En l’anterior post sobre Kars em vaig referir exclusivament a la ciutat de Kars, però la regió en què es troba situada aquesta població es mereix uns dies de visita per a conèixer-la.

La ciutat de Kars es troba situada en un indret de grans extensions estepàries, on difícilment es pot veure un arbre, i on predomina la vegetació baixa i terres de cultiu, recorregudes de tant en tant per ramats d’ovelles i de vaques que donen un toc de vida a la soledat que transmet aquest paisatge de planures ondulades sense fi, on no es troba una sola ombra per guarir-se del sol, i on el temps passa molt lentament.

Els petits poblets que apareixen de tant en tant transmeten un clar ambient rural, de certa pobresa encoberta, on rarament es pot veure una dona sense el corresponent mocador al cap, herència d’una tradició musulmana que perdura en aquests indrets allunyats.

Ens trobem al límit del territori kurd, que dóna pas a territori de clares reminiscències armènies, i molt més enllà georgianes.

Aquests matisos, importants per les poblacions kurda i armènia, passen desapercebuts per al visitant que no demostra interès o inquietud al respecte.

A molts pocs kilòmetres hi ha la frontera armènia, tancada des de l’any 1993, la qual cosa encara accentua més la soledat d’aquests paratges, amb la no permissivitat de pas imposada per Turquia unilateralment durant la guerra de l’Alt Karabagh en solidaritat amb l’Azerbaidjan, a qui ajudava militarment i políticament.

El silenci que existeix en aquests indrets esteparis és trencat cinc cops al dia pel cant del muetzí, què sorgeix de forma inesperada des dels minarets de les mesquites que sobresurten entre les poques cases que conformen cada poblet d’aquestes altes planures.

Un matí, recorrent aquestes planes estepàries, vam fer parar al nostre conductor, entre altres llocs, en un petit turó on un pastor encaminava el seu ramat d’ovelles.

El pastor, sense l’ajuda de cap gos, i amb una habilitat que només proporciona l’experiència de molts anys, conduïa el ramat des d’una bassa d’aigua on havia abeurat el bestiar, fins al turó en qüestió.

El Ferran i l’Ona estaven entusiasmats per la presència d’aquell centenar d’ovelles, sobre tot Ferran, a qui els animals sempre li han agradat molt.

Aquell pastor, a qui segurament la solitud de la seva feina i de l’indret no li permetia fer gaires coneixences, de seguida es va adonar que Ferran no treia l’ull del bestiar, i que estava molt content podent-se apropar i tocar a les ovelles.

Amb la seguretat d’un mestre en el seu ofici, aquell pastor va decidir donar una breu classe de conducció d’ovelles a aquell vailet rosset que s’havia trobat aquell matí, i així va ser com Ferran, amb el seus cinc anys, i després de superar la seva habitual prudència en allò que li és desconegut, va conduir, per uns breus instants, un ramat d’ovelles per aquella estepa turca (kurda o armènia, segons interpreti cadascú), ajudat, això sí, pel que era el seu mestre momentani, però fent anar el bastó amb una corda lligada en el seu extrem, per a que les ovelles seguissin el pas degut.

Després d’estar amb aquell pastor i les seves ovelles, vam seguir la nostra ruta, passant per carreteres molt poc transitades, i per petits pobles de noms efímers: Karakas, Külveren, Basgedikler, Bekler, Bas Gedik, Bayraktar…

Vam parar en un poble anomenat Orta Gedik, sense cap motiu, perquè sí, per veure com era. Era un poble petit, tant petit que la seva mesquita no tenia minaret. Els seus carrers es veien deixats, no eren més que part de l’estepa en la qual no s’havien construït cap de les poques cases d’una sola planta que conformaven aquella petita població.

En els murets exteriors d’algunes cases es podien veure algunes catifes esteses al sol. També hi havia grans munts de palla i moltes tifes de vaca posades a secar al sol.

En aquest poble, igual que la resta que vam veure, no s’hi pot trobar cap infraestructura, cap mena de servei. Es limita a ser una agrupació de cases, amb la seva mesquita, però poca cosa més. Segurament hi deu haver alguna petita botiga d’abastament, i el poble més gran de l’entorn potser té algun servei més que el foraster ni tan sols podrà apreciar. En tot cas la impressió és que per qualsevol cosa important la gent d’aquests pobles han d’anar a Kars.

La nostra següent parada va ser el poble de Yagkesen. En aquest cas la nostra aturada sí tenia un motiu, i és que en aquest poble hi ha una antiga església armènia, anomenada Kizil Kilise.

L’església es troba en la part més alta del poble. S’ha d’accedir per un camí que sembla que sigui l’entrada a una casa particular. Hi havia tres gossos bordant amb cara de pocs amics. El conductor va dir que no podíem sortir del vehicle, però el cas és que no havíem arribat fins allà per tornar-nos-en sense veure l’església, així és que, com que els gossos no eren de gran envergadura, vaig treure el meu petit trípode per situacions d’emergència (i aquella ho era), i vaig baixar del cotxe amb el trípode desplegat en una mà, esgrimint-lo de forma amenaçadora contra aquells cans. En un tres i no res aquells ferotges gossos desconeguts s’havien convertit en uns simples animalets domèstics que no van gosar atansar-se a nosaltres.
Així doncs, salvat aquell obstacle, vam poder dirigir-nos cap a l’església.

Impacta veure l’estat d’abandonament en què es troba aquesta església, la qual sembla que s’utilitza de magatzem. El seu interior estava ple de coses i d’estris diversos, cap d’ells relacionat amb una església. Inclús en el seu exterior, en una de les seves parets hi havia molts sacs apilats, i en una altra hi havia apilades tifes seques de vaca.

Les finestres de l’església estaven tapades amb pedres, quedant el seu interior totalment a les fosques. La impressió era que aquest antic monument està totalment abandonat, sense cap manteniment, sense cap vigilància per part de les autoritats.

A la part baixa del poble hi havia un rierol, on hi vam poder veure alguns dels pocs arbres que vam poder contemplar per aquells indrets.

Vam seguir la nostra ruta fins arribar al poble d’Ogüzlu, on s’hi enlairen les restes d’una antiga església armènia. Només es conserva una part de paret, doncs l’any 1936 un terratrèmol va deixar-la molt malmesa.

Passejant pel poble d’Ogüzlu vam poder veure com els homes feien les tasques agrícoles, mentre les poques dones que vam veure estaven a les seves cases, a la mesquita, o caminant pel carrer (que no passejant) en direcció a algun o altre lloc determinat.

Aquella jornada que vam passar pels voltants de Kars va resultar molt enriquidora, i si bé hi ha molts altres indrets per conèixer, un sol dia de recorregut, el que un cregui més adequat, serà com a mínim necessari per conèixer una mica tota aquella regió.

No he mencionat la ciutat abandonada d’Ani, antiga capital del regne d’Armènia, situada a 45 kilòmetres de Kars, al costat de la frontera armènia, perquè per referir-se a Ani cal fer-ho en un post dedicat únicament a la mateixa, cosa que faré properament.

Aquell dia, de tornada a Kars, des de l’interior del nostre vehicle, es veia passar amb lentitud aquell paisatge monòton que oferia l’estepa quan ja s’apropava la fi de la jornada. Passada una carretera de terra en mal estat, quan la mateixa començava a millorar, vam veure un ramat d’ovelles guiades pel seu pastor. Ferran, des del seient de darrera, de seguida va assenyalar aquell ramat, esperant potser que el vehicle parés per poder exercitar-se en les seves noves habilitats adquirides unes hores abans, però lentament, com el paisatge que ho envoltava tot, el ramat va anar allunyant-se fins que va desaparèixer, i la llum càlida del vespre que anava minvant indicava que el dia tocava a la seva fi.