Acabàvem d’arribar a Damasc. S’estava fent de nit. Havíem intentat trobar una habitació en dos hotels, però un estava ple, i l’altre semblava tancat. Era un dia festiu. Un noi ens va veure davant d’aquest segon hotel, i, amb signes molt gràfics, ens va dir que abandonéssim l’intent per trobar-hi una habitació. Ens va indicar que el seguíssim, i va ser ell qui ens va dur fins a un hotel on sí que vam trobar-hi una habitació doble.

Si bé l’habitació era d’aspecte vell, i no tenia bany, tenia dos llits, que era l’important, i inclús tenia una pica on rentar-se les mans.

La dutxa estava al passadís, i no la descriuré perquè val més no recordar-la.

Semblava que tot ens havia anat rodat. Havíem arribat des de Turquia, i teníem ganes de descansar.

Feia hores que no menjàvem, així que vaig buscar dins de la meva motxilla una secallona del Pallars que m’havia reservat per a una ocasió especial, i el fet d’haver arribat a Damasc semblava que era “lo” suficientment especial com per a encetar aquella delícia zelosament guardada al fons de la motxilla des de feia molts dies.

Mentre la meva mà buscava aquell festí dins de la motxilla, se’m feia la boca aigua pensant en la primera queixalada que li donaria així que pogués.

Per fi la vaig trobar entre la roba, mig amagada, com si no volés ser trobada. Aquella secallona pallaresa, junt amb algunes llaunes de tonyina eren les provisions d’emergència que havia agafat abans de sortir de viatge.

Quina decepció em vaig emportar quan la vaig treure de la motxilla. Ja hi havia qui havia començat a fruir d’aquell embotit. Estava plena de formigues, no sé d’on havien sortit, però el cert és que m’havien esgarrat el moment.

Vaig desfer la motxilla per treure totes aquelles formigues. De fet quasi totes estaven a la secallona. Ja sabien el que es feien. Després de deixar la motxilla neta i de treure totes les formigues de la secallona, mentre mirava si aquesta última estava en bones condicions, vaig sentir la necessitat d’anar a rentar-me les mans. Per alguna cosa teníem una pica a l’habitació. Al menys per a rentar-se les mans no calia sortir al passadís.

Abans de rentar-me les mans vaig tenir la curiositat de mirar con desaiguava aquella pica, doncs no es veia cap tub a la paret. De seguida vaig veure que el desguàs es feia en aquell cubell de color verd que hi havia a sota de la pica, que recollia l’aigua que queia.

Llavors vaig mirar a l’interior d’aquell vell cubell verd, doncs des de lluny es veia fosc. La imatge que hi vaig veure encara la recordo ara. Dotzenes i dotzenes d’escarabats estaven aplegats dins el fons d’aquell cubell. Només es veia el seu color fosc, el fons del cubell era impossible veure’l. Era senzillament repulsiu, a no ser que siguis un botànic especialitzat en escarabats, és clar.

Vaig cridar al meu company d’habitació, que al veure l’interior d’aquell cubell la cara li va canviar.

Segurament us preguntareu que vam fer. Si vam demanar que ens canviessin d’habitació, o si vam decidir canviar d’hotel, o si vam cridar al servei de l’hotel… docs no, res d’això. Ens vam limitar a obrir la porta de l’habitació, i amb la seguretat que et dóna saber que amb pocs metres de distància no pots fallar una tirada a porteria, li vam pegar una patada a aquell cubell que va sortir disparat per la porta de l’habitació i va anar a parar al passadís.

També recordo aquella imatge: dotzenes i dotzenes d’escarabats corrent per aquell passadís, entrant en les diferents habitacions que tenien les portes obertes, i aquell vell cubell de color verd rodolant pel terra.

Mentre aquells escarabats buscaven nous llocs on amagar-se, nosaltres ens vam limitar a tancar la porta de la nostra habitació i estirar-nos als respectius llits a descansar.

A fi de comptes no són noves sensacions les que es busquen al viatjar? Calia prendre-s’ho així, doncs en aquelles hores i després del que ens va costar trobar aquell hotel, no estàvem disposats a buscar-ne un altre. I com diu la dita: “val més dolent conegut que bo per conèixer”.

Per cert, cal dir que durant els dos dies que vam estar en aquell hotel no vam tornar a veure cap més escarabat a l’habitació.