Després d’estar uns dies a Barhal vam decidir anar a Yusufeli, i des d’allà intentar conèixer una mica les valls georgianes de Turquia.

El nostre últim esmorzar a Barhal va ser rematat amb una espectacular melmelada d’albercoc. Amb la panxa plena i les motxilles preparades, vam situar-nos a la vora de la carretera esperant que passés un transport per anar a Yusufeli.

Va parar una furgoneta que ens va agafar com a passatgers per fer la ruta de vint-i-set kilòmetres que separen Barhal de Yusufeli, trajecte que va durar una hora aproximadament. La carretera sense asfaltar, després de pocs kilòmetres es va transformar en terreny asfaltat, però va guanyar en corbes i no va millorar en amplada.

Ubicada en terreny muntanyós, a la zona sud de les muntanyes Kaçkar, aquella carretera passava pel mig d’estretes valls dibuixades per rius i rierols, oferint unes bones panoràmiques de tot aquell paisatge.

Vam passar dels 1.300 metres d’altitud de Barhal, als 560 metres de Yusufeli, gaudint del paisatge i resistint les corbes d’aquell itinerari irregular. Els peques es van portar com uns campions, i amb un gest de generositat l’Ona va deixar un petit record del seu esmorzar a aquell xofer de conducció poc suau.

Yusufeli és un un poble d’uns sis mil habitants, situat en una vall que forma el riu Çoruh. En aquest punt el riu Çoruh rep al seu afluent Barhal, el qual vam anar seguint des del petit poble del mateix nom (també anomenat Altiparmak) fins arribar a Yusufeli.

Després d’escollir un hotel on allotjar-nos els propers dies, durant la nostra estada a Yusufeli, vam sortir a passejar pel centre del poble. No vam veure turisme, la qual cosa segurament devia ajudar en el fet que vam aconseguir un bon descompte en el preu de l’habitació de l’hotel.

A la plaça del centre de Yusufeli hi ha un petit parc per jugar els peques, cosa que van agrair de seguida Ferran i Ona, i es va convertir en un punt de referència durant tota la nostra estada en aquell poble.

Durant aquelles dates es va donar la casualitat que vam coincidir amb el Ramadà, i ens va costar molt trobar un restaurant obert on poder menjar quelcom. Calia esperar a que es poses el sol per a que obrissin els restaurants.

El fet d’estar en un poble durant el Ramadà ajuda a fer-se una idea més clara de la cultura musulmana en aquests indrets.

Quan ja s’havia posat el sol obrien els pocs restaurants que hi havia al poble, però quan el muetzí cridava a l’oració del vespre, els carrers del poble quedaven deserts, totes les botigues buides, semblava que fos un poble fantasma, sense ningú per enlloc. Finalitzada l’oració començava a aparèixer de nou la gent, i es reprenia la vida del poble.

El poble de Yusufeli és un bon lloc per instal·lar-se i fer-lo servir de base per conèixer les valls georgianes.

La vida en aquest poble és molt tranquil·la, i s’hi troben els serveis suficients que no tenen els poblets que hi ha als seus voltants.

De totes maneres hi ha certes mancances que poden frustrar les expectatives d’algun viatger, com el fet que ni a Yusufeli ni en els seus voltants no hi ha cap servei de lloguer de vehicles.

Si es volen fer els desplaçaments amb vehicle propi, cal preveure-ho amb antelació, i llogar-lo abans d’arribar a aquesta zona, la ciutat més propera on es pot llogar un vehicle és Erzurum (a unes tres hores en bus aproximadament).

Yusufeli està ben comunicada amb Erzurum, al sud, i amb Artvin, al nord. La frontera georgiana queda a unes poques hores.

Nosaltres ens hi vam quedar uns dies, i vam voltar una mica per tota aquesta regió, gaudint d’uns indrets molt recomanables, totalment rurals, allunyats de la massificació que pot trobar-se en llocs més turístics. Vam visitar algunes esglésies georgianes, monuments indescriptibles, situats en paratges aïllats, sense trobar-nos a ningú, podent gaudir de l’indret i de la seva soledat. Entre altres llocs, a mi particularment em va sorprendre molt Dörtkilise, una església georgiana del segle X, amb el seu monestir, un indret que potser per la seva ubicació apartada de centres urbans, aïllat en mig de la muntanya, abandonat, mig caigut en part, té un aire enigmàtic i sorprenent que li confereix una bellesa especial. Però ja en parlaré més concretament en un altre post.

Yusufeli forma part d’una zona que està afectada per la construcció d’una presa que formarà el tercer pantà més gran del món, i el més alt de Turquia. La seva finalització està prevista pel mes de maig de 2018. Aquest pantà de Yusufeli, projectat sobre la conca del riu Çoruh, tindrà una alçada de 270 metres. El gran impacte ecològic que aquesta construcció tindrà sobre aquest indret de gran valor natural, fa que tingui molts detractors, però les obres continuen sense aturar-se.

Si el projecte no s’atura, en un futur no molt llunyà ja no existirà bona part de tot allò que he explicat en aquest post.

Però mentrestant, malgrat l’avenç de les obres, malgrat la incertesa del futur de molta gent d’aquest indret, la vida en aquest poble continua al ritme relaxat del propi lloc en què està situat, deixant transcórrer el temps i acollint d’allò més bé al viatger que decideix aturar-se en les seves hospitalàries terres. I és que en aquests indrets, el viatger sempre trobarà algú disposat a solucionar-li qualsevol entrebanc, dubte o necessitat que pugui sorgir durant la seva estada.