Viatge a l’Iraq, d’Amman (Jordània) a Bagdad.

Era l’estiu de 1989, feia un any que s’havia acabat la guerra entre l’Iran i l’Iraq, i si bé llavors encara no podia saber-se, només faltava un any per la Primera Guerra del Golf.

Havíem entrat a Jordània des de Síria, després de fer tot el trajecte per terra des de Barcelona, creuant tota Europa i Turquia. Ens havíem conegut amb el meu company de viatge unes setmanes abans d’iniciar l’aventura.

L’Iraq era un destí molt llunyà, un dels indrets que em resultaven més fascinants, i també, perquè no dir-ho, més complicats per accedir-hi. Vam intentar obtenir un visat turístic a l’ambaixada iraquiana a Amman, sense dipositar-hi grans esperances. A l’ambaixada ens van dir que tornéssim en un parell de dies, i, efectivament, al cap de dos dies ens van concedir el visat per poder entrar a l’Iraq, sense cap problema, i sense ni tan sols cobrar-nos cap taxa.

Poder viatjar a l’Iraq era quasi com un somni, era una destinació on es barrejava la imaginació construïda a partir de diverses lectures sobre aquelles terres, i la crua realitat de ser un país que acabava de passar una guerra que havia durat vuit anys.

Vam fer el camí d’Amman a Bagdad en autobús. Durant el viatge vam adonar-nos que en aquell autobús hi anaven molts egipcis i sudanesos que volien treballar a l’Iraq. Ens van dir que els sous que podien cobrar allà eren superiors als que cobraven en els seus països d’origen.

Quan vam arribar a la frontera iraquiana ens van tenir set hores per passar tots els controls.

Feien obrir la maleta a tothom, i els militars iraquians es quedaven tot allò que consideraven que no podia entrar al país. Després veies com entre ells es repartien el botí.

A nosaltres, com a occidentals, ens van dedicar una especial atenció. En primer lloc ens van preguntar que fèiem allà, i al dir-los-hi que nosaltres érem turistes ens van respondre que a l’Iraq no n’hi havia de turisme, i que no podíem entrar al país. Nosaltres els vam exhibir el passaport i el visat, i ens van tenir una llarga estona esperant. Van trucar per telèfon, fent referència a la nostra presència, i a l’altra banda no van posar objeccions, doncs van donar per bons els visats.

Llavors van fer-nos treure tot el que portàvem dins de les motxilles, inclòs el sac de dormir, que ens van fer desplegar completament. Jo havia posat dins d’una bossa un corall del Mar Roig que havia comprat a Aqaba, ben embolicat per què no es trenqués, i la bossa posada al fons del sac de dormir. Quan els militars van veure que al desplegar-se el sac, al fons de tot, sortia aquella bossa, de seguida van preguntar que era allò, amb una expressió que volia dir “t’hem enxampat”.

Al veure la realitat d’aquell “record de viatge” van quedar decebuts, i després de regirar el necesser, van interessar-se per la meva càmera fotogràfica, fent-me gestos de què no la podia passar per la duana i que se la quedaven ells. Jo vaig mostrar la meva oposició a deixar la càmera, i després de discutir una bona estona, van tornar a preguntar a algú per telèfon, i, finalment, em van deixar entrar al país amb ella.

Després d’algunes hores passant els controls, vam menjar un plat d’arròs amb pollastre, no perquè tinguéssim una especial predilecció per aquell plat, sinó perquè era l’única cosa que hi havia per menjar.

Les culleres estaven en un vol de plàstic, i un cop acabades (no hi havia suficients culleres per tots els comensals), la gent se les anava passant de l’un a altre conforme anaven acabant de menjar, això sí, amb una bona llepada a la cullera perquè quedés ben neta abans de passar-la al company del costat.

Vam sortir amb l’autobús direcció a Bagdad amb la panxa plena, amb les motxilles regirades, i amb una sensació d’entrar en un país diferent, especial, desconegut…

Durant tot el trajecte ens vam creuar amb centenars i centenars de camions que portaven petroli. El paisatge que recordo, amb la distància de quasi vint-i-cinc anys, apart dels camions ja esmentats, és un paisatge desèrtic, amb kilòmetres de filats, i molts militars per tot arreu.

Jo no em trobava gaire bé, tenia una mica de febre, i el coll adolorit, així que vaig començar a prendre unes pastilles d’antibiòtic que havia dut en la meva petita farmaciola.

Els nostres companys de viatge ens van dir que el dinar iraquià en el mercat negre podia canviar-se molt millor que al canvi oficial, la diferència era de set a un, però tenia un risc. Segons ens van dir, si els enxampaven a ells els penjaven pel coll, i si agafaven a un occidental canviant en el mercat negre, el tancaven a la presó.

Nosaltres ja sabíem que no teníem moltes opcions, doncs els nostres recursos a aquelles alçades de viatge ja eren molt reduïts.

Vam arribar a Bagdad que ja era de nit, i vam allotjar-nos en el primer hotel que ens van aconsellar.

Estàvem cansats, i ni tan sols l’emoció d’haver arribat a Bagdad va impedir que als cinc minuts d’entrar a l’habitació de l’hotel caiguéssim rendits sobre aquells llits mesopotàmics… però això sí, amb el pensament posat en aquell indret… ho havíem aconseguit, havíem arribat a Bagdad.

Anuncis

2 pensaments sobre “Viatge a l’Iraq, d’Amman (Jordània) a Bagdad.

    • Hola Eduard, m’ha alegrat molt rebre aquest reconeixement. El fet que hagis triat a “altres indrets” tenint tot un ampli directori de blocs en català on escollir, em satisfà especialment.
      Moltes gràcies, i una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s