Erzurum, la capital de l’Anatòlia Oriental (Turquia).

El bus de Yusufeli que ens havia de portar fins a Erzurum sortia a les nou del matí de la plaça central del poble.
El trajecte fins a Erzurum va durar tres hores. L’Ona va aprofitar per “marejar-se” dues vegades, però de seguida es va recuperar.

La modernitat de l’autobús que feia el transport i del vestir de molts passatgers, contrastava amb les tradicionals vestimentes negres que cobrien algunes dones, igual de tradicionals, per altra banda, que el bigoti que porten la majoria dels homes turcs.

IMG_7032-2-2

Després d’escollir un hotel, bastant cèntric, vam sortir a conèixer la ciutat. Ens va ser impossible trobar cap restaurant obert, doncs era Ramadà, i aquell era l’últim dia del mes. Els propers tres dies serien la festa de l’Id al-Fitr, i quasi totes les botigues d’Erzurum estarien tancades, bancs inclosos.

Vam tenir sort de l’hotel on ens vam allotjar, doncs ens van ajudar a canviar moneda i a aconseguir els bitllets de tren per anar a Divrigi (la nostra següent destinació), doncs a l’estació de tren tampoc hi vam trobar a ningú que vengués bitllets, bé, de fet no hi vam trobar a ningú. Ens van dir que quan arribés el tren sí que hi hauria algú, però mentrestant semblava que tothom feia festa.

La ciutat d’Erzurum sorprèn, doncs el que sembla que ha de ser una gran ciutat impersonal, sense gaires atractius, amb 400.000 habitants, la ciutat més gran d’Anatòlia Oriental, resulta ser una ciutat molt interessant.

Aquesta antiga ciutat armènia, anomenada en aquella època Karin, va passar a formar part de l’imperi romà a l’any 387, rebent el nom de Teodosiòpolis a l’any 415. Durant la dominació àrab (període del 700 al 949) la van anomenar Kali.

Degut a la seva situació de cruïlla de rutes entre Constantinoble (a l’oest), Rússia (al nord) i Pèrsia (a l’est), la ciutat, al llarg de la història, ha vist passar exèrcits armenis, romans, perses, bizantins, àrabs, turcs, seljúcides, mongols i russos.

Continua llegint

Anuncis

Öskvank, una catedral impressionant situada a les valls georgianes de Turquia.

Com ja he explicat en altres entrades d’aquest bloc, recórrer les valls georgianes turques és una agradable experiència. És una regió poc coneguda, poc visitada, i la seva situació no ajuda gaire, doncs es troba a l’extrem del nord-est de Turquia, tocant amb la frontera de Geòrgia i d’Armènia. No és un lloc de pas, i menys si tenim en compte que la frontera entre Turquia i Armènia es troba tancada des de l’any 1993.

Öskvank (Turquia)

Des de Yusufeli vam visitar diferents indrets, i un d’ells va ser Öskvank.

Öskvank és una antiga catedral georgiana situada al sud de Yusufeli. Per arribar-hi cal seguir la carretera principal en direcció a Erzurum, fins que es troba una desviació a la dreta que condueix al poble de Çamliyamaç, després de recórrer uns vuit kilòmetres de distància des de la carretera principal.

Continua llegint

Yusufeli, un poble situat en el cor de les valls georgianes de Turquia.

Després d’estar uns dies a Barhal vam decidir anar a Yusufeli, i des d’allà intentar conèixer una mica les valls georgianes de Turquia.

El nostre últim esmorzar a Barhal va ser rematat amb una espectacular melmelada d’albercoc. Amb la panxa plena i les motxilles preparades, vam situar-nos a la vora de la carretera esperant que passés un transport per anar a Yusufeli.

Va parar una furgoneta que ens va agafar com a passatgers per fer la ruta de vint-i-set kilòmetres que separen Barhal de Yusufeli, trajecte que va durar una hora aproximadament. La carretera sense asfaltar, després de pocs kilòmetres es va transformar en terreny asfaltat, però va guanyar en corbes i no va millorar en amplada.

Ubicada en terreny muntanyós, a la zona sud de les muntanyes Kaçkar, aquella carretera passava pel mig d’estretes valls dibuixades per rius i rierols, oferint unes bones panoràmiques de tot aquell paisatge.

Vam passar dels 1.300 metres d’altitud de Barhal, als 560 metres de Yusufeli, gaudint del paisatge i resistint les corbes d’aquell itinerari irregular. Els peques es van portar com uns campions, i amb un gest de generositat l’Ona va deixar un petit record del seu esmorzar a aquell xofer de conducció poc suau.

Continua llegint