Els Reis Mags, uns viatgers molt especials.

El primer viatge conegut o documentat que ha tingut lloc a l’era cristiana va ser el protagonitzat pels Reis Mags.

Les poques dades certes que hi ha sobre els Reis Mags ajuden a reforçar la fascinació i l’encant d’aquests enigmàtics personatges.

Aquests viatgers no van viatjar per conèixer nous indrets, sinó per conèixer a un nadó acabat de néixer.

Quedarà en l’oblit dels temps els detalls més concrets i personals d’aquest primer viatge de la nostra era; les certeses o incerteses, la simbologia…

El que sabem és que la destinació del viatge era el poble de Betlem, a Judea, i que aleshores, en aquells indrets, el poder estava en mans dels romans.

            Zona anomenada Kaluts, al sudest d’Iran, antiga Pèrsia.

En aquells temps no existia encara ni el cristianisme, ni molt menys la religió musulmana, per a la qual encara faltaven més de 600 anys de transcurs de la història de la humanitat.

Així doncs, quan els famosos Reis Mags van fer el seu conegut viatge, aquelles terres de l’Orient Mitjà no s’assemblaven a les actuals, ni en l’àmbit polític, ni en l’àmbit religiós.

En aquestes dates nadalenques és el millor moment per fer referència a aquest viatge que es remunta a l’inici dels temps cristians, i al fer-ne referència cal pensar en certs detalls sobre aquest viatge que de vegades poden passar desapercebuts.

En primer lloc cal fer referència al nom o expressió amb que són coneguts aquests viatgers: “els tres Reis Mags d’Orient”.

I es curiosa aquesta expressió, doncs no és segur que fossin tres; no queda clar que fossin reis; respecte al qualificatiu de Mags hi hauria molt que parlar; i que siguin tots de l’Orient tampoc és una qüestió clara. Continua llegint

Una situació d’emergència en el centre de Damasc (Síria).

Rememorant viatges pretèrits, avui m’ha vingut al cap una petita anècdota que em va passar a Damasc ja fa uns quants anys.

Feia uns dies que havia arribat a Síria, i aquell dia em trobava en mig d’una plaça en una zona cèntrica de Damasc. Havia arribat fins aquella plaça passejant, camí de la mesquita dels Omeies, sense pressa, gaudint d’una passejada relaxada.

Feia calor. M’havia aturat en una paradeta que hi havia al carrer, en un lateral de la plaça, on un home hi feia quelcom de menjar. Jo tenia una mica de gana, així és que m’hi havia atansat per veure si hi havia alguna cosa que em fes goig per menjar. De seguida vaig veure que hi havia unes boles de kibbeh. Eren unes boles grans, amb bon aspecte, i el meu estómac em va convèncer per a comprar-ne una.

El kibbeh és un aliment comú a la zona de l’Orient Mitjà i part del Caucas, i consisteix, bàsicament, en carn picada de corder amb bulgur i espècies. Continua llegint

Barhal (Altiparmak), un poble situat a les valls georgianes de Turquia.

Vam decidir anar a Barhal mentre anàvem en autobús cap a Yusufeli. Quan vam arribar a Barhal ens vam adonar que era un poblet molt tranquil, allunyat de tot arreu, i on es podien passar uns dies de descans, sense presses.

Barhal està situat a dalt de les muntanyes, a vint-i-set kilòmetres al nord-oest de Yusufeli. S’hi arriba després de recórrer una carretera estreta i plena de corbes, amb els tres últims kilòmetres sense asfaltar.

Barhal també és conegut com Altiparmak o Parhal, i en georgià Parchali o Parkhali. És un petit poble de muntanya, situat a la zona de les muntanyes Kaçkar.

Continua llegint

De Kars a Barhal (Altiparmak), les valls georgianes (Turquia).

Feia ja alguns dies que estàvem per la regió de Kars, i calia decidir cap a on continuaríem la ruta. L’alternativa era anar cap al nord-oest, en direcció a Artvin, o bé agafar un bus que ens portés cap a l’oest, a Yusufeli. La destinació en tot cas eren les valls georgianes de l’est de Turquia, Artvin es troba al nord de les valls i Yusufeli en el centre de les mateixes.

El dia anterior vam decidir anar cap a Yusufeli, un petit poble situat en el cor de les valls georgianes turques.

Yusufeli té poc més de sis mil habitants, i la seva situació és molt bona per visitar les diferents valls georgianes. Artvin queda al nord, té vint-i-un mil habitants aproximadament, i és més una ciutat de pas, a priori sense l’encant que té Yusufeli. Continua llegint

El tasbih o masbaha: el rosari musulmà.

Quan es viatja per països musulmans, sobre tot àrabs, és freqüent veure homes que porten la masbaha a les mans.

El tasbih o masbaha (tespih o tesbih en turc) és similar a un rosari, se l’anomena moltes vegades com a rosari musulmà, i el fan servir per resar el dikr o invocació repetida dels noms d’Al·là (Allah).

La masbaha es composa d’un seguit de trenta-tres o noranta-nou grans enfilats, similar a un collaret, i acabat en una borla o adorn, o amb tres o quatre grans més allargats. Els grans de la masbaha poden ser de diferents materials, més o menys preciosos, si bé els més comuns i estesos per ús diari acostumen a ser de plàstic, de fusta, o d’algun altre tipus de material poc noble.

El nombre de grans està relacionat amb els noranta-nou noms o atributs de Déu (Al·là).

Continua llegint

Ani, antiga capital armènia, actualment una ciutat fantasma en mig del no res (Turquia, Kurdistan, Armènia).

De la mateixa manera que el vel amaga el rostre de moltes dones musulmanes; les muntanyes, el pas del temps i la soledat de l’indret, han mantingut amagada i oblidada a Ani, l’antiga capital del Regne d’Armènia.

Per arribar-hi vam contractar un vehicle a la ciutat de Kars, a l’est de Turquia, per a que ens portés fins a les restes d’aquesta antiga ciutat, un indret poc conegut, allunyat de tot arreu, i on cal anar-hi expressament, doncs no queda a prop de cap ruta, menys encara després de que la frontera turcoarmènia fos tancada degut a les tenses relacions existents entre els dos països.
De fet, la frontera va ser tancada a l’any 1993 per Turquia, de forma unilateral, durant la guerra de l’Alt Karabagh, en solidaritat amb l’Azerbaidjan, a qui ajudava militarment i políticament.

Ani està situada a uns 45 kilòmetres de Kars, conectada per una carretera que està en molt bones condicions. Aquella antiga ciutat que va arribar a ser, al seu dia, la capital del regne medieval d’Armènia, actualment es troba en ruïnes, i està situada en territori turc, just al costat de la frontera amb Armènia. Continua llegint

Una aproximació als voltants de Kars (Kurdistan turc): els confins de Turquia II.

En l’anterior post sobre Kars em vaig referir exclusivament a la ciutat de Kars, però la regió en què es troba situada aquesta població es mereix uns dies de visita per a conèixer-la.

La ciutat de Kars es troba situada en un indret de grans extensions estepàries, on difícilment es pot veure un arbre, i on predomina la vegetació baixa i terres de cultiu, recorregudes de tant en tant per ramats d’ovelles i de vaques que donen un toc de vida a la soledat que transmet aquest paisatge de planures ondulades sense fi, on no es troba una sola ombra per guarir-se del sol, i on el temps passa molt lentament.

Continua llegint

Kars, nord-est de Turquia (Kurdistan turc): els confins de Turquia.

Hi ha qui diu que Kars està lluny de tot arreu, que ningú vol anar-hi, i que aquells que hi viuen volen marxar-ne.

El cert és que en el control policial de l’aeroport d’Istanbul, quan uns policies turcs van veure que anàvem a Kars, es van quedar molt estranyats, i no paraven de preguntar-nos per què hi anàvem.

Per altra banda, també diuen que Kars és una de les ciutats més pintoresques de Turquia. El cert és que està situada en un indret estratègic, a 1.760 metres d’altitud, molt a prop de la frontera amb Armènia, també a prop de Geòrgia, i a poques hores de viatge de la frontera iraniana. Però el més interessant per al viatger és que és la ciutat més propera a les ruïnes d’Ani, l’antiga capital del regne d’Armènia abandonada des de fa molts anys.

Continua llegint

Viatge a l’Iraq, d’Amman (Jordània) a Bagdad.

Era l’estiu de 1989, feia un any que s’havia acabat la guerra entre l’Iran i l’Iraq, i si bé llavors encara no podia saber-se, només faltava un any per la Primera Guerra del Golf.

Havíem entrat a Jordània des de Síria, després de fer tot el trajecte per terra des de Barcelona, creuant tota Europa i Turquia. Ens havíem conegut amb el meu company de viatge unes setmanes abans d’iniciar l’aventura.

L’Iraq era un destí molt llunyà, un dels indrets que em resultaven més fascinants, i també, perquè no dir-ho, més complicats per accedir-hi. Vam intentar obtenir un visat turístic a l’ambaixada iraquiana a Amman, sense dipositar-hi grans esperances. A l’ambaixada ens van dir que tornéssim en un parell de dies, i, efectivament, al cap de dos dies ens van concedir el visat per poder entrar a l’Iraq, sense cap problema, i sense ni tan sols cobrar-nos cap taxa.

Poder viatjar a l’Iraq era quasi com un somni, era una destinació on es barrejava la imaginació construïda a partir de diverses lectures sobre aquelles terres, i la crua realitat de ser un país que acabava de passar una guerra que havia durat vuit anys.

Vam fer el camí d’Amman a Bagdad en autobús. Durant el viatge vam adonar-nos que en aquell autobús hi anaven molts egipcis i sudanesos que volien treballar a l’Iraq. Ens van dir que els sous que podien cobrar allà eren superiors als que cobraven en els seus països d’origen. Continua llegint

Primer contacte amb el cant del muetzí (Istanbul).

El primer cop que vaig viatjar més enllà d’Europa va ser a Turquia. Fins aquell moment havia recorregut molts països europeus, havia conegut gent molt diversa, provinents d’indrets situats a d’altres continents, però encara no havia trepitjat un sòl que no fos l’europeu.

Sempre m’havia cridat l’atenció el continent asiàtic. Els llibres m’havien ensenyat la història, la cultura, les religions, i els llocs més emblemàtics d’aquell continent oriental, però com passa moltes vegades, semblaven llocs molt llunyans, llocs de fantasia, indrets on no hi arriba qualsevol.

Istanbul (Turquia)

Aquell estiu de 1988 no estava disposat a tornar a casa sense abans haver trepitjat Àsia. I així va ser. Jo viatjava sol, i després d’haver estat uns dies en unes illes gregues, enlloc d’agafar un tren de tornada cap a l’antiga Iugoslàvia, vaig agafar-ne un altre en direcció a Tessalònica, i d’allà cap a Istanbul.

Istanbul (Turquia)

En aquells temps no es viatjava tant com ara, més aviat al contrari. En el tren ens vam trobar alguns viatgers i vam intercanviar informació i pensaments sobre el que ens trobaríem a Turquia. Continua llegint