Divrigi, coneguda a l’antiguitat com Tefrícia, no és avui dia una població que tingui un gran renom, malgrat acollir uns monuments declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, i malgrat haver estat a la seva època la capital dels sectaris Paulicians.

Quan el tren ens va deixar a Divrigi ja era tard. L’estació estava allunyada del poble, i només hi havia un taxi. Nosaltres érem els únics estrangers que van baixar del tren. Els altres passatgers anaven pujant als vehicles dels familiars o amics que els estaven esperant.

Uns pocs turcs i nosaltres vam quedar esperant que algun vehicle ens pogués portar cap al poble, doncs l’únic taxi existent ja estava reservat per algú. Al cap d’uns quinze minuts ja estàvem dins d’un taxi en direcció a l’hotel que havíem reservat des d’Erzurum.

L’hotel estava allunyat del centre del poble, però era nou, net, i amb habitacions grans.

Així que vam deixar les motxilles vam sortir per anar a sopar, però a l’hotel ens van dir que seria difícil trobar algun restaurant obert a aquelles hores. Ens va estranyar, doncs si bé era de nit, tot just eren les vuit de la tarda.

A falta de cap altre transport, vam agafar un taxi per anar fins al centre del poble, doncs aquella era una zona residencial bastant apartada. A l’arribar al centre vam comprovar que, efectivament, tots els restaurants del poble estaven tancats.
Així doncs, vam decidir entrar en una botiga de queviures que estava a punt de tancar, i vam comprar el necessari per fer-nos el sopar a l’habitació de l’hotel.
L’endemà al matí començaríem la visita d’aquell indret, que prometia ser molt interessant.

Divrigi és un poble d’uns 15.000 habitants, situat a l’Anatòlia Central, però molt a prop de la vessant oriental. No hi ha molt bones comunicacions per arribar-hi, doncs, si exceptuem el tren, per anar cap a l’est cal retrocedir primer uns cent kilòmetres cap a l’oest.

Dalt d’un turó, no gaire lluny del centre del poble, la Gran Mesquita (Ulu Cami) i l’Hospital (Darüssifa), ofereixen unes bones vistes de la zona. Aquests dos monuments van ser declarats Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

Són precisament aquests dos monuments, que daten del segle XIII, la raó principal per anar fins aquest poble.

Les inscripcions, junt amb les formes geomètriques i florals de les portes del conjunt arquitectònic, són impressionants, i la seva principal font d’interès. La Gran Mesquita té dues portes, estant molt més treballada i decorada la de la part nord, que seria per tant, en el seu dia, la porta principal. L’Hospital (Darüssifa) només té una porta, i en el seu interior hi ha un estanc d’aigua, de forma octogonal i amb un sortidor en espiral, que servia per a què el soroll de l’aigua se sentís per tota la sala amb la finalitat terapèutica de relaxar als pacients.

Més enllà de la Gran Mesquita i de l’Hospital es pot veure una antiga fortificació, a la qual es pot arribar seguint un camí poc pendent.

Sorprèn que aquest poble, amb aquests monuments declarats Patrimoni de la Humanitat, tingui tants pocs hotels i serveis, i que no s’hi vegi gaire turisme. A excepció de cert turisme interior, no vam veure ni un sol estranger durant els dos dies que van estar a Divrigi.

Mentre visitàvem els dos monuments, vam conèixer una família veïna del poble, i ens van invitar a sopar a casa seva.

L’amabilitat que es troba viatjant per Turquia, i l’interès que ofereixen tant els seus paisatges com els seus monuments, en aquest cas es van unir amb l’hospitalitat que ens van oferir i que nosaltres vam acceptar de bon grat. Va ser així com aquella nit vam sopar en una llar turca. Els nostres amfitrions ens van rebre aquell vespre amb grans atencions, i ens van obsequiar amb un sopar amb diferents plats de cuina turca.

Al resultar una mica complicada la comunicació, vam fer servir la connexió wifi que el fill gran tenia a la seva habitació, per utilitzar el traductor de google: una meravella. Els telèfons mòbils treien fum de tanta traducció del turc al català o a l’espanyol.

Vam passar unes hores molt agradables sopant i xerrant amb aquella família, i amb uns veïns amics que també s’hi van afegir.

Visitar els monuments declarats Patrimoni de l’Humanitat situats en aquella població (la Gran Mesquita -Ulu Cami- i l’Hospital -Darüssifa-) va ser molt interessant, però tant o més interessant va ser aquella vetllada en la llar d’aquella família turca, una d’aquelles experiències que no es poden preveure, sinó que es troben durant un viatge sempre que s’estigui obert a les mateixes, i sempre que la sort es creui en el camí per facilitar l’encontre.

Cal dir que per fer aquesta coneixença també van influir els dos peques, que jugant a l’esplanada que hi ha davant del conjunt arquitectònic es convertien en centre d’atenció, tenint en compte que els turcs són molt afectuosos amb els més petits.

Turquia rep molt turisme, però les grans rutes turístiques no passen per Divrigi. Si unim a això la seva situació geogràfica i les seves escasses comunicacions, tot plegat permet gaudir d’un lloc declarat Patrimoni de l’Humanitat sense estar envoltat de multituds, sinó tot el contrari, amb una tranquil·litat i relaxament que de vegades són difícils de trobar, i que en tot cas permet assaborir millor aquell indret.