Ja fa uns quants anys, vaig fer el meu primer viatge a Vietnam. En aquell temps aquell era un país molt poc turístic. Després de la “intervenció” francesa i posteriorment americana al país, aquest va quedar en certa manera estigmatitzat des d’una visió occidental, com un país perillós o poc amic de les influències occidentals, i, potser per això, per aquella època gairebé no hi havia turisme al Vietnam. La veritat és que durant el mes que vaig estar viatjant per tot el país, de sud a nord, van ser molt pocs els estrangers que em vaig trobar.

Després de passar uns dies a l’antiga capital, Hue, gaudint de la tranquil·litat que oferia la ciutat i les seves properes platges, em vaig disposar a anar cap a Hanoi, la seva actual capital.

Fins aquell moment no havia viatjat en tren per Vietnam, i vaig pensar que seria l’ocasió perfecta, ja que podia fer el viatge en tren nocturn, experimentant un nou mitjà de transport en aquell meravellós país.

Quan vaig pujar al tren vaig deixar la motxilla i em vaig alegrar al veure que, almenys aquell vagó en què em trobava, no anava ple.

Al principi vaig poder començar a experimentar la calor que feia en aquell vagó, però més tard, durant la nit, quan va començar a refrescar, els passatgers vam poder comprovar que no hi havia suficients mantes al tren per a tots. En realitat tampoc és que esperés que hi hagués mantes o res similar.

El tren avançava a una velocitat lenta, i així vaig poder comprendre certes històries a les quals no havia donat molta credibilitat. Havia llegit que en els trens de Vietnam calia anar amb compte amb els lladres, raó per la qual s’havien de tancar les finestres i portes exteriors, ja que a causa de la poca velocitat dels trens, els lladres accedien al tren des de l’exterior, i, després de realitzar les seves malifetes, tornaven a sortir de la mateixa manera que havien entrat.
Durant aquell viatge no va entrar cap lladre, almenys no al vagó en què jo viatjava, o almenys jo no me’n vaig assabentar, però sí que entraven insectes de diverses classes, entre els quals es trobaven nombroses formigues, mosquits, i alguns escarabats.

D’altra banda, les finestres no van estar tancades durant tot el viatge, ja que al final de la tarda van aparèixer dues empleades del servei ferroviari que portaven el sopar, amb una gran olla i safates, i després van tornar a passar a recollir aquelles safates amb les sobres, les quals van ser tirades per la finestra sense més miraments.

Vaig intentar dormir en aquells seients, que eren tan durs com la fusta, i la veritat és que em va costar, però vaig aconseguir dormir unes hores acompanyat pel brunzit d’alguns mosquits, als quals mantenia a certa distància gràcies al repel·lent que m’havia posat.

Quan vam arribar a Hanoi, l’endemà al matí, semblava que fins i tot els insectes s’havien cansat d’aquell llarg viatge, doncs només unes poques formigues seguien fent acte de presència. Potser se n’havien anat prop de la finestra per on es van tirar les sobres del sopar la nit anterior, a la recerca de les restes d’aquelles sobres.

Per descomptat que cal situar aquest viatge en tren en la seva època, ja fa uns vint anys, doncs ara hi ha trens molt diferents i molt millors en alguns recorreguts. De totes maneres, potser encara es pugui trobar algun tren, en algun recorregut, que pugui oferir aquestes experiències viatgeres, amb les seves petites subtileses…, perquè el viatger no quedi decebut amb tanta modernitat i acomodament que ofereixen els transports més moderns.