En un altre post vaig explicar el viatge fins a Moynaq (Uzbekistan), però crec que és interessant fer una breu explicació sobre el gran desastre que ha patit aquell indret.

La visita a la que havia estat la quarta reserva d’aigua del planeta, el mar d’Aral, es converteix en una visita a un desert, deixant una sensació difícil de descriure. El viatge fins a Moynaq (Uzbekistan) és difícil d’oblidar, doncs les imatges dels vaixells tirats en mig del que abans havia estat el fons marí no desapareixen del pensament.

La història de la mort d’aquest mar (que de fet és un llac), és una història més de l’actuació irracional humana, una d’aquelles històries que no et creuries si no fos per l’evidència de la realitat.
La lectura de diferents fonts que aporten dades sobre aquesta qüestió fa esgarrifar.

A principis de 1960 la Unió Soviètica va decidir desviar els dos rius Amu Daria i Sir Daria per regar zones de desert, en un projecte per conrear fonamentalment cotó, però també arròs, melons i cereals. El projecte soviètic inclòs en els plans quinquennals estava encaminat a convertir la Unió soviètica en un dels principals productors mundials de cotó. Avui en dia Uzbekistan és un dels més grans productors mundials de cotó, i aquest és el primer producte d’exportació del país.

Ja s’havien començat a construir canals en anys anteriors, i un dels principals problemes és que van ser construïts de forma deficient, permetent que l’aigua es filtri o s’evapori. Poc més del 10% dels canals de reg d’Uzbekistan estan impermeabilitzats.
A l’any 1960 la major part del subministrament d’aigua del Mar d’Aral s’havia desviat, i durant la dècada de 1960 va començar a disminuir el nivell d’aigua del mar.
Durant la dècada de 1960 el nivell del mar es va reduir a un ritme de 20 cm. anuals. A la dècada de 1970 es va reduir a una mitjana de 50-60 cm. anuals. A la dècada de 1980 la mitjana va ser de 80-90 cm. per any.
Tot això va ser motivat per un increment notable de la producció de cotó.

Les terres de regadiu es van augmentar de 4,5 milions d’hectàrees al 1960 a quasi 7 milions d’hectàrees al 1980.
En el mateix període la població també va créixer de 14 a 27 milions.

La superfície del Mar d’Aral, que era de 68.000 km2 a l’any 1960, s’havia reduït en un 60% a l’any 1998, i el seu volum d’aigua (de 1.100 km.3 a l’any 1960) s’havia reduït en un 80%.
Això va anar acompanyat d’un important augment de la seva salinitat.

A l’any 1987 la reducció continua del seu nivell va comportar que el llac, o mar interior, es dividís en dos cossos separats d’aigua, que es van anomenar Mar d’Aral Nord (o Mar d’Aral Petit) i Mar d’Aral Sud (o Mar d’Aral Gran).

El 1991, després de la desintegració de l’URSS, i el naixement de les noves ex repúbliques soviètiques, Uzbekistan va mantenir el sistema d’irrigació massiva, amb el malbaratament d’aigua degut a la deficient construcció dels canals d’irrigació, i amb la utilització de grans quantitats de fertilitzants i pesticides que l’esgotament dels sòls i el monocultiu del cotó necessiten.

Tot això ha ocasionat una greu contaminació i importants problemes de salut per als habitants de la zona.
L’ús excessiu de plaguicides i fertilitzants ha contaminat els ecosistemes de la zona, així com les aigües, havent-se convertit quasi la totalitat dels pantans (el 95% a l’any 1990) en deserts d’arena.

A l’any 2003 el Mar d’Aral Sud es va subdividir en dues parts, occidental i oriental. El seu nivell no parava de descendir. A l’any 2004 la superfície total del Mar d’Aral ja era de només la quarta part de la seva superfície original, i amb una salinitat cinc vegades superior que havia acabat amb la major part de la flora i fauna. A l’any 2007 la superfície ja estava reduïda a un 10% de la seva superfície original.

Kazakhstan va adoptar algunes mesures per intentar solucionar o mitigar el greu problema en el Mar d’Aral Nord, amb la construcció d’una presa, que ha aconseguit revertir parcialment la situació, amb un augment del nivell d’aigua.

En canvi Uzbekistan no demostra cap interès per a solucionar aquesta greu problemàtica, mantenint el riu Amu Daria com a font de reg de cotó, i, en canvi, està promovent l’exploració de petroli i gas en el fons marí que ha quedat al descobert en el Mar d’Aral Sud.

El que és molt clar és que la desaparició del Mar d’Aral no va ser una sorpresa per als soviètics, que sabien molt bé el que feien, i les conseqüències que això comportaria. I pel que es veu el govern d’Uzbekistan comparteix plenament la mateixa línia de pensament i actuació de la ex-URSS en aquesta qüestió.

Els ecosistemes del mar d’Aral i dels deltes dels rius que el proveeixen d’aigua, han estat destruïts, afavorit per l’augment de la salinitat de l’aigua. El retrocés de la mar ha deixat enormes planes cobertes de sal i productes químics tòxics, resultat de l’utilització de pesticides i fertilitzants, però també de proves d’armes i projectes industrials. Aquests productes conformen una pols tòxica que és recollida i portada pel vent, pels seus voltants i a llocs més llunyans.

La terra al voltant del mar d’Aral està molt contaminada, i els seus habitants pateixen la manca d’aigua dolça i els problemes de salut que la contaminació ha provocat a tota la regió: malalties respiratòries, incloent la tuberculosi, càncer, trastorns digestius, anèmia, malalties infeccioses, problemes de fetge, ronyons i ulls… Aquests problemes de salut són motiu d’una taxa de mortalitat inusualment alta entre els sectors vulnerables de la població.

La indústria de la Pesca al Mar d’Aral, que en els seus bons temps havia emprat uns 40.000 treballadors, i segons es deia produïa una sisena part de la pesca de la Unió Soviètica, ha estat totalment arruïnada, i els antics pobles pesquers s’han convertit en cementiris de vaixells. La pesca comercial va desaparèixer el 1982.

La ciutat de Moynaq, que va tenir un important port i una indústria pesquera que donava feina a unes 30.000 persones, ara es troba a molts quilòmetres de distància de la costa. Els antics vaixells de pesca es troben dispersos sobre les explanades de terra que al seu dia havia estat fons marí.

Vozrozhdeniye

Al mig del Mar d’Aral hi havia una illa anomenada Vozrozhdeniye (illa del Renaixement). Actualment aquella illa ja no és tal illa sinó que primer es va unir al territori exterior en forma de península, i ara ja forma part del continent, sent una zona que està en qüestió entre Kazakhstan i Uzbekistan. En aquesta illa la Unió Soviètica va construir-hi un laboratori secret d’armes biològiques a l’any 1954, conegut com Aralsk-7, i va ser abandonat a l’any 1992. Les dades concretes sobre les seves instal·lacions i funcions encara no han estat revelades. En aquesta illa s’hi van produir armes biològiques, s’hi van fer proves amb les mateixes, i s’hi van enterrar els residus.

Aralsk-7 no apareixia en cap mapa, però va arribar a convertir-se en una ciutat. L’illa era patrullada per llanxes que impedien que ningú s’hi pogués acostar. Va ser un dels secrets més ben guardats de l’època de la guerra freda.

Durant l’època de l’URSS hi van haver alguns incidents que mai van ser relacionats amb Vozrozhdeniye, com la mort de dos pescadors a l’any 1972 quan un canvi de vent va portar cap al seu vaixell un núvol tòxic, o el fet que a l’any 1976 es trobés un gran banc de peix mort al mar d’Aral, o la mort a l’any 1988 de gairebé 500.000 antílops saiga a les estepes Turgai en aproximadament una hora, entre altres.

L’illa de Vozrozhdeniye va ser escollida per fer proves amb armes biològiques pel seu aïllament geogràfic, a l’estar situada al centre del Mar d’Aral. Amb el desastre que ha sofert el Mar d’Aral, l’illa de Vozrozhdeniye va passar de tenir 200 km2 a tenir una superfície de 2.000 km2 a l’any 1990, arribant a connectar amb el continent per convertir-se en una península, amb els riscos que això comporta.

La sensació de desolació que transmet el paisatge de la zona, acompanyat de la informació sobre les proves biològiques, i la transformació ocasionada a l’ecosistema d’aquest indret, converteixen la visita en una experiència impactant que no deixa indiferent.