El Kirguizistan (Кыргызстан en kirguís, i Киргизия en rus) és un país molt muntanyós situat a l’Àsia Central. El país no té sortida al mar i la seva ubicació el fa especialment interessant al limitar amb la República Popular de la Xina per l’est, amb el Kazakhstan pel nord, amb el Tadjikistan pel sud i amb l’Uzbekistan per l’oest.

Vam arribar a la seva capital Bixkek, o Bishkek, (Бишкек en kirguís i en rus), amb un autobús procedent d’Almaty. El trajecte va durar unes sis hores, amb sortida a les 4:35 de la nit. Vam veure la sortida del sol a l’estepa, durant el trajecte, i després de passar els controls duaners, sense cap tipus de problema, vam entrar al Kirguizistan i vam deixar el Tenge kazak per adoptar el Som kirguís.

El viatge no va ser molt còmode, la carretera estava en molt mal estat. Un cop vam arribar a Bixkek el primer que vam fer va ser buscar un hotel on allotjar-nos. Vam escollir l’hotel Salima, hotel molt bàsic d’estil soviètic.

El primer contacte amb el país va ser la seva capital, i vam coincidir amb un esdeveniment polític, doncs aquell dia, el diumenge 14 d’agost de 2005, prenia possessió del seu càrrec el nou president del país Kurmanbek Bakíyev.

El centre de Bixkek estava ple de gent, amb alguns carrers tallats.

A Bixkek es pot visitar el monument a Manàs, l’eroi èpic del poble Kirguís. També és interessant  la visita al Museu Estatal d’Història, i passejar per la plaça Ala Too, al costat de la qual hi ha el palau presidencial, també anomenat Casa Blanca.

A la plaça Ala Too vam poder veure el canvi de la guàrdia d’honor que custòdia la bandera, que és una atracció pels visitants de la ciutat.

Al fons de la ciutat s’enlairen els cims nevats de la serralada de l’Alatau Kirguís.

La calor apretava, i després d’una estona vam decidir començar la que era la nostra tasca principal: fer les gestions per poder creuar el “Torugart Pass” i des d’allà entrar a la Xina, amb direcció a Kashgar. Ens va costar bastant trobar una agència, al final van localitzar l’agència Novinomad, on ens van informar de totes les possibilitats.

El transport fins a la frontera incloïa el vehicle amb xofer durant tres dies de viatge (negociant sempre el pagament de la meitat al final de trajecte), fent parada a Kochkor i a Tash Rabat (les parades es podien escollir). També es podia agafar el vehicle a Narin, amb la qual cosa es reduïa el cost del mateix, però si es parava a Tash Rabat augmentava el preu. La manutenció i el dormir no estaven inclosos.

A kochkor no hi ha hotels ni restaurants, s’havia de dormir en alguna casa particular. Algunes famílies lloguen una habitació de casa seva, i vam decidir escollir-ne una que tingués bany dins la casa. A la mateixa casa ens farien el sopar, i així de pas degustaríem la cuina casolana kirguisa.

A Tash Rabat dormiríem en una iurta, a uns 3.500 metres d’altitud, i podríem gaudir d’uns paisatges magnífics, i visitar un caravanserai únic.

Ho vam deixar tot aparaulat per marxar l’endemà al matí.

Emocionats pel viatge que començaríem el dia següent, vam anar a voltar pel centre, i a menjar un plov. Vam passar per davant d’un parc d’atraccions molt curiós amb atraccions molt velles, que recordaven temps passats.