En swahili l’expressió “hakuna matata” significa literalment que “no hi ha cap problema”, i es pot traduir com “sense preocupacions”, “no t’angoixis”, “tot està bé”… Malgrat l’anterior, quan et trobes davant d’una situació complicada i un africà et diu “hakuna matata” vol dir que realment tens un problema important.

Era l’estiu de 1997 i em trobava al cràter del Ngorongoro, zona que abans formava part del Parc nacional del Serengueti, però que es va separar quan va ser declarada zona de conservació. A l’any 1979 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. La zona de conservació del Ngorongoro està situada a uns 180 km. a l’oest d’Arusha, als altiplans dels cràters de Tanzània, al nord del país. Dins d’aquesta àrea de conservació s’hi troba el cràter del Ngorongoro, que és una gran caldera volcànica, formada segons els experts fa uns dos o tres milions d’anys, situat a una altitud d’uns 2.300 metres, amb una fondària de 610 metres i amb una extensió d’uns 260 km2.

Dins del cràter hi viu una gran reserva d’animals salvatges, entre els quals hi han milers de nyus, zebres, búfals i gaseles, hienes, 62 lleons comptabilitzats a l’any 2001, així com alguns lleopards, elefants, hipopòtams i rinoceronts.

Estava fent un safari de set dies, junt amb altres companys. Havíem contractat dos tot terrenys i portàvem tendes de campanya per passar les nits.

Un dels dos vehicles no arrancava bé, apart de no tancar bé les portes, tenir alguns forats al terra… en resum, el típic vehicle amb el que no és recomanable fer un safari.

Ja havíem tingut un ensurt amb un elefant que per poc se’ns tira a sobre, per culpa del problema amb l’arrencada del vehicle. Per aquests indrets acostumen a tenir la mania de parar el motor a la més mínima per estalviar benzina, i amb aquell vehicle aquest costum era un perill. Per tant havíem donat instruccions molt concretes al conductor, un tanzà amb molt poca iniciativa: no parar el motor quan ens trobéssim a prop d’animals especialment perillosos.

La qüestió és que aquell dia, dins del cràter del Ngorongoro, mentre gaudíem d’aquell paratge únic, vam veure de lluny a uns rinoceronts, animals que tothom té ganes de veure quan està fent un safari per aquells indrets. Eren dos rinoceronts, un de gran i un altre de més petit. No eren els primers rinoceronts que veiem, i cal dir que aquests animals són autèntics blindats, i fan autèntica por.

Mentre ens atansàvem als rinoceronts la sensació d’emoció era molt intensa, doncs no tothom pot contemplar aquests enormes animals en viu i de tan a prop. Els vehicles es van aturar a uns cent cinquanta metres d’aquells rinoceronts.

Mentre mirava aquells grans animals, i feia fotografies des de l’obertura del sostre del vehicle, vaig notar com el motor del tot terreny es va parar. A l’instant vaig tornar a endinsar-me dins de l’habitacle del vehicle per dir-li a l’alelat conductor que arranqués el motor.

El vehicle era de quatre places, i dins anàvem, apart del conductor tanzà (tan poc espavilat ell), dues noies i jo. L’atordit tanzà, davant la immediata reacció de tots tres passatgers, va reaccionar de seguida, intentant arrencar aquell vell motor, però aquest, amb molts anys d’experiència, es resistia a engegar-se.

Mentre aquell tabalot de conductor intentava engegar el motor, un dels dos rinoceronts, per suposat el més gran dels dos, va començar a córrer en direcció a nosaltres.

Aquells breus instants es van fer eterns.

Mentre aquella mola de carn cuirassada corria en direcció al nostre vehicle, l’ofuscat conductor seguia insistint amb l’arrancada del motor.

Als pocs segons, el gamarús capità del nostre vehicle va parar en la seva tasca, doncs els rinoceronts tenen una oïda molt fina, i aquell soroll l’estava guiant directament cap a nosaltres. Aquella decisió del conductor ens va fer pensar que malgrat la situació en que aquell babau ens havia posat, potser la seva experiència ens salvaria d’aquell tràngol, calia aferrar-se a alguna cosa, doncs el panorama que vèiem per la finestra del vehicle necessitava una solució urgent. El nostre futur immediat era poc prometedor.

Aquella era la tercera decisió del conductor. La seva primera decisió havia estat funesta, doncs al parar el motor ens havia deixat totalment indefensos. La segona havia estat del mateix calibre, doncs a l’insistir reiteradament per engegar el motor ens havia marcat com un clar objectiu per aquell rinoceront que estava avançant com un míssil teledirigit. La tercera decisió semblava molt coherent i encertada, i donava una mica de llum a la nostra desesperada situació.

Mentrestant, les breus mirades deien el que no pronunciaven les nostres boques: com se li ha pogut acudir a aquest carallot parar el motor…, hi deixarem la pell perquè aquest ximple s’ha volgut estalviar quatre cèntims en benzina?

Però la nostra voluntat d’aferrar-nos a quelcom ens feia pensar que a fi de comptes aquell beneit havia de tenir certa experiència de diversos o molts safaris a les seves esquenes, i que per tant hauria trobat la solució a aquella delicada situació.  Però aquesta esperança es va esvair ben aviat.

Aquell rinoceront, que ja estava en carrera oberta direcció al nostre vehicle, portava una línea d’aproximació que augurava un imminent impacte contra la porta del nostre apreciat conductor, el qual, sent conscient del que se’ns venia a sobre, i de que allò no tindria un final gaire bo, va desplaçar-se del seu seient cap al centre del vehicle, sobre el canvi de marxes, i va ser llavors quan va pronunciar les paraules: “hakuna matata”.

Aquelles paraules ens van confirmar a tots que estàvem perduts.

Perdut per perdut, i donat que els rinoceronts tenen molt mala vista, jo vaig optar per sortir per l’obertura del sostre del vehicle, i fer-li una foto a aquell blindat de més d’una tona de pes, quan ja quedaven molts pocs metres per l’impacte.

Enmig del silenci que regnava en aquells moments, el soroll (clic) que va fer l’obturador de la càmera va ressonar per tota aquella planura del Ngorongoro, o al menys a mi m’ho va semblar, i vaig penedir-me d’haver fet aquella foto.

De totes maneres el penediment em va durar poc, doncs el rinoceront, quan ja estava a punt d’impactar contra el nostre vehicle, va fer un gir de noranta graus i va seguir corrent allunyant-se de nosaltres.

Aquella reacció del rinoceront em va recordar una pel·lícula de Tarzan que havia vist de petit, en que un rinoceront anava directament cap als protagonistes i de repent, i sense cap explicació ni motiu, feia un gir brusc de noranta graus i s’allunyava.

D’aquella experiència calia treure’n algunes conclusions: que cal examinar cuidadosament el vehicle abans de sortir de safari, i pensar que en les situacions més extremes i desesperades no tot està perdut, i si ho està, de res servirà privar-se de fer l’última fotografia que immortalitzi el moment.