“Not spicy, please”.

Si una cosa s’aprèn viatjant, és que no s’ha de ser gaire llepafils a l’hora de menjar. Òbviament cal vigilar el que es menja per qüestions de salut, doncs no és gaire agradable tenir problemes estomacals, i menys encara agafar alguna malaltia greu. Però cal distingir entre allò que ens pot fer mal, d’allò que no ens fa gaire gràcia però és comestible.

Quin viatger no s’ha trobat alguna vegada davant d’un plat que no és del seu gust? Pot passar en una casa on ens han convidat a dinar o sopar, o en un restaurant on ens hem refiat de les recomanacions d’un tercer, o senzillament perquè hem estat agosarats al demanar… sigui com sigui, si un es veu obligat a menjar un d’aquests plats, es passen uns moments no gaire agradables.

I ja no diguem si hem estat prou agosarats com per demanar algun tipus de plat especialment exòtic (per dir-ho d’alguna manera)… Això ja resulta ser més “professional”, denota una predisposició a tastar tot allò que s’allunya del nostre entorn cultural per endinsar-nos en unes costums exòtiques i estranyes (algú afegiria altres qualificatius, parlant sempre en termes culinaris).

El grau de predisposició de cadascú és molt personal. El més agosarat pot treure pit de seguida, però a última hora sempre hi pot haver desercions. Recordo un petit restaurant en un poblet de Xina, on després de demanar una serp entre varis, i d’ajudar a matar la serp, espellar-la, etc.; quan ens la van portar a taula, cuinada amb una mica de salsa, un dels comensals es va aixecar i ens va dir que ja tornaria quan ens l’haguéssim acabat. Continua llegint

Anuncis

Una habitació d’hotel apta per a faquirs (Siem Reap -Cambodja-).

Era la tercera vegada que anava a Siem Reap, i sabent que actualment hi ha infinitat d’hotels i que es pot trobar alguna oferta interessant, vaig reservar per internet una habitació en un hotel que semblava una veritable ganga.

Quan vaig reservar aquella habitació no podia sospitar la sorpresa que em deparava.

Continua llegint

Records d’un viatge en tren per Vietnam.

Ja fa uns quants anys, vaig fer el meu primer viatge a Vietnam. En aquell temps aquell era un país molt poc turístic. Després de la “intervenció” francesa i posteriorment americana al país, aquest va quedar en certa manera estigmatitzat des d’una visió occidental, com un país perillós o poc amic de les influències occidentals, i, potser per això, per aquella època gairebé no hi havia turisme al Vietnam. La veritat és que durant el mes que vaig estar viatjant per tot el país, de sud a nord, van ser molt pocs els estrangers que em vaig trobar.

Després de passar uns dies a l’antiga capital, Hue, gaudint de la tranquil·litat que oferia la ciutat i les seves properes platges, em vaig disposar a anar cap a Hanoi, la seva actual capital.

Fins aquell moment no havia viatjat en tren per Vietnam, i vaig pensar que seria l’ocasió perfecta, ja que podia fer el viatge en tren nocturn, experimentant un nou mitjà de transport en aquell meravellós país.

Quan vaig pujar al tren vaig deixar la motxilla i em vaig alegrar al veure que, almenys aquell vagó en què em trobava, no anava ple.

Al principi vaig poder començar a experimentar la calor que feia en aquell vagó, però més tard, durant la nit, quan va començar a refrescar, els passatgers vam poder comprovar que no hi havia suficients mantes al tren per a tots. En realitat tampoc és que esperés que hi hagués mantes o res similar.

El tren avançava a una velocitat lenta, i així vaig poder comprendre certes històries a les quals no havia donat molta credibilitat. Havia llegit que en els trens de Vietnam calia anar amb compte amb els lladres, raó per la qual s’havien de tancar les finestres i portes exteriors, ja que a causa de la poca velocitat dels trens, els lladres accedien al tren des de l’exterior, i, després de realitzar les seves malifetes, tornaven a sortir de la mateixa manera que havien entrat. Continua llegint

Hermel, una població situada a la Vall de la Bekaa (Líban): l’hospitalitat libanesa.

Últimament han anat sortint notícies a la premsa sobre atemptats realitzats a la ciutat de Hermel, una població libanesa situada al nord de la Vall de la Bekaa, molt a prop de la frontera amb Síria.

El motiu d’aquests atemptats, segons les reivindicacions fetes pels seus autors (l’anomenat Front Al Nusra, una filial de l’organització Al Qaeda que opera a Síria), és el fet que la regió de Hermel és un feu del grup xiïta libanès Hesbol·là (Hezbol·lah o Hizbollah), i com a represàlia perquè Hesbol·là ajuda el règim siri de Baixar al-Assad.

La lectura d’aquestes notícies referents als atemptats en aquella població libanesa, em porta el record dels dies en que vaig estar-hi, ja fa anys, i de l’hospitalitat que vaig rebre per part dels seus habitants.

És cert que si es viatja per la Vall de la Bekaa es pot apreciar clarament la total influència de Hezbol·lah en aquella regió, però si bé per alguns països és un grup o organització terrorista, per altres és un moviment de resistència legítim contra l’ocupació israeliana del Líban, el qual inclús ha format part, com a partit polític reconegut que és en el Líban, en el govern d’aquest país.

Deixant de banda tota la qüestió política, i entrant en l’aspecte pràctic del que un viatger es pot trobar en aquest indret, el meu record d’aquesta regió és el d’una població que ofereix al viatger una hospitalitat amb majúscules.

Vam arribar a Hermel procedents de Baalbeck. En aquells temps no era un país gaire turístic, no al menys pel que feia al turisme occidental, i al nord del país encara ho era menys.

Quan vam arribar a Hermel vam allotjar-nos en un viver de truites de riu que hi havia a les afores de la ciutat, on llogaven unes poques habitacions que tenien al recinte. Va ser l’únic lloc que vam trobar per poder dormir, doncs en tota la ciutat de Hermel no hi havia cap hotel. Continua llegint

Una situació d’emergència en el centre de Damasc (Síria).

Rememorant viatges pretèrits, avui m’ha vingut al cap una petita anècdota que em va passar a Damasc ja fa uns quants anys.

Feia uns dies que havia arribat a Síria, i aquell dia em trobava en mig d’una plaça en una zona cèntrica de Damasc. Havia arribat fins aquella plaça passejant, camí de la mesquita dels Omeies, sense pressa, gaudint d’una passejada relaxada.

Feia calor. M’havia aturat en una paradeta que hi havia al carrer, en un lateral de la plaça, on un home hi feia quelcom de menjar. Jo tenia una mica de gana, així és que m’hi havia atansat per veure si hi havia alguna cosa que em fes goig per menjar. De seguida vaig veure que hi havia unes boles de kibbeh. Eren unes boles grans, amb bon aspecte, i el meu estómac em va convèncer per a comprar-ne una.

El kibbeh és un aliment comú a la zona de l’Orient Mitjà i part del Caucas, i consisteix, bàsicament, en carn picada de corder amb bulgur i espècies. Continua llegint

Una habitació d’hotel amb sorpresa (Hué -Vietnam-).

Tots aquells que estem acostumats a viatjar per diferents contrades sabem que en certs indrets (tots aquells que no es troben dins de l’anomenat primer món), cal prendre certes precaucions abans d’agafar una habitació en un hotel, sobre tot si s’està buscant un hotel econòmic.
Apart de preguntar per l’habitació, si és individual, doble o triple, si hi ha bany dins de la mateixa o aquest és compartit, si té aigua calenta… sempre és recomanable inspeccionar l’habitació (una mirada ràpida), per assegurar-se que compleix amb els mínims que estem buscant.

Era un mes d’agost de ja fa uns quants anys, i acabàvem d’arribar a Hué provinents de Da Nang, en un recorregut que fèiem des del Sud del Vietnam cap al nord del país, d’una durada aproximada d’un mes.
Estava viatjant amb altres tres catalans que havia conegut uns mesos abans mitjançant un anunci.

Vam escollir un hotel que estava a les afores de la ciutat, la qual cosa ja ens anava bé perquè estàvem més a prop de zones rurals, i des d’allà llogant unes bicicletes podríem fer unes bones excursions fora de la ciutat. Continua llegint

Viatge a l’Iraq, d’Amman (Jordània) a Bagdad.

Era l’estiu de 1989, feia un any que s’havia acabat la guerra entre l’Iran i l’Iraq, i si bé llavors encara no podia saber-se, només faltava un any per la Primera Guerra del Golf.

Havíem entrat a Jordània des de Síria, després de fer tot el trajecte per terra des de Barcelona, creuant tota Europa i Turquia. Ens havíem conegut amb el meu company de viatge unes setmanes abans d’iniciar l’aventura.

L’Iraq era un destí molt llunyà, un dels indrets que em resultaven més fascinants, i també, perquè no dir-ho, més complicats per accedir-hi. Vam intentar obtenir un visat turístic a l’ambaixada iraquiana a Amman, sense dipositar-hi grans esperances. A l’ambaixada ens van dir que tornéssim en un parell de dies, i, efectivament, al cap de dos dies ens van concedir el visat per poder entrar a l’Iraq, sense cap problema, i sense ni tan sols cobrar-nos cap taxa.

Poder viatjar a l’Iraq era quasi com un somni, era una destinació on es barrejava la imaginació construïda a partir de diverses lectures sobre aquelles terres, i la crua realitat de ser un país que acabava de passar una guerra que havia durat vuit anys.

Vam fer el camí d’Amman a Bagdad en autobús. Durant el viatge vam adonar-nos que en aquell autobús hi anaven molts egipcis i sudanesos que volien treballar a l’Iraq. Ens van dir que els sous que podien cobrar allà eren superiors als que cobraven en els seus països d’origen. Continua llegint