Era un dia del mes de juliol de 2009. Vam arribar a Delhi a les dotze de la nit. Feia molta calor.

A Delhi calia avançar el rellotge tres hores i mitja (quan a Catalunya són les 10 hores, a l’Índia són les 13,30 hores).

Després de passar els controls corresponents, i de donar alguns consells a un noi que anava a l’Índia per primer cop, vam canviar moneda, i amb rúpies a la butxaca, vam agafar un taxi de prepagament per anar a dormir a un hotel situat a prop de l’aeroport.

Vam dormir tres hores, doncs a un quart de sis de la matinada ja tornàvem a estar dins d’un altre taxi que ens va portar a l’aeroport de sortides nacionals (diferent de l’aeroport internacional on havíem arribat feia unes hores).

El nostre vol per anar a Kullu tenia la sortida a tres quarts menys cinc de set, però va sortir amb una hora de retard. Era un avió d’hèlixs de quaranta-vuit places. El vol va durar una hora i cinquanta minuts. De fet a Kullu no hi ha aeroport, el més proper està a deu kilòmetres al sud, a la població de Bhuntar, que és on ens va deixar aquell avió, si bé és conegut com l’aeroport de Kullu.

Kullu està situat a 1.220 metres d’altitud, té una població de 18.300 habitants (segons dades de l’època), i és el centre administratiu local de la vall. La major part de l’any Kullu és una ciutat tranquil·la, però cada mes d’octubre hi acudeixen milers de devots per participar en un dels festivals de Dussehra més multitudinaris de l’Índia.

Des de Kullu vam agafar un taxi per anar fins a Manali, situat a la vall de Kullu, que era la nostra destinació. Quan vam arribar a Manali eren les onze del matí.

La vall de Kullu, a la província d’Himachal Pradesh, és un indret molt interessant. Abans era coneguda com Kulanthapitha (fi del món habitable). La vall té una extensió de 80 km. de sud a nord, des de Larji fins al pas de Rohtang, anomenat porta d’entrada dels terrenys muntanyosos àrids de Lahaul i Ladakh. Durant molts segles va ser un important corredor de comerç entre Àsia Central i les planures del Ganges. Era una part de la ruta de la seda que comunicava l’Àsia Cental i l’Índia.

La regió de Kullu també és anomenada “vall dels déus”. Els déus locals, devtas i devis, són presents a quasi tots els pobles i poblets al sud del pas de Rohtang. Durant la celebració del Dussehra a la ciutat de Kullu, al mes d’octubre, després del monsó, uns dos-cents devtas dels pobles de la vall van a Kullu per rendir homenatge a Raghunathji (que és la divinitat pròpia del maharajà de Kullu).

En aquesta regió cal anar amb compte amb el tema de les drogues, doncs hi han desaparicions i assassinats per aquest motiu. Cal anar en compte amb qui es fa amistat.

Manali té 4.400 habitants, i està a 2.050 metres d’altitud. El seu paisatge muntanyós atreu turistes durant tot l’any. Els indis venen aquí a gaudir de les vistes de les muntanyes, i també de lluna de mel, mentre que els estrangers ho fan per practicar esports d’aventura o principalment per relaxar-se.

Segons la llegenda, Manu, que és l’equivalent hindú de Noé, va atracar el seu vaixell en aquest lloc per repoblar la terra després de que tot quedés destruït per la inundació.

El nostre interès per anar a Manali era un altre, i és que Manali és el principal punt de partida per anar al Ladakh, amb autobusos diaris a Leh des d’aproximadament el mes de juny fins a l’octubre. Després els passos de muntanya queden impracticables per la neu i el gel.

A Manali comença la carretera que va cap a l’Himàlaia, i és el millor lloc per agafar un transport que et porti fins a Leh, capital del Ladakh, per la quasi llegendària ruta de dos o tres dies que travessa un dels paisatges que alguns han qualificat com dels més espectaculars que es poden veure en aquest planeta.

Ens vam allotjar a l’hotel Snow View, després del regateig de rigor fins aconseguir rebaixar el preu demanat en un 50%.

Després de descansar durant una hora, vam sortir a passejar pel poble. El carrer principal de Manali s’anomena The Mall, i està ple d’activitat, amb mercats, restaurants, parada d’autobús, hotels, agències de viatges…

Primer vam anar a la parada del sindicat d’operadors de taxis d’Himachal per informar-nos del trajecte de Manali a Leh i el seu preu. Agafant un cotxe per nosaltres sols, costava 9.000 rúpies fer el trajecte en un dia (gens recomanable) i el mateix preu per fer-lo en dos dies, si es volia fer en tres dies demanaven 10.000 rúpies. Una altra opció era agafar un monovolum de deu persones, costant cada seient 1.200 rúpies.

Vam anar a menjar alguna cosa abans de decidir quin transport contractar. Vam menjar-nos una pakora, pollastre al curri, rotllets de primavera, i momos. Tot estava molt bo.

Per pair el dinar vam caminar fins al riu, on hi ha un petit temple hindú, i després vam anar a voltar pel mercat per fer alguna compra.

Més tard vam reservar el vehicle per fer el trajecte Manali-Leh en tres dies, amb conductor. Vam fer una paga i senyal. Sortiríem l’endemà a les sis del matí.

A Manali es poden visitar diferents punts d’interès, com el temple de Hadimba, conegut com el temple de Dhungri, construït a l’any 1553. Fins aquí arriben peregrins de tota l’Índia per venerar a Hadimba, esposa de Bhima. Hadimba es considerada una reencarnació de Kali, i és adorada en temps d’adversitat. El temple queda a uns vint minuts caminant des de Manali.

A prop del temple de Hadimba hi ha el museu d’art folklòric i cultura d’Himachal.

Manali té la major concentració de refugiats tibetans de la vall de Kullu. Al sud de Manali es pot visitar el temple budista Nyinmapa de l’Himàlaia, i el gompa de la Societat Cultural Gelukpa.

A la part vella de Manali, es troba el temple Manu Maharishi, construït al lloc on es diu que Manu va estar meditant després d’atracar a Manali el vaixell que va salvar la humanitat.

Al final de la tarda, quan ja era fosc, estàvem cansats per les hores que portàvem acumulades de viatge, mal dormits, però emocionats pel viatge de tres dies que començaríem l’endemà.

El trajecte fins al Ladakh era un viatge en sí mateix. Era entrar en les terres dels Himàlaies, passant alguns dels passos de muntanya més alts del planeta, sense poblacions en el camí a partir del segon dia, i al final ens esperava Leh i tota la regió del Ladakh, l’anomenat petit Tibet, amb la vall de Nubra, els alts ports de muntanya de més de 5.000 metres, les valls amb uns paisatges indescriptibles, els seus impressionants temples budistes… un indret que feia anys que desitjava conèixer.