El tasbih o masbaha: el rosari musulmà.

Quan es viatja per països musulmans, sobre tot àrabs, és freqüent veure homes que porten la masbaha a les mans.

El tasbih o masbaha (tespih o tesbih en turc) és similar a un rosari, se l’anomena moltes vegades com a rosari musulmà, i el fan servir per resar el dikr o invocació repetida dels noms d’Al·là (Allah).

La masbaha es composa d’un seguit de trenta-tres o noranta-nou grans enfilats, similar a un collaret, i acabat en una borla o adorn, o amb tres o quatre grans més allargats. Els grans de la masbaha poden ser de diferents materials, més o menys preciosos, si bé els més comuns i estesos per ús diari acostumen a ser de plàstic, de fusta, o d’algun altre tipus de material poc noble.

El nombre de grans està relacionat amb els noranta-nou noms o atributs de Déu (Al·là).

Continua llegint

Anuncis

Ani, antiga capital armènia, actualment una ciutat fantasma en mig del no res (Turquia, Kurdistan, Armènia).

De la mateixa manera que el vel amaga el rostre de moltes dones musulmanes; les muntanyes, el pas del temps i la soledat de l’indret, han mantingut amagada i oblidada a Ani, l’antiga capital del Regne d’Armènia.

Per arribar-hi vam contractar un vehicle a la ciutat de Kars, a l’est de Turquia, per a que ens portés fins a les restes d’aquesta antiga ciutat, un indret poc conegut, allunyat de tot arreu, i on cal anar-hi expressament, doncs no queda a prop de cap ruta, menys encara després de que la frontera turcoarmènia fos tancada degut a les tenses relacions existents entre els dos països.
De fet, la frontera va ser tancada a l’any 1993 per Turquia, de forma unilateral, durant la guerra de l’Alt Karabagh, en solidaritat amb l’Azerbaidjan, a qui ajudava militarment i políticament.

Ani està situada a uns 45 kilòmetres de Kars, conectada per una carretera que està en molt bones condicions. Aquella antiga ciutat que va arribar a ser, al seu dia, la capital del regne medieval d’Armènia, actualment es troba en ruïnes, i està situada en territori turc, just al costat de la frontera amb Armènia. Continua llegint

Una aproximació als voltants de Kars (Kurdistan turc): els confins de Turquia II.

En l’anterior post sobre Kars em vaig referir exclusivament a la ciutat de Kars, però la regió en què es troba situada aquesta població es mereix uns dies de visita per a conèixer-la.

La ciutat de Kars es troba situada en un indret de grans extensions estepàries, on difícilment es pot veure un arbre, i on predomina la vegetació baixa i terres de cultiu, recorregudes de tant en tant per ramats d’ovelles i de vaques que donen un toc de vida a la soledat que transmet aquest paisatge de planures ondulades sense fi, on no es troba una sola ombra per guarir-se del sol, i on el temps passa molt lentament.

Continua llegint

Kars, nord-est de Turquia (Kurdistan turc): els confins de Turquia.

Hi ha qui diu que Kars està lluny de tot arreu, que ningú vol anar-hi, i que aquells que hi viuen volen marxar-ne.

El cert és que en el control policial de l’aeroport d’Istanbul, quan uns policies turcs van veure que anàvem a Kars, es van quedar molt estranyats, i no paraven de preguntar-nos per què hi anàvem.

Per altra banda, també diuen que Kars és una de les ciutats més pintoresques de Turquia. El cert és que està situada en un indret estratègic, a 1.760 metres d’altitud, molt a prop de la frontera amb Armènia, també a prop de Geòrgia, i a poques hores de viatge de la frontera iraniana. Però el més interessant per al viatger és que és la ciutat més propera a les ruïnes d’Ani, l’antiga capital del regne d’Armènia abandonada des de fa molts anys.

Continua llegint

Viatge a l’Iraq, d’Amman (Jordània) a Bagdad.

Era l’estiu de 1989, feia un any que s’havia acabat la guerra entre l’Iran i l’Iraq, i si bé llavors encara no podia saber-se, només faltava un any per la Primera Guerra del Golf.

Havíem entrat a Jordània des de Síria, després de fer tot el trajecte per terra des de Barcelona, creuant tota Europa i Turquia. Ens havíem conegut amb el meu company de viatge unes setmanes abans d’iniciar l’aventura.

L’Iraq era un destí molt llunyà, un dels indrets que em resultaven més fascinants, i també, perquè no dir-ho, més complicats per accedir-hi. Vam intentar obtenir un visat turístic a l’ambaixada iraquiana a Amman, sense dipositar-hi grans esperances. A l’ambaixada ens van dir que tornéssim en un parell de dies, i, efectivament, al cap de dos dies ens van concedir el visat per poder entrar a l’Iraq, sense cap problema, i sense ni tan sols cobrar-nos cap taxa.

Poder viatjar a l’Iraq era quasi com un somni, era una destinació on es barrejava la imaginació construïda a partir de diverses lectures sobre aquelles terres, i la crua realitat de ser un país que acabava de passar una guerra que havia durat vuit anys.

Vam fer el camí d’Amman a Bagdad en autobús. Durant el viatge vam adonar-nos que en aquell autobús hi anaven molts egipcis i sudanesos que volien treballar a l’Iraq. Ens van dir que els sous que podien cobrar allà eren superiors als que cobraven en els seus països d’origen. Continua llegint

Primer contacte amb el cant del muetzí (Istanbul).

El primer cop que vaig viatjar més enllà d’Europa va ser a Turquia. Fins aquell moment havia recorregut molts països europeus, havia conegut gent molt diversa, provinents d’indrets situats a d’altres continents, però encara no havia trepitjat un sòl que no fos l’europeu.

Sempre m’havia cridat l’atenció el continent asiàtic. Els llibres m’havien ensenyat la història, la cultura, les religions, i els llocs més emblemàtics d’aquell continent oriental, però com passa moltes vegades, semblaven llocs molt llunyans, llocs de fantasia, indrets on no hi arriba qualsevol.

Istanbul (Turquia)

Aquell estiu de 1988 no estava disposat a tornar a casa sense abans haver trepitjat Àsia. I així va ser. Jo viatjava sol, i després d’haver estat uns dies en unes illes gregues, enlloc d’agafar un tren de tornada cap a l’antiga Iugoslàvia, vaig agafar-ne un altre en direcció a Tessalònica, i d’allà cap a Istanbul.

Istanbul (Turquia)

En aquells temps no es viatjava tant com ara, més aviat al contrari. En el tren ens vam trobar alguns viatgers i vam intercanviar informació i pensaments sobre el que ens trobaríem a Turquia. Continua llegint

Una desagradable sorpresa a l’habitació d’un hotel de Damasc.

Acabàvem d’arribar a Damasc. S’estava fent de nit. Havíem intentat trobar una habitació en dos hotels, però un estava ple, i l’altre semblava tancat. Era un dia festiu. Un noi ens va veure davant d’aquest segon hotel, i, amb signes molt gràfics, ens va dir que abandonéssim l’intent per trobar-hi una habitació. Ens va indicar que el seguíssim, i va ser ell qui ens va dur fins a un hotel on sí que vam trobar-hi una habitació doble.

Si bé l’habitació era d’aspecte vell, i no tenia bany, tenia dos llits, que era l’important, i inclús tenia una pica on rentar-se les mans.

La dutxa estava al passadís, i no la descriuré perquè val més no recordar-la.

Semblava que tot ens havia anat rodat. Havíem arribat des de Turquia, i teníem ganes de descansar.

Feia hores que no menjàvem, així que vaig buscar dins de la meva motxilla una secallona del Pallars que m’havia reservat per a una ocasió especial, i el fet d’haver arribat a Damasc semblava que era “lo” suficientment especial com per a encetar aquella delícia zelosament guardada al fons de la motxilla des de feia molts dies. Continua llegint