si es sofreixen símptomes de mal d’altura. Si a sobre fa fred, i se sent com l’aigua de pluja impacta sobre la tenda, amb llampecs de tant en tant, no és un escenari que ajudi gaire a conciliar el son.

Doncs sí, vam passar mala nit. Jo vaig tenir sensació de mareig i de vòmit, però vaig poder controlar-ho posant-me de panxa enlaire, doncs si em posava de costat la sensació era molt desagradable. La suor i els calfreds provocaven que et desfessis de roba d’abric, però llavors arribava el fred exterior que feia que ràpidament et tornessis a abrigar… La petita caminada que havíem fet el dia anterior no havia estat una bona idea. Si no l’haguéssim fet, segur que no haguessin aparegut aquells símptomes durant la nit.

Ens vam aixecar a dos quarts de sis del matí. Quinze minuts després ja estàvem esmorzant. No vaig menjar gaire, però al menys el malestar de la nit ja havia desaparegut.

Vam sortir de Sarchu (una planura d’alta muntanya, a 4.250 metres d’altitud, amb un petit campament de tendes per poder passar la nit) en direcció a Leh a un quart de set del matí, amb la intenció de recórrer els 260 kilòmetres que ens separaven de la nostra destinació. Aquell dia passaríem per indrets d’alta muntanya amb paisatges espectaculars, circulant per carreteres impossibles, on el camí es converteix en el veritable fi del viatge, i la destinació, en aquest cas Leh, en la culminació d’aquest camí i l’inici d’una nova experiència viatgera.

Quan vam iniciar aquesta ruta, òbviament volíem arribar a Leh, però no hi havia pressa, doncs el paisatge era increïble.

Poc després de sortir de Sarchu, seguint durant els primers kilòmetres les gorges del riu Bagha, la carretera va fer un tomb d’aproximadament deu kilòmetres per poder creuar el riu Tsarap Chu.

Més endavant ens vam trobar amb l’anomenada Gatta Loops, un tram de carretera en zig-zag amb vint-i-un revolts molt tancats, al final dels quals hi ha el Nakeela Pass (4.739 m. d’altitud -15.547 ft-).

Aquest és un indret on diuen que hi ha molt perill de lliscaments de terra, de fortes nevades i d’allaus, així com de trobar plaques de gel, podent bloquejar la carretera o fer que aquesta sigui extremadament perillosa. També diuen que en aquest indret hi ha el fantasma d’un viatger que va ser enterrat aquí. Quan la gent passa per aquest lloc deixa algun present al fantasma, com aigua o cigarretes, per tenir un bon viatge. Nosaltres no vam ser caritatius amb el fantasma, però ell devia saber que el motiu era que en aquells moments desconeixíem la seva existència, doncs no vam tenir cap entrebanc durant el viatge.

Després d’una breu baixada, la carretera torna a ascendir, aquest cop fins al Lachung La Pass (també conegut com Lachulung La, o Lungalacha La), situat a 5.065 metres d’altitud (16.616 ft). En aquest punt ja portàvem recorreguts 54 km. des de Sarchu, i havíem tardat dues hores i quaranta-cinc minuts per arribar-hi.

Des de Lachung La, vam poder veure com seguia la carretera per l’altra banda, passant entre les muntanyes, i ens vam fixar com s’aproximava un llarg comboi de camions militars. Vam seguir el viatge, i ens vam trobar amb el comboi més endavant. Hi havia tants camions que vam estar uns quinze minuts parats, doncs la carretera era molt estreta i gairebé sempre calia fer maniobra quan et trobaves un camió en sentit contrari.

Durant el trajecte es van trobant alguns rètols amb missatges per intentar reduir l’alt index de mortalitat que hi ha en aquesta carretera. Els missatges, en hindi o ladakhi i en anglès, transmeten d’una manera original la necessària precaució que cal tenir conduint per aquestes carreteres d’alta muntanya: “Life is short, don’t make it shorter” (la vida és curta, no la facis més curta); “Safety on road is safe tea in home” (la seguretat en la carretera és un te segur a casa); “After whisky driving is risky” (després de beure whisky conduir és arriscat); “Don’t be a Gama in the land of Lama” (no siguis orgullós/prepotent a la terra dels lames).

Mentre fas el viatge no penses en els riscos que comporta, o al menys intentes no pensar-hi, si bé en algunes situacions, com quan et creues amb altres vehicles i el teu va per la part que dóna al barranc, es passen uns moments de nervis.

Durant el recorregut anàvem veient de tant en tant a treballadors de la Border Roads Organisation (BRO), Organització de Carreteres Frontereres, homes i dones amb un treball molt precari, vinguts d’altres zones de l’Índia, encarregats de desenvolupar i mantenir les xarxes viàries frontereres de l’Índia. En aquesta zona porten a terme l’anomenat projecte Himank, encarregat de la construcció i manteniment de les carreteres del Ladakh. Aquests treballadors viuen en unes condicions molt precàries: treballant amb eines manuals, patint la climatologia d’alta muntanya, vivint en instal·lacions molt rudimentàries, fetes amb lones de plàstic…

El paisatge era digne de contemplar. Recordava aquells paisatges de muntanya que associem amb les antigues rutes que seguien les caravanes en temps de la ruta de la seda. Era un paisatge àrid, canviant, i va arribar un moment en què la carretera es va endinsar per un congost bastant espectacular, quasi a nivell del riu. Al final d’aquell congost la carretera travessava el barranc. Calia anar amb precaució doncs no hi havia cap pont. Després d’això la carretera descendia de forma molt pronunciada fins travessar de nou el riu, aquest cop per un pont. El paisatge que teníem davant en aquell moment ens recordava la zona de la Capadòcia turca.

Quan vam arribar a Pang, petit assentament on hi ha unes poques tendes que ofereixen menjar i beure, feia quatre hores que havíem sortit de Sarchu. A Pang vam trobar un control policial, on vam haver d’ensenyar els passaports.

Vam aprofitar per parar una estona en una dhaba i menjar uns noodles.

Aquí, a 4.767 metres d’altitud (15.640 ft), es podia veure alguns viatgers que patien el mal de muntanya. Per qui pateix els simptomes del mal d’altura, en aquest punt s’incrementa el malestar, i no serà fins més endavant, després de passar l’últim port de muntanya a més de 5.000 metres, quan millorin gràcies a la pèrdua d’altitud.

Mès enllà de Pang, passades les Morey Plains, la carretera ens va portar al pas de Taglang La (o Tanglang La), situat a 5.359 metres d’altitud (17.582 ft), i considerat com el segon pas transitable per vehicles més alt del món.

Abans d’arribar a Taglang La vam passar per una planura on vam perdre el rastre de la carretera. Calia seguir les marques de les roderes d’altres vehicles, i tenir una mica de sentit de l’orientació. Més endavant, havent recuperat ja la pista, que es trobava en un estat bastant lamentable, vam poder anar pujant fins dalt d’aquell nou pas de muntanya.

Des de Taglang La ens faltaven 110 kilòmetres per arribar fins a Leh. La carretera baixava serpentejant fins que es va transformar en una carretera asfaltada i ens va conduir per paratges més propers a la civilització, passant per Rumtse i arribant a Upshi, on un control ens va fer omplir un formulari de salut. A partir d’aquella població la carretera va millorar, i el paisatge canviant, aquest cop es va mostrar amb un caire clarament tibetà, amb construccions que mostraven l’inconfundible estil tibetà i amb l’aparició reiterada de chörtens en mig d’aquell paisatge muntanyós.

El verd que sorgia al costat del riu, amb alguns cultius d’arrós, desapareixia a l’allunyar-se de les seves ribes, convertint-se en una visió ocre, àrida i desértica.

Una llarga i tancada vall ens va dur fins a Leh, on vam arribar a dos quarts de cinc de la tarda. Abans d’arribar a la capital del Ladakh, a 3.650 metres d’altitud, vam poder veure diversos campaments militars, algun d’ells de grans dimensions. Allò ajudava a recordar que aquell lloc perdut en mig d’altes muntanyes de l’Himàlaia, que semblava un paratge idíl·lic, era una zona molt propera al Caixmir, on l’India, el Pakistan i la Xina mantenen disputes territorials, i on la seguretat canvia d’un dia per un altre.

Després de buscar un allotjament pels propers dies, no vam poder resistir fer una primera aproximació al Palau de Leh, una construcció inspirada en el palau Potala de Lhasa, i segons alguns més espectacular que aquest. Per alguna cosa el Ladakh és conegut com el petit Tibet.