Sí o sí, una qüestió d’educació birmana (Myanmar).

En birmà hi ha dues paraules o expressions, o dues maneres d’entonació al pronunciar la mateixa paraula (jo no parlo birmà), que signifiquen “sí”, una d’elles s’utilitza quan es vol dir sí, i l’altra quan es vol dir “no” d’una forma educada.

Aquesta subtilesa de la llengua birmana està en consonància amb l’amabilitat i l’educació de la seva gent.

Però aquesta agudesa o subtilitat de la llengua birmana és impossible de ser traduïda a qualsevol de les llengües occidentals, i pot ocasionar certs malentesos als estrangers.

El motiu de l’existència d’un “sí” que vol dir “no”, ve motivat per què segons el sentit d’educació birmana no és educat contestar que “no” a una pregunta afirmativa directa.

Per tant, quan es viatja per Myanmar o Birmània, cal estar atent a la manera en que es pregunten les coses, doncs pot obtenir-se una resposta que en lloc de solucionar un dubte doni lloc a un problema.

Per a il·lustrar millor la qüestió el millor és un exemple, per la qual cosa a continuació explicaré una petita anècdota que em va passar a Mandalay. Continua llegint

Anuncis

Primer contacte amb el cant del muetzí (Istanbul).

El primer cop que vaig viatjar més enllà d’Europa va ser a Turquia. Fins aquell moment havia recorregut molts països europeus, havia conegut gent molt diversa, provinents d’indrets situats a d’altres continents, però encara no havia trepitjat un sòl que no fos l’europeu.

Sempre m’havia cridat l’atenció el continent asiàtic. Els llibres m’havien ensenyat la història, la cultura, les religions, i els llocs més emblemàtics d’aquell continent oriental, però com passa moltes vegades, semblaven llocs molt llunyans, llocs de fantasia, indrets on no hi arriba qualsevol.

Istanbul (Turquia)

Aquell estiu de 1988 no estava disposat a tornar a casa sense abans haver trepitjat Àsia. I així va ser. Jo viatjava sol, i després d’haver estat uns dies en unes illes gregues, enlloc d’agafar un tren de tornada cap a l’antiga Iugoslàvia, vaig agafar-ne un altre en direcció a Tessalònica, i d’allà cap a Istanbul.

Istanbul (Turquia)

En aquells temps no es viatjava tant com ara, més aviat al contrari. En el tren ens vam trobar alguns viatgers i vam intercanviar informació i pensaments sobre el que ens trobaríem a Turquia. Continua llegint

Un ensurt dins del cràter del Ngorongoro (Tanzània).

En swahili l’expressió “hakuna matata” significa literalment que “no hi ha cap problema”, i es pot traduir com “sense preocupacions”, “no t’angoixis”, “tot està bé”… Malgrat l’anterior, quan et trobes davant d’una situació complicada i un africà et diu “hakuna matata” vol dir que realment tens un problema important.

Era l’estiu de 1997 i em trobava al cràter del Ngorongoro, zona que abans formava part del Parc nacional del Serengueti, però que es va separar quan va ser declarada zona de conservació. A l’any 1979 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. La zona de conservació del Ngorongoro està situada a uns 180 km. a l’oest d’Arusha, als altiplans dels cràters de Tanzània, al nord del país. Dins d’aquesta àrea de conservació s’hi troba el cràter del Ngorongoro, que és una gran caldera volcànica, formada segons els experts fa uns dos o tres milions d’anys, situat a una altitud d’uns 2.300 metres, amb una fondària de 610 metres i amb una extensió d’uns 260 km2.

Dins del cràter hi viu una gran reserva d’animals salvatges, entre els quals hi han milers de nyus, zebres, búfals i gaseles, hienes, 62 lleons comptabilitzats a l’any 2001, així com alguns lleopards, elefants, hipopòtams i rinoceronts.

Estava fent un safari de set dies, junt amb altres companys. Havíem contractat dos tot terrenys i portàvem tendes de campanya per passar les nits.

Un dels dos vehicles no arrancava bé, apart de no tancar bé les portes, tenir alguns forats al terra… en resum, el típic vehicle amb el que no és recomanable fer un safari. Continua llegint

Una desagradable sorpresa a l’habitació d’un hotel de Damasc.

Acabàvem d’arribar a Damasc. S’estava fent de nit. Havíem intentat trobar una habitació en dos hotels, però un estava ple, i l’altre semblava tancat. Era un dia festiu. Un noi ens va veure davant d’aquest segon hotel, i, amb signes molt gràfics, ens va dir que abandonéssim l’intent per trobar-hi una habitació. Ens va indicar que el seguíssim, i va ser ell qui ens va dur fins a un hotel on sí que vam trobar-hi una habitació doble.

Si bé l’habitació era d’aspecte vell, i no tenia bany, tenia dos llits, que era l’important, i inclús tenia una pica on rentar-se les mans.

La dutxa estava al passadís, i no la descriuré perquè val més no recordar-la.

Semblava que tot ens havia anat rodat. Havíem arribat des de Turquia, i teníem ganes de descansar.

Feia hores que no menjàvem, així que vaig buscar dins de la meva motxilla una secallona del Pallars que m’havia reservat per a una ocasió especial, i el fet d’haver arribat a Damasc semblava que era “lo” suficientment especial com per a encetar aquella delícia zelosament guardada al fons de la motxilla des de feia molts dies. Continua llegint

Un viatge en taxi per Istanbul.

Cada revolt era una prova per aquella masbaha que penjava del retrovisor d’aquell vell taxi que ens portava al centre de la ciutat.

Les seves trenta-tres perles ben disposades, però ja gastades pel transcurs del temps, i pel sotragueig constant a que estaven sotmeses diàriament, tenien encara una lleu brillantor que feia que no poguessis apartar la mirada del seu moviment que seguia el ritme del vehicle.

Semblava que el taxista fos daltònid, doncs no parava en la majoria de semàfors vermells, sinó que afluixava una mica, però se’ls passava sense cap mena de pudor.

El vehicle anava equipat amb barres antivolcatge, la qual cosa no ajudava a donar sensació de seguretat, sinó que més aviat indicava que podies esperar una arriscada carrera, en el sentit més estricte de l’expressió.

Cada cop que feia una infracció, i en va fer una rere l’altra, al menys des de la nostra òptica occidental, el taxista o bé seguia inexpressiu, o bé feia un signe d’aprovació, segur de si mateix, i orgullós de la seva conducció i del seu vehicle.

Mentrestant les nostres mans només buscaven on agafar-se per evitar anar d’un costat a l’altre d’aquell “taksi”.

El trajecte fins a la nostra destinació no va ser molt llarg, però el nostre somriure inicial es va transformar en inseguretat creixent, i per moments aquell curt lapse de temps es va fer etern.

A aquell primer viatge en van seguir d’altres. Potser va ser degut a que la primera vegada va ser més impactant, o a que aquell primer taxista era especialment avesat a les carreres, però el cert és que, per sort, no vaig tornar a tenir aquella sensació, no al menys amb tanta intensitat, a l’agafar un taxi (“taksi” en turc) a Istanbul.

Ja fa anys que la cosa ha canviat, i actualment agafar un dels abundants taxis grocs que recorren els carrers d’Istanbul no representa una experiència tal vital, si bé cal tenir en compte que no són molt prudents en la conducció, i que han augmentat els taxistes que intenten enganyar cobrant més del compte. El millor, com a tot arreu, és que el taxista no detecti que no es coneix el recorregut, ja que sinó pot tenir la temptació de fer un trajecte més llarg del necessari.