En aquella casa de Kochkor vam passar una bona nit. Ens vam aixecar a dos quarts de vuit. Per esmorzar la nostra amfitriona ens havia preparat creps (блини), melmelada de tres tipus (maduixa, ablipija i móra), pa, una safata amb cacauets, orellanes, panses i te.

Vam acomiadar-nos agraïts pel bon tracte que havíem rebut en aquella casa kirguís.

Durant les hores de ruta anàvem parlant amb en Sasha, el nostre conductor. Ell era rus. Els seus pares havien nascut a Bielorússia. Ens explicava que a Kirguizistan s’hi vivia bé, segons ell millor que a Uzbekistan. Suposo que tot és qüestió de gustos, i de l’experiència personal de cadascú.

Durant el camí anàvem parant allà on ens venia de gust, sense presses, però sense encantar-nos. El camí era bastant dolent. Anàvem trobant bastants camions que portaven ferralla cap a Xina, i en sentit contrari camions carregats de productes manufacturats.

Era un dia núvol, plovia a estones. El paisatge era molt muntanyós, amb grans valls, on de tant en tant apareixien cavalls i vaques, així com gent autòctona, amb una fisonomia de trets molt accentuats.

Vam parar a dinar a Naryn, on vam menjar langman (fideus cuinats amb vegetals i/o carn), sopa, gulash (carn estofada), manti (pasta en forma arrodonida i aplanada amb carn a dins), pa i te.

La carretera fins a Naryn estava asfaltada, però a partir d’aquella població la carretera va empitjorar, convertint-se en una autèntica carretera de muntanya, sense asfaltar i plena de forats. Anàvem a una mitja de 30/35 kilòmetres per hora. El cel estava encapotat, anava plovent, feia fresca, però allò no impedia gaudir d’aquell paisatge inhòspit de muntanya.

Després d’estar tot el dia a la carretera, vam arribar a la desviació per anar a Tash Rabat. Calia desviar-se quinze kilòmetres de la carretera principal. Durant aquell últim trajecte vam haver de creuar un riu dues vegades sense que hi hagués cap pont. Estàvem en plena muntanya.

Per fi vam arribar a Tash Rabat. Tash Rabat no és un poble, és un antic caravanserrall en mig de la muntanya, reconstruït i tancat (la visita costava 50 soms). Els habitants d’aquell indret viuen en iurtes.

Tash Rabat està aproximadament a uns 3.500 metres d’altitud, i a una distància de 99 kilòmetres de Naryn.

El caravanserrall data del segle XV i la seva restauració es va acabar al 1984. Era un lloc de parada durant l’època de la ruta de la seda, pels mercaders que viatjaven des de la Transoxiana a Kaixgar (Kashgar). Consta d’una nau central i de diversos passadissos que porten a trenta sales.

Ens vam allotjar en una iurta. A les iurtes no hi havia llum, però sí una estufa que funcionava amb excrements secs de vaca.

Després de deixar les nostres coses a la iurta, vam anar a donar una volta per aquell indret. Vam pujar a un turó per tenir millor vista. Feia fred, i de tant en tant plovisquejava.

Aquell indret era especial, diferent, i amb una mica d’imaginació et podia transportar a aquelles èpoques en que les caravanes que feien la ruta de la seda, salvant les inclemències climatològiques, els perills de la natura, i els bandolers, s’endinsaven per aquelles terres muntanyoses sense altre aixopluc que aquell caravanserrall que feia de lloc d’acollida en mig del no res, a molts kilòmetres de distància de qualsevol lloc habitat.

Per sopar ens van donar borsx (борщ) (sopa de col, remolatxa i altres verdures), patates, tomata, cogombre i pa. Nosaltres vam acompanyar-ho amb unes cerveses que havíem comprat a Naryn i que així que vam arribar vam posar al riu a refrescar.

Després de sopar, dins de la iurta, vam treure la taula (una taula molt baixa) i ens van posar unes mantes que ens haurien de fer de llit. Durant la nit no va parar de ploure, a estones a bots i barrals!! Feia fred… vaig dormir molt malament.

Mentre aquell aiguat retronava per tota la iurta, en plena nit, en mig d’aquell indret inhòspit, situat en mig de les muntanyes de Tian Shan, i impedia que pogués adormir-me, arrupit entre unes mantes que no acabaven d’impedir el pas del fred i la humitat que regnaven en tot l’ambient, el pensament anava més enllà, doncs aquella situació ajudava a fer-se una idea de la vida que portaven els mercaders i acompanyants que formaven aquelles caravanes en temps de la ruta de la seda, quan creuaven aquelles muntanyes. Una vida dura, que no té res a veure amb la nostra percepció actual de les coses.

Vaig aconseguir dormir a estones, però em vaig alegrar quan va ser l’hora d’aixecar-se, perquè, tot i estar cansat, al menys acabaria amb la sensació d’humitat i de fred que havia tingut aquella nit, i a més a més aquell nou dia ens oferiria un altre indret especial, el pas de Torugart.

Malgrat el fred i la humitat, tot anava bé. Havíem començat aquell viatge a Bixkek, un dilluns al matí, i per tant, aquella ruta pel que és un dels passos de muntanya més complicats d’aquest planeta, havia començat amb bons auguris, doncs, segons la tradició kirguís, el dilluns és el dia més feliç de la setmana, i tot allò que es comença en dilluns tindrà èxit.