Feia ja alguns dies que estàvem per la regió de Kars, i calia decidir cap a on continuaríem la ruta. L’alternativa era anar cap al nord-oest, en direcció a Artvin, o bé agafar un bus que ens portés cap a l’oest, a Yusufeli. La destinació en tot cas eren les valls georgianes de l’est de Turquia, Artvin es troba al nord de les valls i Yusufeli en el centre de les mateixes.

El dia anterior vam decidir anar cap a Yusufeli, un petit poble situat en el cor de les valls georgianes turques.

Yusufeli té poc més de sis mil habitants, i la seva situació és molt bona per visitar les diferents valls georgianes. Artvin queda al nord, té vint-i-un mil habitants aproximadament, i és més una ciutat de pas, a priori sense l’encant que té Yusufeli.

El trajecte de bus de Kars fins a Yusufeli ens van dir que durava unes tres hores i mitja. La sortida era a dos quarts de deu del matí.

El paisatge estepari de Kars va acompanyar-nos una bona estona, però aquella carretera asfaltada dels altiplans, passat el llac Aygir Gölü, va acabar abandonant aquelles planures ondulades per endinsar-se en valls tancades plenes de pins, si bé més endavant va anar canviant el paisatge, entre el bosc de pi, grans planures de cultiu, i paisatge muntanyós pelat.

El canvi de paisatge impacta després de passar el poble de Balçesme, quan apareixen de repent els boscos de pins.

Més endavant, el bus va parar al poble de Göle, una parada d’aproximadament un quart d’hora, el temps suficient per estirar les cames i menjar alguna cosa ràpida.

L’autobús va seguir la seva ruta passant per petits pobles com Aydogdu, Sarikayalar, Aksar, Yolboyu. Després d’aquest últim poble es pot veure dalt d’un turó, a la part dreta de la carretera, les ruïnes d’un castell. Vam seguir la ruta creuant poblets com Tekeli, Kaledibi, Coskunlar, Tasliköy, Ishan, fins arribar a la cruïlla on hi ha la desviació per anar a Yusufeli.

El viatge va durar quasi quatre hores. De totes maneres el bus no arriba a la població de Yusufeli, sinó que té la parada a la carretera principal, a l’encreuament de Yusufeli, on hi ha una gasolinera i una petita mesquita a l’altra banda de la carretera. Des d’allà cal aconseguir un mitjà de transport que et porti fins a Yusufeli.

Asseguts sota la sombra d’uns arbres, vam esperar més de mitja hora fins que vam parar un minibús que ens va portar cap al poble. Durant aquella espera, amb l’ajuda d’un turc, vam intentar que ens portessin alguns vehicles que van passar, sense éxit.

Des de la cruïlla fins al poble hi ha vuit kilòmetres.

La carretera que porta cap a Yusufeli, des de la cruïlla, passa pel mig d’un congost, una estreta vall que forma el riu Çoruh.

Quan vam arribar a Yusufeli ja era tard. L’autobús va parar en una plaça cèntrica del poble, però abans de que entrés en aquella plaça vam veure una furgoneta que estava a punt de sortir i que en un lateral tenia anotat el nom de Barhal. Precisament nosaltres teníem la intenció d’anar fins al poble de Barhal, un petit poble a dalt de les muntanyes, així que en qüestió de segons vam decidir que quan el bus parés jo sortiria corrents per intentar preguntar a aquella furgoneta si ens portaria cap a Barhal, i Sara s’encarregaria dels dos peques i de les motxilles.

Vaig sortir com un llamp, passant per davant de tothom, i corrent en direcció a aquella furgoneta que ja havia arrancat i començava a moure’s. Quan vaig arribar-hi vaig preguntar al conductor si anava a Barhal, i de seguida em va dir que podia pujar a la furgoneta. Jo li vaig dir que érem quatre, i ell va aturar la furgoneta per esperar-nos.

Aquell xofer em va seguir fins al bus a buscar les motxilles, i en uns minuts ja estàvem tots dins d’aquella furgoneta en direcció a Barhal.

De Yusufeli a Barhal hi ha vint-i-set kilòmetres. Els últims tres kilòmetres estaven sense asfaltar. Per fer aquest recorregut vam tardar poc més d’una hora.

Durant el camí vam parar per comprar uns préssecs i unes tomates en una paradeta que hi havia a la carretera.

El poble de Barhal, també anomenat Altiparmak, o Parkhali (en georgià), es troba situat en una estreta vall, al costat d’un riu, a uns 1.300 metres d’altitud, i està format per un petit nucli de cases entre les quals es troben unes poques botigues de queviures i dos o tres llocs per menjar, i en el seu voltant, penjades en el vessant de la muntanya, s’hi poden veure cases aïllades, en mig del bosc, que fan pensar en la seva difícil accessibilitat.

Nosaltres, cansats de moltes hores de viatge, i sobre tot els peques, amb l’última hora de viatge plena de corbes i bots, vam allotjar-nos a la pensió anomenada Barhal, que es troba situada just a l’inici del poble, al costat del riu.

En aquest petit poble hi regna la tranquil·litat. La seva població ha anat disminuint amb el transcurs dels anys. A l’any 2000 hi havia 745 habitants, i a l’any 2010 els seus habitants eren 469. Actualment sembla que no hi hagi més de 100 habitants, si bé al preguntar-ho ens van dir que la seva població devia ser d’uns 450.

A Barhal hi ha una església georgiana del segle X, situada aproximadament a un kilòmetre del centre del poble. S’hi arriba recorrent un camí que deambula pel costat d’un rierol, i que s’aparta del mateix per pujar la vessant de la muntanya on es troba situada l’antiga església georgiana, que avui fa funcions de mesquita.

Aquella primera tarda-nit a Barhal vam aprofitar per fer una excursió ràpida fins a l’església georgiana, que vam trobar tancada, però que l’endemà ja visitaríem amb més calma. Vam poder fer aquella excursió ràpida perquè al principi del camí una furgoneta que anava mig buida es va oferir, de forma desinteressada, a pujar-nos fins aquell indret. Vam tornar a la nostra pensió ja de nit, amb l’ajuda de les llanternes.

Amb el silenci de l’entorn, només trencat pel soroll del riu, vam sopar a la nostra pensió: un plat de sopa, arròs, carn amb vegetals, raïm i pera. Després vam descansar a la nostra habitació, que pel mòdic preu de 50 lires turques per persona (uns 20 euros aproximadament), i els peques no pagaven, teníem inclòs a més de l’habitació, l’esmorzar i el sopar.