Era la tercera vegada que anava a Siem Reap, i sabent que actualment hi ha infinitat d’hotels i que es pot trobar alguna oferta interessant, vaig reservar per internet una habitació en un hotel que semblava una veritable ganga.

Quan vaig reservar aquella habitació no podia sospitar la sorpresa que em deparava.

A l’arribar a l’hotel vaig voler assegurar el preu de la reserva. Va resultar que a la web on vaig reservar hi havia alguna dada errònia, i que el preu de l’habitació havia de ser quasi el doble del que tenia a la meva reserva, però com que era un error d’ells em van respectar el preu.

Tot anava sobre rodes: un hotel maco, amb piscina, habitació gran, amb bany dins de l’habitació, i dutxa separada de la resta del bany, cosa que en aquests indrets no abunda gaire… bé, tot anava sobre rodes fins que vaig posar-me dins la dutxa.

Quan vaig obrir la porta de la dutxa vaig veure que el mànec de la porta estava trencat, però això és una petita menudesa sense importància per aquests indrets, igual que el fet que el marge de la porta no ajustés, de manera que tota l’aigua podia sortir a fora si no es vigilava.

Però l’important estava per venir. No em vaig adonar del material del terra de la dutxa fins que vaig estar a dins. Tot el terra era fet amb pedres punxegudes que sobresortien i es clavaven als peus. Al principi semblava incòmode, però després, quan ja estaves moll i a mitja dutxa, t’adonaves que era un suplici insuportable.

Un dels moment més insuportables era quan intentaves rentar-te un peu, doncs, al fer més força al terra amb l’altre, aquelles pedres es clavaven encara més… venien ganes de demanar auxili.

A més a més, en aquell reduït espai d’aquella dutxa amb trampa, no hi havia cap sabonera o estant per posar el sabó, per la qual cosa calia deixar-ho al terra, en un costat de la dutxa. Aquesta era, segurament, una estratègia pensada astutament per alguna ment recargolada, doncs, a mitja alçada, havien col·locat una aixeta amb una maneta rectangular que tenia els cantons afilats i que sobresortia més enllà de l’aixeta. A l’intentar agafar o deixar el sabó al terra et trobaves aquella maleïda aixeta amb la seva maneta afilada, amb el resultat evident d’un cop i el corresponent tall al braç… al segon cop em vaig recordar de tota la família del que havia ideat aquella aixeta.

Per si allò no era prou, a la part interior de la porta hi havia una maneta per donar una falsa sensació de seguretat, doncs era evident que no podia aguantar el pes de ningú. Sembla que tot estava minuciosament pensat… però per un tipus de client especial.

Si algun faquir busqués un hotel a Siem Reap segur que quedaria gratament sorprès amb aquella habitació. Jo també vaig quedar sorprès, però de manera diferent…