Durant la nostra estada a Yusufeli vam dedicar bona part del temps a conèixer les valls georgianes, amb els seus paisatges, les seves antigues esglésies georgianes, moltes d’elles mig abandonades, i la seva especial orografia muntanyosa, moltes vegades amb camins sinuosos, costeruts, sense asfaltar, que ajuden a donar-li un caire més inhòspit a aquells paratges rurals.

Hi ha molts indrets interessants per visitar: Ishan Kilisesi (l’església de la Mare de Déu construïda al segle VIII i ampliada al segle XI), Tortum Gölü i Tortum Selalesi (el llac Tortum i les seves cascades), Öskvank (amb la seva catedral georgiana del segle X que és la més impressionant de tota la regió), Bagbasi, Haho en georgià (església monestir georgià de finals del segle X), Oltu (amb una ciutadella o Kalesi, que va ser restaurada a l’any 2002), Bana (amb una església armènia), Barhal (amb una església georgiana del segle X), Yaylalar (petit poblet amb grans paisatges de pastures d’alta muntanya), Dörtkilise (església georgiana del segle X i monestir), etc.

A mi particularment em va sorprendre molt Dörtkilise, una església georgiana del segle X, amb el seu monestir, un indret que potser per la seva ubicació apartada de centres urbans, aïllat en mig de la muntanya, abandonat, mig caigut en part, té un aire enigmàtic i sorprenent que li confereix una bellesa especial.

Per arribar a Dörtkilise, expressió que significa “quatre portes”, cal anar primer a un poblet anomenat Tekkale, situat a set kilòmetres al sud-oest de Yusufeli. Un cop allà cal seguir un camí que voreja el riu durant uns altres set kilòmetres aproximadament.

Des de Yusufeli es pot anar fins a Tekkale amb microbús, si bé n’hi ha pocs al dia. També es pot contractar un vehicle. Des de Tekkale s’ha de caminar els set kilòmetres que hi ha fins a Dörtkilise.
Una altra opció, que no cal descartar, és contractar un vehicle que ens porti directament fins al punt de la pista més proper a Dörtkilise (no hi ha camí fins al mateix monument), i que esperi el temps necessari per a després fer el camí de tornada a Yusufeli.

Hi ha viatgers que han intentat fer el camí fins a Dörtkilise i se n’han tornat sense haver-lo trobat.
No és que tingui cap dificultat la ruta per arribar-hi, però al no estar al costat de cap camí, no estar senyalitzat, i trobar-se mig amagat per la vegetació, és fàcil passar de llarg sense adonar-se’n.

Nosaltres, amb els peques, vam decidir agafar un vehicle que ens portés fins al punt més proper a Dörtkilise, i des d’allà fer l’últim tram a peu. Va ser un encert, doncs vam poder dedicar molta estona a passejar i gaudir d’aquell indret, evitant una caminada que possiblement hagués estat esgotadora pels peques, tant per la distància que calia recórrer com per la calor que feia.

Per anar-hi vam negociar el preu amb un taxista i vam obtenir un preu molt ajustat, que a més a més ens va servir per negociar després un preu immillorable per fer un altre recorregut a un altre indret…

La pista per arribar-hi està en bones condicions, i és un paratge que ofereix grans possibilitats per fer bones excursions.

Dörtkilise, conegut també com Otkhta, està situat en un indret muntanyós, a la vessant sud de les muntanyes Kaçkar, a 1.350 metres d’altitud, en un paratge boscós.

Originàriament es composava d’un monestir i una església d’estil georgià que va ser construït entre els anys 961 i 965. Actualment la part del monestir està en ruïnes, però l’església, malgrat el seu estat d’abandonament, està ben conservada.

L’església consta de tres altes naus, si bé el seu interior està totalment abandonat, la qual cosa, però, li dóna un aire d’aïllament, d’autenticitat, inclús de misteri, i, junt amb la soledat de l’indret en que es troba, fa que es pugui gaudir d’uns moments especials, moments que no es poden gaudir en la majoria de monuments que es troben dins dels cascs urbans de pobles o ciutats.

Ferran, amb cinc anys d’edat, va aprofitar l’estona que vam estar a Dörtkilise per fer uns dibuixos, i l’Ona, al seu costat, l’anava ajudant en la seva tasca en allò que els seus tres anys li permetien.

Val la pena anar-hi sense presses, per a gaudir del paratge, de l’entorn, intentant imaginar com seria aquell lloc fa un mil·lenni.

De tornada a Yusufeli teníem aquella agradable sensació d’haver conegut un indret especial, i ni tan sols el castell de Tekkale Köyü Kalesi, penjat dalt d’una roca alta i escarpada, va poder eclipsar aquell record.

Mentrestant, l’experimentat conductor del nostre vehicle anava conduint en direcció a Yusufeli, sense presses, però sense encantar-se, i els peques intentaven donar els últims retocs a aquells dibuixos que havien fet a Dörtkilise, retenint encara en el record aquell indret que havia estat el nostre amfitrió aquell matí.