El bus de Yusufeli que ens havia de portar fins a Erzurum sortia a les nou del matí de la plaça central del poble.
El trajecte fins a Erzurum va durar tres hores. L’Ona va aprofitar per “marejar-se” dues vegades, però de seguida es va recuperar.

La modernitat de l’autobús que feia el transport i del vestir de molts passatgers, contrastava amb les tradicionals vestimentes negres que cobrien algunes dones, igual de tradicionals, per altra banda, que el bigoti que porten la majoria dels homes turcs.

Després d’escollir un hotel, bastant cèntric, vam sortir a conèixer la ciutat. Ens va ser impossible trobar cap restaurant obert, doncs era Ramadà, i aquell era l’últim dia del mes. Els propers tres dies serien la festa de l’Id al-Fitr, i quasi totes les botigues d’Erzurum estarien tancades, bancs inclosos.

Vam tenir sort de l’hotel on ens vam allotjar, doncs ens van ajudar a canviar moneda i a aconseguir els bitllets de tren per anar a Divrigi (la nostra següent destinació), doncs a l’estació de tren tampoc hi vam trobar a ningú que vengués bitllets, bé, de fet no hi vam trobar a ningú. Ens van dir que quan arribés el tren sí que hi hauria algú, però mentrestant semblava que tothom feia festa.

La ciutat d’Erzurum sorprèn, doncs el que sembla que ha de ser una gran ciutat impersonal, sense gaires atractius, amb 400.000 habitants, la ciutat més gran d’Anatòlia Oriental, resulta ser una ciutat molt interessant.

Aquesta antiga ciutat armènia, anomenada en aquella època Karin, va passar a formar part de l’imperi romà a l’any 387, rebent el nom de Teodosiòpolis a l’any 415. Durant la dominació àrab (període del 700 al 949) la van anomenar Kali.

Degut a la seva situació de cruïlla de rutes entre Constantinoble (a l’oest), Rússia (al nord) i Pèrsia (a l’est), la ciutat, al llarg de la història, ha vist passar exèrcits armenis, romans, perses, bizantins, àrabs, turcs, seljúcides, mongols i russos.

Erzurum està situada en un altiplà, a 1.850 metres d’altitud. El seu clima és continental, amb estius calorosos i hiverns molt freds.

Malgrat ser Ramadà, vam trobar un “restaurant” obert, un Burger King. Com que els peques tenien gana vam entrar-hi a fer un menjar ràpid, i després vam anar caminant cap a la Yakutiye madrassa. Després de pagar les 3 lires turques que costava l’entrada (els nens no paguen), vam entrar en aquesta cèntrica madrassa que actualment és un museu etnogràfic i d’arts turc islàmiques. Aquesta edificació està molt ben conservada i s’agraeix la temperatura agradable que hi ha al seu interior en comparació amb la xafogor del carrer.

La propera visita va ser escollida pels peques: uns inflables que estaven entre la Yakutiye madrassa i la Lala Mustafa Passa Camii. Després d’una estona (una llarga estona), vam prosseguir el camí fins a la Lala Mustafa Passa Camii. Era el moment en què acabava l’oració, i van començar a sortir tots els fidels. Vam haver d’esperar una bona estona, i mentre els musulmans anaven sortint, donaven bossetes de caramels als peques.

Respecte l’origen de totes aquelles bosses de caramels, resulta que, normalment, per tradició, quan es compleix l’aniversari de la mort d’un musulmà, la seva família dedica l’oració al difunt i regalen unes bosses de caramels o dolços a tothom que va a la mesquita.

Quan l’entrada de la mesquita va estar més buida, vam decidir entrar-hi. Vam asseure’ns una estona dins de la gran sala, sobre la catifa, i mentrestant alguns musulmans ens van anar donant més bosses de caramels.

Al sortir d’aquella mesquita vam anar caminant seguint el carrer principal (Cumhuriyet Caddesi), i vam aturar-nos en una altra mesquita, la Caferiye Camii, la qual és més petita però amb l’encant de les antigues mesquites turques ben cuidades i solitàries.

Vam seguir caminant fins a la Ulu camii, la gran mesquita. Aquesta mesquita, construïda a l’any 1179, és molt gran, i està plena de grans columnes que delimiten els diversos passadissos que conformen l’interior de la mesquita. Caminar sobre les catifes del seu interior, entre les columnes, dóna una sensació d’amplitud i benestar, i quedar-se una estona assegut en algun racó, o al costat d’alguna columna, transmet la sensació de pau que realment es busca en un lloc de culte.

Al costat de la Ulu camii hi ha la Cifte Minarelli Medresse, potser el monument més emblemàtic d’Erzurum, on no vam poder entrar perquè estava en restauració. Mirant a l’altra part del carrer, en direcció nord, es veia l’Erzurum Kalesi, que visitaríem l’endemà.

L’Erzurum Kalesi (castell d’Erzurum), es troba situat a dalt d’un turó. Després de pagar les 3LT que costa l’entrada (els nens no paguen), es pot visitar la fortalesa i també pujar dalt d’un minaret, el Tepsi minaret, on hi ha molt bones vistes de la ciutat.

Passejant des del castell en direcció sud, i després de passar pel costat de la Cifte Minarelli Medresse i la Ulu camii, s’arriba a les tres tombes, anomenades Üç kumbetler, que queden darrera de la Cifte Minarelli. Són tres tombes on no s’hi pot entrar, només es poden visitar exteriorment.

Passar uns dies a Erzurum va ser molt agradable, passejant pels seus carrers, pel seu centre històric, i quan venia de gust parant per fer un “çay” o per comprar alguns dolços en alguna de les seves cuidades pastisseries.

Quan vam comentar a l’encarregat de l’hotel on ens allotjàvem que la nostra intenció era anar a Divrigi al cap de dos dies, ens va aconsellar de reservar hotel, doncs Divrigi és molt petit i en aquella època seria molt difícil trobar allotjament. Ell mateix va fer unes quantes trucades i ens va reservar hotel, regatejant el preu.

Quan vam arribar a l’estació per agafar el tren en direcció a Divrigi, ja era migdia, i l’estació de tren no estava buida com feia uns dies enrere, sinó que hi havia un encarregat que va donar-nos els bitllets de tren, i alguns altres passatgers amb qui compartiríem el vagó de tren fins arribar a Divrigi.

El tren va arribar amb pocs minuts de retard, i en mig de les corredisses d’alguns jovens turcs, tots quatre, amb els dos peques al davant, vam pujar al vagó que ens tocava. Uns minuts després, conforme el tren arrencava i accelerava, ens anàvem allunyant d’aquella regió d’Anatòlia Oriental on ens havíem sentit tan bé, i ens dirigíem cap a l’Anatòlia Central.