Ani, antiga capital armènia, actualment una ciutat fantasma en mig del no res (Turquia, Kurdistan, Armènia).

De la mateixa manera que el vel amaga el rostre de moltes dones musulmanes; les muntanyes, el pas del temps i la soledat de l’indret, han mantingut amagada i oblidada a Ani, l’antiga capital del Regne d’Armènia.

Per arribar-hi vam contractar un vehicle a la ciutat de Kars, a l’est de Turquia, per a que ens portés fins a les restes d’aquesta antiga ciutat, un indret poc conegut, allunyat de tot arreu, i on cal anar-hi expressament, doncs no queda a prop de cap ruta, menys encara després de que la frontera turcoarmènia fos tancada degut a les tenses relacions existents entre els dos països.
De fet, la frontera va ser tancada a l’any 1993 per Turquia, de forma unilateral, durant la guerra de l’Alt Karabagh, en solidaritat amb l’Azerbaidjan, a qui ajudava militarment i políticament.

Ani està situada a uns 45 kilòmetres de Kars, conectada per una carretera que està en molt bones condicions. Aquella antiga ciutat que va arribar a ser, al seu dia, la capital del regne medieval d’Armènia, actualment es troba en ruïnes, i està situada en territori turc, just al costat de la frontera amb Armènia.

En els temps de la seva màxima esplendor, Ani va tenir més de cent mil habitants, hi ha qui diu que devia arribar a dos-cents mil, i va rivalitzar en importància amb ciutats com Bagdad, El Caire, o Constantinoble.

Se l’havia anomenat “la ciutat de les quaranta portes” i també “la ciutat de les mil i una esglésies”, però el cert és que avui, d’aquella grandesa, només en queden unes poques ruïnes.

Com a fidel hereva d’aquella ciutat que va ser conquerida al llarg de la història per diversos imperis i regnes, veient passar diferents cultures: armenis, bizantins, georgians, kurds, mongols, turcs, russos… l’oblidada i abandonada Ani d’avui encara és objecte de disputa entre dues nacions, la turca i l’armènia, i si bé actualment es troba dins de territori turc, la frontera armènia està situada a escassos metres de distància.

Ani va ser un indret important, degut a la seva especial ubicació entre les rutes comercials que enllaçaven Àsia Central, el Caucas i Anatòlia. Era una parada obligada de la ruta de la seda.

Després de la massacre de la seva població en el saqueig dels mongols de l’any 1239, la seva decadència va arribar al seu punt màxim a causa del terratrèmol de l’any 1319, i si bé va continuar sent una ciutat habitada, poc a poc va anar perdent el seu esperit fins quedar totalment abandonada en el segle XVIII.

A l’any 1921 l’Assemblea Nacional de Turquia va ordenar al comandant del Front Oriental, Kazım Karabekir, destruir tots el monuments d’Ani. Segons diuen Karabekir es va negar a complir l’ordre, si bé alguns monuments van ser destruïts.

Sigui perquè Ani representa la cultura armènia, sigui per manca de recursos, el cert és que el govern turc va dedicar molts pocs esforços i atenció a la conservació d’aquest indret.

Els anys 1966 i 1988 nous terratrèmols van causar més danys a les restes de la monumental Ani.

Passejar per Ani dóna una sensació de solitud, doncs es troba al mig de la muntanya, allunyada de tot arreu.

Aquest indret té l’encant que desprenen les ciutats abandonades, i em va recordar la sensació que vaig tenir al visitar indrets com Palmira (Síria), Dougga (Tunísia), Bagan (Myanmar), Angkor (Cambodja), Machu Picchu (Perú), Petra (Jordània), Rayen (Iran)… inclús Tash Rabat (Kirguizistan); però en aquest cas, la sensació d’aïllament, de solitud… hi està més present.

Ani està situada dalt d’un altiplà de forma triangular rodejat per dos barrancs. El barranc que envolta la ciutat per l’est fa de frontera entre Turquia i Armènia, i està configurat per les gorges del riu Arpa Çay (en armeni, riu Akhurian). A l’oest es troba la vall de Tsaghkotsadzor, coneguda també com Bostanlar Deresi o barranc d’Alaca Çay. L’entrada principal de la ciutat està situada al nord, on es va fortificar més la ciutat al no tenir en aquella banda la protecció natural dels barrancs.

Els monuments d’Ani que han sobreviscut a l’acció humana i als fenòmens de la natura, i que es conserven en millor o pitjor estat, són els següents:

– En primer lloc crec que és important fixar-se en les seves muralles. Aquestes, juntament amb la ubicació distant de la fortalesa i l’amplitud de l’indret, proporciona una idea de les proporcions que devia tenir l’antiga ciutat.

– La porta principal d’entrada a la ciutat, anomenada Arslan Kapisi, està situada al nord, i té el relleu d’un lleó (aslan en turc) en el seu mur interior.

– Un monument que sorprèn és l’església del Redemptor (o de Sant Prkitch), de la qual només queda la meitat de la seva estructura degut a l’impacte d’un llamp l’any 1957.

Aquesta església, construïda entre els anys 1034 i 1036, sembla que va servir per guardar una part de la Santa Creu.

Actualment està sent objecte de restauració.

– Davant de l’església del Redemptor hi ha les restes d’un Hamam.

– No gaire lluny de l’església del Redemptor, en direcció a les muralles i a les gorges del riu Arpa Çay (al sud-est), hi ha l’església de Sant Gregori (Tigran Honentz) (Resimli Kilise o església amb pintures). Aquesta església, molt ben conservada, està dedicada a l’apòstol armeni Gregori i va ser construïda al 1215 per un noble anomenat Tigran Honentz.

– També mirant a les gorges del riu Arpa Çay es troba el Convent de les Verges (Kusanatz), el qual pot contemplar-se molt bé des de la Menüçer Camii.

– Més a l’oest es poden veure les ruïnes d’un antic pont que travessava el riu Arpa Çay.

– Cap al sud de la planura hi ha l’antiga catedral, anomenada Fethiye Camii (mesquita de la Victòria) pels conqueridors seljúcides, un monument que impressiona. És el monument més gran de l’indret, construït entre el 987 i el 1010.

– La Menuçer Camii (mesquita de Minuchihr), situada en el camí entre la catedral i la ciutadella, diuen que va ser la primera mesquita construïda pels turcs seljúcides a la península d’Anatòlia. La seva data de construcció es remunta a l’any 1072. El seu minaret octogonal la delata des de la distància.

– Al sud-oest de l’enclavament s’alça la ciutadella, anomenada Iç Kale. Aquesta fortalesa domina tota la planura.

– L’església de Sant Gregori de la família Abughamir (també anomenada església dels Abughamrentz, o capella de Susa Pahlavuni), de planta circular, construïda a principis del segle X, està situada a l’extrem occidental de l’esplanada, al costat del barranc d’Alaca Çay. Des de la mateixa és té una bona vista del paisatge que envolta la vessant oest de l’indret.

– L’església dels Sants Apòstols (Arak Elots Kilisesi), que data del 1031,  situada també en mig de l’altiplà que conforma l’antiga ciutat d’Ani, va ser reconvertida en un caravanserrall pels seljúcides, sent coneguda com a Kervansaray per aquest motiu.

– No gaire lluny de l’església dels Sants Apòstols hi ha les restes d’un antic temple Zoroastrià. Es creu que aquest antic temple del foc data de mitjans del segle IV a. de C. a principis del segle I a. de C. Posteriorment hauria estat reconvertit en una capella cristiana. Són les restes més antigues de l’enclavament.

– Molt a prop del temple de Zoroastre hi han les restes d’una església georgiana (Gürcü Kilisesi), de la qual només queda en peu un mur.

– Més allunyat del temple de Zoroastre i de l’església dels Sants Apòstols, cap a l’oest, es troba l’església del rei Gagik I dedicada a Sant Gregori. Aquesta església va ser construïda sobre l’any 1000, alguns diuen entre els anys 990 i 1000, i altres entre el 1001 i el 1005. Ara només en queda les restes de la seva estructura circular i d’algunes columnes.

Els treballs arqueològics de l’antiga ciutat d’Ani van iniciar-se a l’any 1892, patrocinats per l’Acadèmia de les Ciències de Sant Petersburg i dirigits per l’arqueòleg i orientalista rus Nikolai Marr. Després van reprendre’s a l’any 1904 i van continuar fins al 1917. Més endavant van seguir a partir dels anys seixanta, principis i finals dels noranta, i fins a l’actualitat, havent estat objecte d’importants crítiques pels mètodes emprats.

Per a més informació sobre la ciutat d’Ani i els seus monuments, és molt interessant la web de virtualani (http://www.virtualani.org) (en anglès).

Tot el voltant d’Ani que limita amb el barranc de l’Arpa Çay, està tancat amb filats, doncs l’altra banda ja és Armènia. Es poden veure torres de vigilància armènies a l’altra banda del barranc.

Mentre recorria i fotografiava aquests paratges, no podia deixar de pensar en com hauria estat aquella ciutat en els seus millors temps, segles abans de la seva situació d’oblit actual.

Aquestes terres estepàries, on predominen els cards, on no es troba cap arbre que pugui guarir del sol, transmeten una sensació de pau, de tranquil·litat i de soledat, i passejar per l’interior abandonat del que havia estat una ciutat de referència, amb restes arqueològiques impressionants, afegeix el punt d’emoció i d’inquietud que fa que l’estada en aquest indret es converteixi en un record inoblidable.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s