Eren dos quarts de deu del matí quan acabàvem de deixar tot el transport contractat. Era una hora prudent, no ens havia calgut matinar, i a aquelles hores d’un dia del mes d’agost, a Bixkek (o Bishkek) no s’apreciava molt moviment.

Vam aprofitar per anar a canviar moneda, doncs els propers dies no podríem; si bé només la justa, doncs la nostra destinació era la Xina, i les nostres despeses dels propers dies, una nit en un petit poble i l’altra nit en una iurta en mig de la muntanya, serien molt reduïdes. Amb pocs soms en tindríem suficient.

A dos quarts de dotze ens va passar a buscar per l’hotel el conductor, Sasha, amb una furgoneta que seria el nostre transport els propers tres dies.

En un primer moment el conductor ens va dir que el seu nom era Alexander i que li podíem dir Alex, però uns instants després, al veure que li parlava en rus, em va dir que li podíem dir Sasha, que és com li deien els amics russos, doncs el diminutiu Alex l’utilitzava pels anglesos i altres estrangers.

Així doncs, després de fer les oportunes presentacions, vam pujar a aquella furgoneta que ens portaria fins a un dels passos de muntanya més complicats del planeta (el pas de Torugart) i per uns paisatges de muntanya impressionants.

Un cop vam sortir de Bixkek, en primer lloc ens vam dirigir a un poble anomenat Balykchy, que està situat al costat del llac Issik Kul.

L’antic nom soviètic d’aquest poble era Rybache, que deriva del nom ryba (peix en rus) i després de la independència es va traduir al Kirguís (Balyk). Hi havia molta gent passejant i banyant-se a la platja del llac.

El llac Issik Kul té 182 km de llarg i 60 d’ample. És el segon llac alpí més gran del món, després del llac Titicaca (a Sud-amèrica). Està a 1.605 metres sobre el nivell del mar, situat a la vessant nord de la serralada muntanyosa de Tian Shan. És el principal llac d’Àsia Central.

Durant l’època soviètica la part nord del llac es va convertir en un popular destí de vacances.

El nom d’Issik Kul significa llac calent, apel·latiu que li ve donat pel fet que no es gela durant l’hivern. Per altra banda, les seves aigües tenen una salinitat similar a la de l’oceà. Tots aquests factors van afavorir que durant l’era soviètica s’establís una base militar, per fer proves sobre armes navals, en la part oriental del llac, a prop de Karakol, a la península de Karabulan.
Actualment l’armada russa encara hi manté aquest centre d’assaigs d’armes navals.

Vam seguir la nostra ruta fins al poble de Kochkor, on teníem previst dormir aquella primera nit.

Pel camí es podia apreciar el típic paisatge d’aquella regió muntanyosa i àrida. Molts homes portaven posat el kalpak, el barret típic d’aquells indrets.

Durant el trajecte també vam passar pel costat d’alguns cementiris musulmans. Sense baixar del cotxe ens podíem fer una petita composició del lloc. Quan baixaves del vehicle podies comprovar l’amabilitat de la gent.

Quan vam arribar a Kochkor el primer que vam fer va ser anar cap a la casa on dormiríem, per deixar les motxilles. Havíem tingut sort, doncs aquella casa estava molt bé. Era la casa d’una dona que llogava les seves habitacions, i la casa estava neta, arreglada, i el tracte molt agradable.

Aquella casa tan cuidada, i aquella mestressa de casa dedicada a les tasques domèstiques, feien augurar un bon sopar, en el qual, amb una mica de sort, hi hauria algun altre plat típic que no fos plov (plat fet a base d’arròs, on s’hi barregen llegums, carn… hi ha moltes variants).
El plov (плов) no faltava mai en cap taula. No només és un dels plats típics d‘aquells indrets, sinó que és el plat preferit, el més consumit a diari.

No vam perdre l’ocasió d’anar fins al centre del poble a passejar pel mercat. No vaig tenir cap problema per fer fotografies a la gent, que es mostrava molt ben disposada a col·locar-se davant de l’objectiu.

Vam parlar una estona amb la gent d’algunes parades del mercat, venedors i compradors, i també amb uns taxistes. Tots ells encuriosits per saber d’on veníem i a on anàvem.

Abans d’anar cap al nostre allotjament a sopar, vam comprar unes cerveses.
A l’arribar a casa, la nostra amfitriona ja ens tenia preparat el sopar: plov, pa, melmelada d’ablipija i te.
No ens n’havíem lliurat… aquella nit, per variar, hi havia plov !!!

El primer dia d’aquell recorregut havia resultat bastant descansat, però els propers dos dies ens esperaven moltes hores de viatge.
Malgrat aquelles hores de viatge que ens esperaven per carreteres de muntanya, l’endemà era un dia especial per la destinació, doncs ens dirigiríem a Tash Rabat, un caravanserrall situat aproximadament a uns 3.500 metres d’altitud.
Tash Rabat era un lloc de parada, durant l’època de la ruta de la seda, pels mercaders que viatjaven des de la Transoxiana a Kaixgar (Kashgar), situat en un indret únic, entre muntanyes, al mig del no res, i on ens allotjaríem en una iurta. Des de Tash Rabat enfilaríem cap al temible pas de Torugart, un pas de muntanya que només és transitable durant uns tres mesos a l’any degut al clima…

Estirat al llit, intentant adormir-me, ballaven pel meu cap diverses qüestions: en aquests indrets només saben cuinar plov? Quina impressió em produirà Tash Rabat? Per menjar a la iurta, a Tash Rabat, també ens donaran plov? Tindrem algun contratemps per arribar fins al pas de Torugart? Passi el que passi, segur que trobarem, en alguna o altra banda, un plat de plov…