La nit havia estat humida i freda, però aquells paisatges de muntanya escarits i silenciosos, allunyats de la civilització, reconfortaven l’esperit. El got de té amb llet ben calent que ens van portar a la iurta també va ajudar a reconfortar el cos a aquelles hores de la matinada.

Una petita estufa oxidada que hi havia a l’entrada de la iurta, que s’alimentava de femta de vaca, no havia fet el seu servei aquella nit.

El dia havia despertat emboirat, humit, i amb una pluja intermitent… un temps que no deixava veure la llunyania.

No vam tardar més de mitja hora per plegar les mantes i catifes que ens havien fet de llit, parar taula i esmorzar.

Vam deixar la iurta i vam iniciar el que tenia que ser l’últim dia de trajecte fins arribar a Kaixgar, creuant el pas de Torugart.

La pluja ens va anar acompanyant durant el camí. La carretera no estava en millors condicions que el temps. En Sasha, el conductor del nostre vehicle, portava pressa des del moment en que ens vam llevar, doncs la frontera kirguís només podia creuar-se entre les dotze i la una del migdia.

Les primeres hores per aquells camins de terra, sota aquella pluja insistent, es van fer una mica llargs, però els paisatges que s’anaven veient quan la boira escampava, donaven l’al·licient que tot viatger busca per aquelles allunyades terres.

Vam passar un primer control kirguís abans d’arribar al lloc fronterer pròpiament dit. El control fronterer estava ubicat en un edifici que es trobava a uns kilòmetres abans de la frontera. Ens van fer omplir un formulari i vam passar controls de passaports tres vegades. Després de sortir de les instal·lacions kirguisses vam recórrer uns set kilòmetres de terra de ningú fins arribar a un control xinès, on no deixaven passar si no es tenia un transport xinès a l’altra banda.

A la frontera kirguís-xinesa no hi havia més moviment que algun camió carregat de ferralla que passava de tant en tant. Els militars xinesos que vigilaven aquell pas van ser molt clars: no passaríem per allí si no arribava cap transport xinès a l’altra banda de frontera que ens podés portar.

Aquell indret era un paratge desolat, sense cap lloc habitat a molts kilòmetres a la redona. Havíem arribat al pas de Torugart, situat a 3.750 metres d’altitud.

El Torugart Pass és un pas fronterer que, per raons climatològiques, només es pot creuar des de finals de maig o principis de juny fins al setembre. Està classificat com un pas de segon grau, reservat al tràfic local, no internacional, i hi ha regulacions especials per als estrangers.

Passava el temps mentre esperàvem l’arribada d’algun transport xinès. Ens van dir que degut al mal temps hi havien hagut esllavissades de terra per la banda xinesa, i la carretera estava tallada i no podien passar els vehicles.

Vam esperar al costat del control fronterer xinès, dins de la furgoneta, durant sis hores i mitja. Durant aquest temps vam poder gaudir de les més diverses inclemències meteorològiques: neu, pluja, forts vents, i també petites estones de sol. El Sasha ens va dir que es quedaria amb nosaltres fins que arribés el transport xinès.

La situació era curiosa, doncs ens havien segellat els passaports de sortida de Kirguizistan i no ens deixaven entrar a Xina. Estàvem en terra de ningú. Durant aquelles sis hores i mitja d’espera, van pujar diverses vegades, des del lloc fronterer kirguís, alguns oficials kirguissos a dir als xinesos que ens deixessin passar. Una de les vegades un dels militars ens va dir que si no podíem creuar la frontera aquell dia ens deixarien dormir a les seves instal·lacions.

Passava el temps i no sabíem què pensar, quan de sobte van aparèixer uns nuvis, ell militar xinès, que venien fins aquell indret per fer-se fotos i complir amb una tradició de netejar un petit monument que hi havia en aquell lloc. Fins aquell moment els militars xinesos no ens havien permès fer fotos. A partir d’aquell esdeveniment van canviar les normes i vam poder utilitzar la càmera fotogràfica. Aquella petita festa ens va amenitzar una mica l’espera.

Quan ja pensàvem que hauríem de passar la nit a les instal·lacions frontereres kirguisses, va arribar una furgoneta des del costat xinès. Els militars xinesos ens van dir de seguida que ja podíem creuar la barrera que tenien posada, i pujar a aquell vehicle. Nosaltres ens vam acomiadar del Sasha i vam córrer amb les motxilles cap aquella furgoneta que ens havia de portar fins a Kaixgar (Kashgar, en xinès Khasi).

A partir d’aquell moment ens esperava un camí d’incerteses, amb algunes esllavissades de terra que bloquejaven la carretera, camions encallats al fang, amb pujades i baixades del vehicle degut al mal estat de la pista, a vegades empenyent per sortir del fang.

El paisatge era sec i pelat. El mal temps del matí va anar donant pas a un cel més tranquil i blavós al capvespre.

Vam trobar un control xinès a uns deu kilòmetres de la frontera, on ens van revisar un altre cop els passaports. Aquest antic control duaner no va evitar que, bastants kilòmetres més enllà, quan ja portàvem més de dues hores de camí des de la frontera, ens fessin parar en el que era el nou control duaner, on ens van segellar l’entrada al país i ens van revisar les motxilles.

Vam arribar a Kaixgar de nit i cansats. Havíem recorregut uns set-cents kilòmetres des de Bixkek, per unes carreteres silencioses, amb una personalitat guanyada any rere any, hivern rere hivern, però travessant uns paisatges que només l’imaginació pot fer realitat.

L’arribada a Kaixgar va comportar un petit xoc respecte a la soledat que havíem viscut aquells darrers dies, però per altra banda havíem aconseguit una fita, havíem arribat a un indret especial, un lloc situat en una regió que fa dècades era qualificada com un dels indrets més desconeguts i de difícil accés del planeta, però un punt de referència: el lloc on cada diumenge se celebra el mercat més famós del continent asiàtic, vestigi d’antigues èpoques en què les caravanes de la ruta de la seda paraven en aquest enclavament situat en l’extrem oest del desert de Taklamakan i als peus de les altes muntanyes del Pamir.