Com ja he explicat en altres entrades d’aquest bloc, recórrer les valls georgianes turques és una agradable experiència. És una regió poc coneguda, poc visitada, i la seva situació no ajuda gaire, doncs es troba a l’extrem del nord-est de Turquia, tocant amb la frontera de Geòrgia i d’Armènia. No és un lloc de pas, i menys si tenim en compte que la frontera entre Turquia i Armènia es troba tancada des de l’any 1993.

Des de Yusufeli vam visitar diferents indrets, i un d’ells va ser Öskvank.

Öskvank és una antiga catedral georgiana situada al sud de Yusufeli. Per arribar-hi cal seguir la carretera principal en direcció a Erzurum, fins que es troba una desviació a la dreta que condueix al poble de Çamliyamaç, després de recórrer uns vuit kilòmetres de distància des de la carretera principal.

Al poble de Çamliyamaç es troba la catedral d’Öskvank, un antic monument georgià del segle X que és impressionant. Part de la catedral està caiguda, però és precisament aquest aspecte decadent el que dóna a tots aquests monuments de les valls georgianes turques un atractiu especial.

Es poden trobar referències a aquest monument georgià com catedral d’Öskvank (o Oshki) i també com monestir d’Oshki, doncs la catedral està unida a un complex monàstic.

Aquesta va ser la primera de les quatre grans catedrals georgianes (junt a Svetitsjoveli, Bragati i Alaverdi).

A l’entrada principal es poden veure uns relleus dels Reis Mags. La catedral està dedicada a Joan Baptista, i malgrat que bona part d’ella està caiguda, tot el que queda en peu ofereix una més que bona idea del que aquell monument devia haver estat fa molts anys.

Més avall d’on es troba situada aquesta construcció, serpenteja el riu Tortumi, i si seguim fins a la carretera principal, vuit kilòmetres més enllà, trobem el llac Tortum (Tortum Gölü), que amb els seus aproximadament vuit kilòmetres quadrats és el llac més gran de la regió.

La tornada a Yusufeli sempre és agradable, i si bé ens esperaven els restaurants tancats, degut al Ramadà, vam fer temps passejant pel poble, i més tard, després de la posta de sol, quan els restaurants van començar a obrir, vam triar-ne un on vam poder menjar un bon sopar.

Per cert, després del moviment de tot el dia, i de degustar uns deliciosos plats turcs, res millor que un te, si bé sempre es podrà demanar un cafè turc, però aquest només està aconsellat als amants de les sensacions fortes, doncs, com diu una dita turca: el cafè és negre com la nit, fort com el pecat, dolç com l’amor, i calent com l’infern.