Feia poques hores que havíem arribat a Kaixgar. Ens havíem allotjat en un petit hotel de la part antiga de la ciutat.

Després de deixar les coses a l’habitació de l’hotel, vam anar a un restaurant del centre de la vella Kaixgar. Era un d’aquests restaurants que no necessiten anunciar que estan oberts des de fa moltes dècades, doncs a l’entrar al local ja es respirava aquesta antiguitat. Era com traslladar-se a una altra època.

Tot viatger busca tenir una sensació especial quan viatja per un indret que ha estat una referència, un lloc inhòspit. Kaixgar ha estat sempre una destinació envoltada de llegendes i perills durant bona part del segle XIX, quasi un somni pels viatgers amants d’anar al desconegut. Però trobar aquella sensació que busca tot viatger en un lloc com aquest, no és una tasca senzilla en el que avui és l’antiga Kaixgar, i totalment impossible en la Kaixgar nova.

I en casos així, entrar en un restaurant com aquest, un petit recinte que ha estat testimoni d’allò que busca el viatger, es converteix en una màquina del temps que et trasllada a una altra època.

Però tot té un cost. No es tracta d’accedir a un museu, o a una edificació d’una altra època restaurada pel turisme, sinó de quelcom molt millor. Bé, millor per qui busca tenir sensacions i experimentar com es viu en altres indrets llunyans.

Dic que tot té un cost perquè no són llocs aptes per qui busca menjar amb un cert estàndard occidental.

La primera sensació que vaig tenir a l’entrar en aquell restaurant va ser impactant. Aquell lloc no havia sofert reformes des de que va ser construït ves a saber quan. La seva decoració i mobiliari haurien passat a ser objectes d’antiquari si no fos per la capa de greix i quotidianitat que ho envoltava tot.

No era un lloc que facilités la privacitat dels clients. Només hi havia llargues taules per compartir amb altres comensals.

Ens vam asseure en una d’aquelles taules, al costat d’un home que aparentava tenir més anys que el propi local.

Mentre un dels comensals veïns escopia sorollosament i de forma experimentada, en una de les diverses escopidores que estaven distribuïdes al costat de les taules per tot el local, nosaltres vam demanar quelcom per menjar i beure.

Aquelles taules compartides eren una trampa per viatgers incautes. Si recolzaves els braços en elles es feia molt difícil tornar a separar-los, doncs l’antiguitat del lloc havia anat creant una dissimulada capa de greix enganxosa, la qual, ajudada per una evident manca de neteja, atrapava tot allò que entrava en contacte amb ella.

A mi em tenia captivitat la destresa de la refinada clientela d’aquell local, que, de forma molt destra, feien escopinades, sempre precises, a les escopidores del costat de les taules.

Per un moment, a l’empara de la dita “allí donde fueres, haz lo que vieres“, se’m va passar pel cap fer un intent, per provar la meva punteria.

Feia uns anys, vaig conèixer a un campió del torneig anual d’escopir pinyols de cirera que es feia en un poble de les terres de la Ribera d’Ebre. Assegut en aquell restaurant, vaig lamentar no haver demanat consell a aquell professional de l’escopinada quan vaig tenir ocasió.

Pel meu cap passaven diverses preguntes: que passaria si el meu dispar s’allunya molt de la diana? I si en lloc de a l’escopidora va a parar a les cames d’algú? S’ho prendran de forma amistosa, o no? No seria lògic que es queixessin per embrutar el terra, però altra cosa seria si toqués algú.

Davant de la incertesa, vaig optar per la prudència, i quan vaig sortir del restaurant, després de pagar el servei, vaig mirar per darrer cop aquell recinte del passat. Al sortir al carrer, vaig passar de sobte a temps més moderns, però menys interessants als ulls d’un viatger que busca el passat.