Feia ja uns dies que estàvem a Ispahan, i si bé teníem ganes de visitar el mercat de Minab, poble situat a la província de Hormozgan, al sud de l’Iran, no ens quadrava en la ruta del nostre viatge.

Aquest mercat el fan només els dijous, i va ser un dimarts, tot prenent un té en un local d’Ispahan, quan vam decidir anar cap a Minab, encara que això suposés desviar-se totalment del que era la ruta prevista inicialment. Així, de pas, faríem una volta i ens arribaríem fins a Kerman, prop del Beluchistan, punt de partida per visitar Rayen, Mahan, i la regió desèrtica dels Kaluts, a uns 40 km. de la frontera amb Afganistan.

Vam arribar a Bandar Abbas via Shiraz, a les tantes de la nit, havent presenciat durant el camí (entre Ispahan i Shiraz) una baralla entre uns iranís, en mig de la carretera, amb diversos vehicles parats. Tota una experiència pels tensos instants que vam passar pensant que tot allò acabaria en una batalla campal.

Bandar Abbas és la capital de la província d’Hormozgan, situada en ple Golf Pèrsic, i la calor aquí és asfixiant, arribant les temperatures a l’estiu fins als 49ºC. La ciutat ocupa una posició estratègica a l’estar situada a l’estret d’Ormuz, i és la base principal de la marina de guerra iraní.

A Bandar Abbas vam agafar un taxi per anar fins a Minab, poble situat a uns 80 km. de Bandar Abbas, on volíem dormir aquella nit, per a que l’endemà, dijous al matí, no haguéssim d’anar amb presses per poder arribar al mercat.

Vam arribar a Minab a les 22 hores. Durant el trajecte el taxista ens va fer algunes advertències: no pujar a cap vehicle que no sigui un taxi, tenir cuidado amb els desconeguts (per a nosaltres tots són desconeguts), i anar amb cura durant la nit per les carreteres.

Arribats a Minab vam decidir allotjar-nos a l’hotel Sadaf, entre altres coses perquè quasi no hi havia llum pels carrers i era l’únic hotel que vam veure. L’hotel estava tancat. Després de trucar varies vegades a la porta ens va obrir un noi, i el nostre taxista li va explicar que volíem allotjar-nos a l’hotel. El taxista parlava quatre paraules d’anglès, i va ser tota una sort, perquè amb el noi de l’hotel no ens enteníem, no parlava ni una paraula d’anglès (el català tampoc el dominava), i no era molt receptiu per a intentar entendre el que li dèiem. Tot i així vam aconseguir regatejar el preu de l’habitació un 25% aproximadament, i vam pujar les motxilles fins a l’habitació decidits a descansar després d’un dia pesat de viatge.

Ens va costar fer entendre al noi de l’hotel que volíem tovalloles, però el mini diccionari anglès-farsi que portava va fer la seva utilitat.

L’endemà ens vam aixecar aviat, vam sortir de l’hotel a les 6:30 del matí, i vam anar en busca del mercat.

La nit anterior ens van dir que el mercat començava a les 6:00 hores, i que durava fins a les 13 hores aproximadament. No calia preguntar el perquè d’aquests horaris, doncs la intensa calor que feia al migdia era la causa evident dels mateixos.

Minab es troba a la principal ruta entre Bandar Abbas i la regió de Makran i Beluchistan, sent la seva població majoritàriament xiïta. L’idioma que parlen és el minabi, dialecte situat entre el bandari, el balutxí, i el persa.

Vam anar caminant fins arribar al mercat, que quedava una mica allunyat de l’hotel.

Aquest mercat, anomenat “Panjshambe bazar”, no es distingeix pels seus aspectes arquitectònics, doncs és a l’aire lliure, i tampoc té una especial importància pels productes que s’hi comercialitzen, al menys no per nosaltres, el més remarcable és la vistositat de les dones de la ètnia bandari que van al mercat.

El mercat es troba en una explanada, i dins del mateix hi ha una part, fonamentalment de fruites, verdures, i altres productes de consum, on tots els productes estan al terra, i una altra part, principalmente de roba, on hi han alguns coberts i algunes tarimes. També hi ha una part coberta on venen peix.

Les dones bandari utilitzen unes cridaneres màscares fetes de teixit que els tapen la major part de la cara, excepte els ulls. Predomina el color vermell, però n’hi ha de diversos colors, amb més o menys guarniments, inclús de cuir. Algunes van vestides amb xador, i altres amb una espècie de sari indi.

Algunes dones bandari porten un vel sota la màscara que els cobreix el que no cobreix aquesta (front i barbeta). També n’hi ha que porten les mans decorades amb henna.

En una part del mercat vam localitzar unes dones que venien màscares iguales a les que porten elles. En vam comprar algunes per a regalar després a la tornada (sense segones intencions).

L’espectacle de contemplar el mercat amb la vistositat que dóna veure les dones bandari deambulant pel mateix, o venent productes, es mereix la calorada que cal suportar en aquell indret.

En un racó del mercat una dona em va tirar pedres per fer fotos. I això que vigilo quan les faig, i si dubto demano permís per fer-les. L’incident no va anar més enllà. Per cert, la senyora en qüestió no era gens fotogènica, i no li havia fet cap foto a ella, i per sort no tenia molta punteria, doncs no em va tocar amb cap de les pedres.

Els únics turistes que hi havia pel mercat érem nosaltres i un anglès.

Després d’unes hores de voltar pel mercat, i quan la calor ja apretava fort, vam decidir tornar a l’hotel, menjar alguna cosa i agafar un taxi que ens portés a Bandar Abbas i que ens deixés a l’estació de bus per anar a Kerman. Vam estar de sort, doncs vam arribar a l’estació de bus just quan estava a punt de sortir un autocar cap a Kerman. Vam comprar els bitllets “a la carrera” i vam pujar al bus. Ens esperaven set hores de viatge fins arribar a la destinació.