Xi Bei Dian, un petit poble de la província de Shandong.

Xi Bei Dian és un petit poble xinès, situat a la província de Shandong, a uns 10 km. de Yanzhou, i amb uns 2.000 habitants.

Vam anar-hi invitats per una família, i tot just arribar al poble ja ens esperaven a casa de la família Bian.

De fet tot el poble té el cognom Bian, raó per la qual poca informació es té si s’hi busca a algú només pel cognom.

Quan vam arribar, a mig matí, a la casa ja havien començat a preparar el dinar. Entre altres coses estaven preparant la pasta per fer raviolis. Continua llegint

Anuncis

Nanquín (Nanjing), antiga capital del sud de Xina.

La nostra estada a Nanquín ha estat motivada per la necessitat de tenir una parada entre Yanzhou i la muntanya groga, per evitar una viatge massa llarg als peques.

Vam escollir Nanquín per ser el millor punt per fer la parada en el nostre recorregut, i de pas aprofitar per visitar una ciutat amb una llarga història. Malgrat estar-hi poc més d’un dia, al menys alguna cosa podríem veure de la ciutat.

Com a antiga capital del sud de Xina, i per la seva antiguitat i història, era el lloc ideal per aprofitar “una parada tècnica”, i conèixer de primera mà alguns dels llocs més interessants de la ciutat. Un d’obligat: la muntanya púrpura (Zijin Shan).

Nanquín (en pinyin Nanjing), amb uns 6.500.000 d’habitants, segons dades del 2007, és la capital de la província de Jiangsu, i va ser capital de la Xina en diversos moments de la història. Continua llegint

Taishan, una de les cinc muntanyes sagrades de Xina.

Els xinesos del Sud diuen que tenen milers de muntanyes, rius i genis, i els xinesos de la província de Shandong responen dient que ells tenen una muntanya, un riu, i un sant, donant a entendre que ells tenen els millors: Taishan, el riu groc, i Confuci.

Les cinc muntanyes sagrades de Xina són la muntanya oriental Taishan (la de la Supremacia), la occidental Huashan (la de l’Esplendor), la meridional Hengshan (la de l’Equilibri), la septentrional Heengshan (la de la Constància) i la central Songshan (la de l’Eminència).

Taishan és la més venerada de les cinc muntanyes sagrades de Xina. Es troba a 1.545 metres sobre el nivell del mar. En l’antiguitat, i al llarg del temps, s’hi ha fet ofrenes i rituals, i s’hi ha anat construint edificis i monuments. Continua llegint

Uns dies de descans a Yanzhou, província de Shandong.

Hem estat una setmana a Yanzhou. Per arribar-hi vam agafar un tren a Shanghai que ens va portar fins a Qufu, i des de Qufu la nostra amiga Bianbian ja ens esperava junt amb el seu tio, el Sr. Wan, per portar-nos a Yanzhou.

Ens hem allotjat a l’hotel Taoranju de Yanzhou. En aquest hotel, propietat del Sr. Wan, ens han tractat molt bé, i no han permès que paguéssim res, malgrat haver insistit.

Cada nit, sense demanar-ho, ens trobàvem diversa fruita a l’habitació, i també una safata amb tomàquets, doncs ja sabien que a Ferran li encanten.

El mateix dia que vam arribar, unes dues hores més tard, ens van portar a una sala privada de l’hotel on ens esperaven els pares de la Bianbian i el Sr. Wan. Després de les oportunes presentacions, vam sopar tots junts.

El sopar va ser abundant i variat. Abans de començar el Sr. Bian va dir unes paraules, tal com marca la tradició, i tot seguit vam poder començar a menjar, i “a brindar”. Una cambrera s’ocupava de que els gots sempre estiguessin plens de cervesa, i de te.

Mentre l’Ona menjava peix, i li faltaven mans per agafar les crispetes caramel·litzades, la família Bian ens agraïa haver tractat tan bé a la seva filla a Tarragona. Continua llegint

Una petita aproximació als costums culinaris xinesos.

No hi ha res com el contacte amb una família xinesa per aprendre moltes coses dels costums locals que sinó passen desapercebudes.

Hem aprés bastant de la gastronomia local, a la força, doncs no paren de convidar-nos a dinar i a sopar, bé a casa, bé a restaurants.

Els menjars són abundants i variats: amanida de vegetals típics de la zona,  ous durs, gambes arrebossades acompanyades amb crispetes amb mel i trossos de plàtan i de tomàquet (que l’Ona devora), unes fulles amb salsa de vinagre i soja, nous caramel·litzades, arròs amb verdures, peix fet al forn o amb salsa (poques vegades el fan fregit), carn de vedella, un espècie d’empanades farcides de verdures i fideus, raviolis farcits de carn fets al vapor, sopa dolça amb clara d’ou, sopes diverses algunes de les quals són molt picants, pastís de carbassa, poma fregida amb sucre, pollastre amb raïm (que està boníssim), rotllets farcits de vegetals i tofu, unes empanades redones farcides de carn, carn de vedella amb ou dur, carn de corder, tofu, etc… La fruita consisteix normalment en síndria i meló. Tot molt ben presentat.

En quant a begudes: té (el de gessamí està molt bo), cervesa, vi, licor de cereals.

Quan l’ocasió és més formal, per acomiadar a les amistats que marxen, o per demostrar l’hospitalitat als convidats, al final de tot porten un bol de fideus, que amb la seva llargada representen l’amistat. Us asseguro que menjar-se un bol de fideus després d’un àpat de campionat té el seu mèrit.

És curiós veure com fan els fideus, i encara més com els deixen a secar al carrer, penjats com si fossin unes cortines.

A les ciutats no es pot veure, però als pobles és fàcil trobar-se amb tot un penjat de fideus davant d’algunes cases, igual que és habitual veure els cereals estesos a la carretera per a que s’assequin o esperant a ser desgranats.

El lloc on s’asseu cadascú a la taula és molt important, i s’estan una bona estona discutint sobre aquesta qüestió. Només ho decideixen els homes, les dones no poden dir-hi res.

La part de la taula més allunyada de la porta és on s’asseuen les persones més importants (l’amfitrió, els invitats més importants, o les persones a qui es vol donar més rellevància). A continuació la part dreta i esquerra de la taula és pels convidats, i la resta de comensals s’assenten d’esquena a la porta.

En aquests dinars o sopars més formals no es pot començar a menjar fins que l’amfitrió o cap de taula diu unes paraules. Durant el menjar van fent petits discursos, normalment el cap de taula, però també altres comensals, i depenent dels ànims (i del que s’ha begut) al final sembla que és un “a veure qui la diu més grossa”, en el bon sentit de l’expressió, doncs sempre és en homenatge al convidat (en el nostre cas), demostrant-li la seva hospitalitat i amistat. Tot això amb un brindis rere l’altre.

En un dels sopars que vam fer en un restaurant, jo estava situat entre els dos caps de taula, i per estar a l’alçada de la situació, amb tants brindis, vaig haver d’anar bevent petits glops, i quan es tractava de licor de cereals mullant-me només els llavis, doncs és impossible seguir-los a ells.

En un dels restaurants que vam anar, l’amo del mateix, conegut de la família que ens convidava, va venir a fer-nos una visita i va portar cervesa negra. Es veu que ningú pot entrar en un menjador sense portar res (en els restaurants bons tot són sales o menjadors privats).

Es un plaer assentar-se a menjar en una taula xinesa. La major part de la taula l’ocupa el cercle de vidre giratori on posen el menjar, quedant només l’espai mínim necessari per a que els comensals puguin tenir els seus respectius plats, bols, gots i bastonets.

Els plats amb el menjar van ocupant tot el centre de la taula, fins que no queda espai per a res més. Es pot accedir al plat que vulguis fent girar el cercle on està col·locat el menjar.

Resta per dir que en un menjar quotidià sense formalismes, o en la majoria dels milers de restaurants xinesos que hi ha per tot arreu, no hi ha ni taules amb el centre giratori, ni tots els formalismes que he explicat; però això no ha de fer perdre de vista que la cultura xinesa és molt tradicional en tot, i en el menjar no és una excepció.

Qufu, el poble natal de Confuci.

Situada a la part sud de la província de Shandong (Xina), la ciutat de Qufu és famosa per ser el lloc on va néixer i va morir Confuci (551-479 aC), fundador de la més important escola filosòfica de Xina. Aquesta doctrina promulgava una societat amb grans desigualtats entre les diferents classes socials, alhora que inculcava que els fills han de respectar als pares, les dones als seus marits, els plebeus als funcionaris, els funcionaris als governants, i així successivament. La seva essència són la obediència, el respecte, el desinterès per un mateix, i el treball pel bé comú.

Confuci va viure en la pobresa, i quasi no va deixar res escrit, per la qual cosa van ser els seus seguidors que van recollir les seves ensenyances en els “Anals de Confuci”. Els descendents de Confuci, la família Kong, sí que van gaudir de privilegis.

Els governants Xinesos van adoptar l’ètica confuciana per mantenir el poble a ratlla, i es van construir temples confucians en moltes ciutats.

Qufu es va convertir en un lloc sagrat, i els descendents de Confuci en els seus guardians. Continua llegint

En tren de Shanghai a Qufu.

Avui hem agafat un tren per anar de Shanghai a Qufu.

Fins ara la nostra experiència en trens xinesos és en viatges anteriors amb trens de línea regular, amb segona o inclús tercera classe, però aquest cop hem decidit provar un tren gautie que va a 300 km. per hora.

L’estació de tren Shanghai Hongqiao està a uns 22 km. del centre de la ciutat. El trajecte fins a l’estació ha estat una carrera d’obstacles, doncs el taxista anava d’un carril a un altre sortejant els cotxes per arribar quan abans millor.

Ferran ha sabut apreciar l’habilitat del taxista, deixant un record notable del seu esmorzar dins del vehicle. El taxista ni s’ha immutat.

Un cop a la gran estació de tren Shanghai Hongqiao ens adonem que aquests tipus de trens són puntuals, la qual cosa ens obliga a fer un canvi de bitllets, doncs hem perdut el nostre tren. Continua llegint